Quan parlem d’innovació, sovint fem servir la paraula amb una certa alegria, com si qualsevol canvi ja fos una innovació. Però en realitat, la innovació es pot entendre a partir de tres coordenades bàsiques: la novetat, l’adopció i l’impacte.

La novetat és la més evident: si no hi ha res diferent del que ja existia, no hi ha innovació. Però la novetat, per si sola, no és suficient. Moltes idees brillants han quedat oblidades en un calaix o en una patent sense aplicar. El que marca la diferència és l’adopció. Una proposta nova que no es fa servir és només una invenció o, en el millor dels casos, un experiment o un pilot. Una innovació és una proposta nova que s’adopta i crea valor —ja sigui monetari, social o cultural.

El tercer element, sovint oblidat, és l’impacte. Aquí la distinció és clau: una innovació adoptada però de baix impacte pot ser només una millora incremental. En canvi, quan l’impacte és alt i transforma mercats o societats, parlem d’innovacions disruptives o radicals. Aquestes són les que realment importen per a un país, perquè no només generen beneficis econòmics sinó que reconfiguren la manera com vivim, treballem i ens relacionem.

Innovació incremental i innovació radical

La innovació incremental és la més freqüent. És la millora contínua d’un producte, servei o procés: des d’una nova versió d’un programari fins a un canvi en el disseny d’un automòbil. És el territori natural dels enginyers, les empreses consolidades i les unitats d'R+D. També és l’espai on triomfa el mètode científic aplicat als negocis: proves pilot, A/B testing, ajustos constants.

Aquesta innovació és necessària per mantenir la competitivitat, però difícilment genera avantatges sostinguts. Si una empresa introdueix una millora, la competència la pot copiar ràpidament o arribar-hi per un altre camí.

En canvi, les innovacions radicals generen autèntics salts. Permeten a una empresa o un país obtenir avantatges duradors i canviar el mapa de joc, disposar almenys temporalment d’un monopoli. I dins d’aquestes innovacions hi ha dos tipus molt diferents: les que van de 0 a 1 (crear quelcom completament nou, pròpies de les startups) i les que van d’1 a n (escala i expansió, pròpies de les scale-ups). Són processos diferents, amb lògiques i polítiques també diferents.

El mite del model lineal

Quan parlem de startups, sovint apareix un relat que ja s’ha convertit en mite: les universitats formen talent, aquest talent crea startups, i les startups transformen la societat i generen riquesa. Però la realitat és molt més complexa i aquest mite és fals.

Això no vol dir que no hi hagi emprenedors que decideixin iniciar el seu camí arran de l’experiència universitària, que alguns professors no fundin empreses, o que determinades universitats no hagin creat ecosistemes capaços de generar startups. Ara bé, si observem la immensa majoria d’universitats i centres de recerca, i ens preguntem si realment són fàbriques d’emprenedors, la resposta és clara: no ho són.

Cal que els actors de l’ecosistema creguin que és possible fer innovació radical, és el 'social proof'

De fet, fins i tot el concepte de “transferència” de coneixement és, en gran mesura, enganyós. El que sí que és cert és que moltes universitats actuen com a centres de recerca que desenvolupen projectes, tan públics com per a empreses, i que aquests poden acabar generant innovació. És a dir, noves propostes que són adoptades i que creen valor amb impacte real.

La història ens ofereix molts exemples. Ni Edison, ni Ford, ni Tesla van ser producte del món acadèmic. Avui, les grans revolucions —la intel·ligència artificial generativa, els cotxes autònoms, la robòtica avançada— tampoc no han sorgit directament d’universitats, sinó d’ecosistemes empresarials dinàmics i de persones disposades a assumir riscos. Entre els fundadors hi ha molts dropouts —joves que van deixar els estudis per seguir la seva aventura— i també molts emprenedors en sèrie, que reinverteixen el capital i l’experiència d’èxits previs. La coneguda “màfia PayPal”, que va donar lloc a empreses com Tesla, LinkedIn o Palantir, n’és un exemple paradigmàtic.

Què fa falta per crear startups?

Si observem les societats que han aconseguit crear ecosistemes potents de startups, trobem tres condicions recurrents: capacitats, expectatives i urgència.

1. Capacitats

Aquest és el factor més conegut. Cal disposar de talent tècnic i empresarial, acceleradores i incubadores, capital risc (encara que avui en dia és més important l’accés que disposar-ne, perquè tot és molt global), i la capacitat de formar equips d’alt rendiment. Aquesta última és especialment difícil: reunir persones capaces de treballar juntes, de manera intensa i creativa, per donar forma a una proposta de primer nivell.

Molts països han invertit en capacitats. Europa, per exemple, ha creat programes d’R+D, hubs tecnològics i fons d’inversió públics i privats. Però tot i així, les capacitats per si soles no garanteixen un ecosistema vibrant.

2. Expectatives

Les expectatives són essencials. Cal que els actors de l’ecosistema creguin que és possible fer innovació radical, és el social proof. Aquesta confiança sovint es construeix amb exemples propers: veïns, companys o persones similars que han triomfat.

Quan aquests referents no existeixen, cal generar connexions. De vegades, aquestes es donen de manera natural (com els vincles culturals entre jueus d’Israel i dels EUA, o entre xinesos d’arreu del món). Altres vegades s’han de construir a través de programes d’intercanvi, connexions amb mercats globals o accés a capital internacional. Sense expectatives, les capacitats queden infrautilitzades.

3. Urgència

El tercer element, i probablement el més difícil de replicar, és la urgència. Molts països desenvolupats tenen talent i recursos, i també expectatives, però els millors graduats prefereixen treballar en empreses consolidades o al sector públic. Altres marxen a ecosistemes més atractius, com Silicon Valley. D’aquí que sovint es digui que el hub d’IA d’Alemanya és a San Francisco, i el mateix es pugui afirmar de França.

Dels tres aquest és la més difícil de reproduir. Per què en una societat on aquest talent podria viure bé en una gran empresa, vol dedicar 12 hores o més del seu dia, sis o més dies a la setmana a una proposta que té més punts de fracassar que de tenir èxit?

La urgència pot tenir moltes formes. Pot ser col·lectiva, fruit d’una pressió externa: societats que viuen en tensió geopolítica —com Ucraïna, Israel o Taiwan— o que aspiren a ser potències globals —com la Xina— són societats més innovadores. També pot ser individual: entorns on el futur no està assegurat i cal lluitar, com als Estats Units. I pot ser cultural: societats que valoren el dinamisme, l’ambició i la capacitat de sobresortir.

A mesura que les capacitats es democratitzen i les expectatives es globalitzen en un món connectat, el veritable diferencial és la tensió, la urgència

En definitiva, hi ha una tensió entre seguretat i risc. Si el futur està massa assegurat, disminueix l’esperit emprenedor. Si el risc és excessiu, les persones opten per feines segures. L’equilibri és fràgil.

És aquest un dilema sense solució? Una societat justa, a on tothom visqui raonablement bé, no pot ser una societat emprenedora?

Cap dels dos extrems sembla funcionar. Si el risc a fracassar és massa alt, els futurs emprenedors agafaran “feines segures”. Si no hi ha tensió, si la recompensa social a construir la següent startup d’èxit no és rellevant, tampoc ho farà ningú.

A mesura que el món avança i les capacitats es converteixen en quelcom a l’abast de moltes societats i les expectatives ja són globals perquè vivim en un món connectat, el punt diferencial esdevé aquesta tensió, aquesta urgència. Això sembla ser el difícil de reproduir.

El repte europeu

Aquest dilema és especialment visible a Europa. Disposem de grans universitats, bons centres de recerca i un talent notable. També tenim capital disponible i mercats amplis. Però sovint ens manca urgència i, en alguns casos, expectatives. El resultat és que molts dels nostres millors emprenedors acaben marxant a ecosistemes més dinàmics.

A mesura que les capacitats es democratitzen i les expectatives es globalitzen en un món connectat, el veritable diferencial és la tensió, la urgència. Aquest és el factor més difícil de reproduir i, probablement avui el més determinant.

Hi ha altres camins per anar de 0 a 1? Sí que en tenim més, però això ja serà motiu d’un altre article.