Potser peco de romàntic empresarial, si en podem dir això, però em fa pena que Freixenet hagi deixat de ser catalana. Ja sé que hem viscut molts casos com aquest: Chupa-Chups, Caprabo, Pronovias, Pastas Gallo i un llarg etcètera. Però no puc evitar lamentar-me que l’emblema del cava, un dels productes insígnia de Catalunya, sigui alemany. És gros, però cap dels tres primers productors de cava –Codorníu, amb la majoria en mans d’un fons d’inversió, i Jaume Serra, del grup murcià García Carrión— està ja sota control català.

Què hem fet malament? Segurament, moltes coses. No sempre es pot evitar la pèrdua d’un bastió empresarial, però es poden posar les bases per dificultar-ho. I cada cas és cada cas: si ve un fons i fa una bona oferta, com va ser el cas de Codorníu, l’èxit és més que probable; però que et compri un competidor, com Freixenet, ja és una altra cosa. Hi ha problemes particulars del sector i de la mateixa empresa, però també de política industrial i suport a les empreses catalanes, especialment per al seu creixement i internacionalització. I hi ha, sobretot, un greu problema en la successió en empreses familiars.

Torno a posar com a exemple Codorníu. Va aguantar cinc segles i mig com una empresa familiar, fins que, el 2018, el fons d’inversió Carlyle va comprar-ne la majoria. Amb més de 200 familiars socis, les històriques caves eren ja ingovernables pel que fa a l'accionariat. La gran majoria de membres de la família Raventós que tenien accions es dedicaven a altres coses i en realitat, preferien els diners, per invertir-los en els seus negocis, que la participació en les caves. L’entrada d’un fons, mantenint una part familiar –el 32%, en aquest cas–, era una bona opció per donar sortida als que preferissin vendre, professionalitzar la gestió i potenciar el creixement de l’empresa, però sense perdre del tot les seves arrels.

A Freixenet la història va ser diferent. Neix el 1914, tot i que una part de la família havia començat a fer vins mig segle abans, fundada per Pere Ferrer i Dolors Sala. El 1959 s’incorpora a la direcció Josep Ferrer Sala, el fill petit del matrimoni fundador, que acaba esdevenint el gran patriarca de la família i també gran impulsor de la marca. La seva sortida de la direcció és el que explica en bona part el desenllaç de l’empresa, però també la successió de la primera a la segona generació, i de la segona a la tercera.

Cap dels tres primers productors de cava, Freixenet, Codorníu i Jaume Serra, està ja sota control català

Quan Pere Ferrer i Dolors Sala van morir, van deixar l’empresa a les tres filles –Pilar, Carmen i Dolors– i el fill, Josep Ferrer, que tot i ser el petit, es va quedar la majoria, ja que n’era el director general i, a més, l’únic home. Amb el 35%, i el suport incondicional d’un 21% més d’una de les seves germanes, Dolors, que era soltera, Josep tenia el control de l’accionariat.

Josep Ferrer va deixar la direcció el 1999, però continuava tenint aquest control fins que, el 2013, Dolors va morir sense descendència i el seu 21% es va repartir a parts iguals entre els seus germans i llurs descendents. Ferrer perdia la majoria absoluta. Això va obrir la veda a moviments, i Enrique Hevia Ferrer, fill de Carmen Ferrer, no va deixar passar l’ocasió.

L’ostentós director financer de Freixenet, que no veia amb bons ulls la direcció de Pedro Ferrer –fill de Josep–, va intentar convèncer alguns dels seus cosins per vendre i va fer les gestions per portar Henkell a Sant Sadurní d’Anoia. No va aconseguir que Ferrer ni José Luis Bonet –fill de Pilar Ferrer–, llavors president, acceptessin, però la meitat dels cosins sí que van acceptar l'oferta de Henkell, que el 2018 va comprar el 50,7% de Freixenet. Josep Ferrer Sala ja no tenia l’ascendència ni l’energia per aturar l’ofensiva, i els discrets resultats de l'empresa van fer la resta per acabar de convèncer part de la família per vendre. Ara Bonet i els Ferrer que quedaven han venut per dedicar-se als seus negocis, també en el vi, i la multinacional alemanya ja té el 100% de Freixenet.

Aquest cas és una mostra clara de les dificultats dels processos de successió en les empreses familiars. Alguns dels que citava a l’inici, com Chupa-Chups, Caprabo i Gallo, també en són. És una assignatura pendent de l’empresa catalana, que segueix sense resoldre’s. No és fàcil, ja que en els processos de successió, la propietat es va repartint, apareixen diferències de criteri i les prioritats dels diversos accionistes també es van diversificant. Es pot donar entrada a altres inversors, però pot desvirtuar el caràcter de l’empresa, desarrelar-la, o fins i tot pot acabar tenint com a conseqüència també la pèrdua de control sobre la companyia. Però potser és l’única manera si es vol continuar creixent i que la propietat no perdi el vincle amb l’empresa i el territori.

Cal ajudar les empreses familiars a créixer sense perdre les arrels i a professionalitzar-se, per evitar pugnes entre nissagues i millorar els resultats

La sortida a borsa ha estat l’opció d’altres famílies. No està exempta de risc –com ser objecte d’una opa–, però hi trobem casos d’èxit. Bona part de les empreses catalanes de l’Ibex o el mercat continu són familiars i mantenen aquest caràcter, encara que no sigui de forma majoritària: Grifols, Fluidra, Puig, Almirall, Molins, Miquel y Costas... En alguns casos han hagut de sortir de la direcció, com Grifols o Molins; en d’altres, la presència de la família s’ha anat minimitzant i, encara que hi sigui, l’empresa està totalment professionalitzada, com Fluidra, Puig i Almirall. Però totes han pogut créixer i continuar sent familiars.

Amb això no vull dir que sortir a borsa sigui l’única sortida, ni que ho sigui per a Freixenet. Hi ha sectors que ho tenen més fàcil que d’altres. L’agroalimentari no és dels més ben rebuts als parquets. Els seus marges són petits i el cava, en concret, fa anys que arrossega una crisi per la competència de productes de menys qualitat i més barats i per l'evolució de les tendències de consum de begudes alcohòliques. Però és la manera de no entregar-se a un sol postor.

No puc oblidar el paper de l’administració. Fa pocs dies, el conseller d’Empresa, Miquel Sàmper, explicava les bones xifres de start-ups. D’acord, però què passa amb l’empresa familiar, tradicional? Cal ajudar-la a créixer sense que perdi les arrels. Cal ajudar-la a professionalitzar la gestió, perquè no hi hagi pugnes entre branques familiars i perquè com més professional sigui, millors seran els resultats, més bons dividends tindran els accionistes i, per tant, menys ganes tindran de vendre. Sí a les start-up, sí a les tecnològiques, sí al MWC, però sí també a què totes les freixenet continuïn sent catalanes.