Una de les llegendes urbanes difosa insistentment per les posicions antiimmigració pretén defensar que els immigrants abusen del nostre estat del benestar, rebent multitud de prestacions i ajudes econòmiques de les diferents administracions públiques. Intenten amb això transmetre la idea que els fluxos migratoris estan provocant la presència d’un perfil d’estrangers paràsits, que es beneficien del nostre model d’Estat social, amb la voluntat de crear un descontentament entre els nacionals perquè se sentin agreujats i perjudicats. Res més lluny de la realitat de la immigració establerta, ja que tant el règim legal de la protecció social com les dades objectives públiques a l’abast de tothom mostren un escenari completament oposat a aquesta distorsió absoluta del que succeeix.

Per començar, per molt que s’investigui, no existeix en cap àmbit cap subsidi o ajuda similar dirigida específicament als estrangers o immigrants. El que podem trobar és una varietat de prestacions econòmiques (pensions, subsidis i ajudes) tant del sistema públic de Seguretat Social estatal, de règim contributiu o no contributiu, com del sistema d’assistència social de les comunitats autònomes, dirigides de manera genèrica i amb caràcter universal per atendre situacions de necessitat econòmica de la ciutadania. En totes elles s’exigeixen unes condicions concretes per al seu reconeixement i percepció, sense que cap d’elles suposi un tracte de favor per ser menys exigents amb els estrangers.

En particular, en totes elles, sense excepció, es requereix que el beneficiari resideixi legalment a Espanya, cosa que implica que a tot aquest conjunt de prestacions econòmiques en cap cas hi poden accedir els estrangers en situació irregular. En concret, pel que fa a les prestacions no contributives de la Seguretat Social —que és on posen l’accent els qui difonen aquest tipus de falsedats—, s’exigeix addicionalment un període previ mínim de residència legal: pensió de jubilació no contributiva (10 anys), pensió d’incapacitat permanent no contributiva (5 anys), ingrés mínim vital (1 any). A més, també es preveu expressament que constitueix motiu d’extinció de les prestacions econòmiques anteriors —incloses les de desocupació i cessament d’activitat dels autònoms— la pèrdua de la condició de resident legal o el trasllat de la residència fora del territori nacional.

Aquests requisits de residència legal i de període de residència mínima de diversa durada s’exigeixen igualment per al reconeixement de les rendes mínimes d’inserció establertes per les diferents comunitats autònomes. Així, es conclou que només els estrangers arrelats al nostre territori tenen dret a les diferents prestacions econòmiques previstes en el conjunt del model de protecció social. D’altra banda, els requisits que s’exigeixen per al seu reconeixement —períodes de cotització en les prestacions contributives i situació objectiva de vulnerabilitat econòmica per a les no contributives— són idèntics per a qualsevol sol·licitant, amb independència que tingui la nacionalitat espanyola o sigui estranger.

No existeix en cap àmbit cap subsidi o ajuda similar dirigida específicament als estrangers o immigrants

Complementàriament, per a les prestacions contributives de la Seguretat Social es requereix amb caràcter general un període previ de cotització mínima, cosa que de manera indirecta també implica un període mínim previ de residència. Fins i tot s’exigeix com a requisit per a l’eficàcia del reconeixement del permís de treball dels estrangers que aquests es donin d’alta a la Seguretat Social. Val la pena recordar que el creixement de l’ocupació de l’últim període s’ha produït gràcies a la immigració, de manera que aproximadament el 40% de l’ocupació creada en l’últim any correspon a treballadors estrangers, xifra molt superior si la referim a l’últim mes de setembre, quan dos terços de l’increment d’afiliats són estrangers. El resultat és que les aportacions en termes de cotitzacions a la Seguretat Social en aquests moments són considerablement més elevades que els retorns que reben via prestacions econòmiques del sistema de protecció social. Sense oblidar que en moltes ocasions els estrangers assumeixen les feines més dures i de risc; no és cap anècdota que, dels quatre morts arran de l’ensorrament recent d’un antic edifici en reformes, tres fossin immigrants estrangers.

Si ho analitzem des de la perspectiva de les dades estadístiques disponibles, les conclusions van en paral·lel, amb la conclusió global que, en termes comparats, els estrangers beneficiaris de les diferents pensions i subsidis del sistema tenen, percentualment, un pes clarament inferior al dels nacionals. Per ser precisos, no es tracta de comparar el nombre absolut de prestacions econòmiques per uns i altres —òbviament menor entre els estrangers perquè són menys que els nacionals—, sinó d’analitzar-les internament en relació amb la població total d’estrangers residents actualment a Espanya. És a dir, el que hem de considerar és el nombre d’estrangers residents a Espanya, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, i comprovar el percentatge de beneficiaris d’aquestes prestacions. En aquest sentit, la dada clau és que actualment els estrangers en sentit estricte (no nacionals espanyols) representen el 14,3% de la població total; si a això hi afegim els estrangers amb doble nacionalitat, per haver adquirit amb el temps la nacionalitat espanyola, s’eleva al 16,8% de la població total.

No només és una fal·làcia pretendre que els immigrants abusen del nostre estat del benestar, sinó que passa just el contrari

Doncs bé, en la pràctica totalitat de les prestacions, el percentatge de beneficiaris estrangers respecte del total és inferior a les xifres anteriors: els estrangers representen el 3,42% de les pensions d’incapacitat permanent no contributiva, l’11% de les pensions de jubilació no contributiva i el 17,5% de l’ingrés mínim vital. No hi ha dades desagregades pel que fa a les prestacions contributives, però tenint en compte el perfil generacional dels estrangers, les taxes més altes d’ocupació i el menor percentatge d’atur entre els estrangers respecte dels nacionals, es pot presumir amb fonament que igualment el seu pes en aquestes prestacions és inferior al percentatge de població que representen.

L’única situació diferencial significativa es produeix en relació amb les rendes mínimes d’inserció establertes per les comunitats autònomes. Segons les dades del Ministeri de Drets Socials corresponents a l’any 2023, que són les últimes disponibles, el 28,89% dels seus titulars són estrangers, amb claredat el percentatge més elevat de totes les prestacions, superant àmpliament el percentatge general que representa la població estrangera respecte del total. És difícil poder valorar aquestes xifres, ja que tant la regulació com la realitat pràctica d’aquesta renda mínima és molt diversa segons cada comunitat autònoma. En tot cas, es poden fer alguns aclariments que ens ajudin a explicar la situació. Cal tenir present que, una vegada més, en aquest cas els requisits objectius i documentats de vulnerabilitat econòmica exigits són comuns per a estrangers i nacionals, sense que es pugui advertir cap biaix en la regulació que afavoreixi més els estrangers que els espanyols.

D’altra banda, hi ha una diferència important en el percentatge d’estrangers beneficiaris de la renda mínima, des d’aquelles que es troben clarament per sota del percentatge global de població estrangera (Castella i Lleó, Andalusia, Castella-la Manxa, Múrcia i Extremadura) fins a d’altres on el pes dels estrangers és molt superior (La Rioja, Navarra, Balears i el País Basc), amb un tercer grup en situació intermèdia, com és el cas de Catalunya. Si es comparen unes i altres, sens dubte no es pot dir que el signe polític de qui dirigeix cada comunitat autònoma determini que els estrangers siguin més o menys beneficiaris de la renda mínima d’inserció. Si alguna diferència comparativa es pot detectar, és que el pes superior dels immigrants en la percepció de la renda mínima es produeix a les comunitats més riques i, a la inversa, que allà on el percentatge de beneficiaris és inferior és a les comunitats amb renda per càpita més baixa. Això permet intuir que no és que en algunes comunitats hi hagi un nombre desproporcionat de beneficiaris estrangers d’aquesta renda, sinó que hi ha molt pocs nacionals, perquè gaudeixen d’uns ingressos mínims o de pensions més alts que no requereixen acollir-se a la renda mínima. Un cas emblemàtic és el del País Basc, on davant del 2,14% del total d’espanyols que perceben la renda mínima, els estrangers representen l’11,16%; o en el cas de Navarra, on davant de l’1,48% d’espanyols hi ha un 9,43% d’estrangers. A més, no s’ha d’oblidar que els titulars d’aquesta renda són les famílies, amb un elevat nombre de beneficiaris menors d’edat.

En definitiva, no només és una fal·làcia pretendre que els immigrants abusen del nostre Estat del benestar, sinó que passa just el contrari, ja que col·laboren substancialment en el seu sosteniment econòmic.