El Japó ho va tenir tot i ho va perdre. Va ser el rei dels semiconductors, amo de la fabricació, la memòria, la litografia. Però avui, en el moment més decisiu de la història tecnològica, n’està fora. Mentrestant, tres grans potències, ASML (Països Baixos), TSMC (Taiwan) i Nvidia (Estats Units), controlen el nucli dur de la intel·ligència artificial. Mentrestant, el Japó observa des de fora. I per primera vegada en quatre dècades, entén què és el que està en joc: no es tracta només de xips, es tracta de l’eina definitiva.

Si la intel·ligència artificial serà la nova forma de pensar del planeta, qui no estigui en la cadena que la construeix queda reduït a espectador. El Japó no vol ser un espectador, vol tornar. I ho intenta amb un projecte ambiciós, gairebé suïcida, anomenat Rapidus.

Per entendre què és el que està en joc, cal comprendre què es necessita avui per fabricar xips avançats. S’ha de tenir accés a una cadena d’elements ultraespecialitzats: màquines de litografia d’última generació (que només fabrica ASML), disseny d’arquitectura de xips (que dominen empreses com Nvidia, AMD o Apple), fàbriques amb nodes de 2 nanòmetres o menys (que només existeixen a TSMC i en part Samsung); i una cadena de subministrament sincronitzada al mil·límetre. Cada pas costa milers de milions de dòlars i cada error, anys de retard.

El Japó sap que no pot tornar al lideratge d’aquesta cadena completa, però vol recuperar un esglaó. I tria un lloc ambiciós: competir amb TSMC en la fabricació avançada. El 2022 va llançar Rapidus, una empresa construïda des de zero, amb suport estatal, dirigida per veterans de la indústria, i amb un únic objectiu: fabricar xips de 2 nanòmetres en sòl japonès abans del final de la dècada. És a dir: saltar des de gairebé res fins al més alt.

És realista? Difícilment. Per començar, el Japó no té màquines de litografia d’ultraviolat extrem (EUV), imprescindibles per fabricar xips d’aquesta escala. Només ASML les produeix, a un ritme limitat, i amb destí preferent als Estats Units i Taiwan. El Japó depèn de l’autorització d’Holanda per comprar-les, amb supervisió política de Washington.

En segon terme, no té enginyers suficients. La indústria japonesa va perdre generacions de talent durant els anys de declivi, quan milers de tècnics es van retirar o van emigrar. Avui, moltes universitats japoneses tenen programes febles en semiconductors, i l’atractiu de la indústria per als joves ha caigut. Rapidus intenta formar una nova fornada, però això porta anys. Fins i tot a la planta pilot que construeixen a Chitose, Hokkaido, un dels problemes clau és la manca de personal qualificat per operar les línies de prova.

En tercer lloc, no té experiència recent en escalat. Encara que el Japó és fort en certes parts de la cadena, en materials com resines o gasos especials, sensors, components de precisió, va perdre pràctica en integració completa de processos de punta. Les grans fàbriques funcionen com orquestres: cada equip de fotolitografia, deposició, gravat, inspecció i empaquetatge s’ha de sincronitzar en nanosegons. El Japó fa dècades que no dirigeix una simfonia així.

El quart punt és que el país no té garantit el mercat. Qui farà servir els xips que fabriqui Rapidus? Avui, les grans empreses d’intel·ligència artificial com OpenAI, Google, Amazon, Microsoft, ByteDance, tenen aliances estructurals amb Nvidia i TSMC. Els contractes són a llarg termini i en grans volums. Si Rapidus fabrica, necessitarà convèncer algú de migrar la seva producció, una cosa costosa i arriscada. En altres paraules: la manufactura és només la meitat del problema, la venda és l’altra part.

El Japó no vol ser un espectador, vol tornar. I ho intenta amb un projecte ambiciós, gairebé suïcida, anomenat Rapidus

Els diners són el cinquè punt. El cost estimat perquè Rapidus arribi als 2 nanòmetres supera els 35.000 milions de dòlars. Fins ara, el govern japonès ha compromès menys de 5.000 milions. La resta ha de venir d’inversors privats, bancs i socis estratègics. Però el negoci encara no existeix: Rapidus no produeix res. És només una promesa.

Malgrat tot això, el Japó hi aposta. No té opció, més per geopolítica que per negocis.

Els xips i la geopolítica

L’ascens de la intel·ligència artificial com a eina dominant per a la defensa, la indústria, l’energia, l’educació, la medicina, l’agricultura, i gairebé tot, ha convertit els xips avançats en un bé estratègic. Ja no es tracta de fer mòbils o ordinadors, és el poder per entrenar models de llenguatge, controlar armes autònomes, coordinar xarxes energètiques, analitzar big data genètic o financer. En aquest món, els xips són sobirania.

El Japó, per raons històriques, viu sota una doble dependència. Des de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units garanteixen la seva defensa. Això implica acceptar certes condicions: restriccions militars, alineament diplomàtic, i, en aquest cas, dependència tecnològica. Però el Japó està envoltat d’amenaces creixents: una Xina que expandeix el seu poder militar i tecnològic, una Corea del Nord imprevisible, i una Rússia cada vegada més activa a l’Àsia.

Els Estats Units exigeixen al Japó que augmenti la seva despesa en defensa i reforci les seves capacitats militars, alhora que enforteixi la seva posició industrial.

En aquest context, Rapidus és una aposta per l’autonomia. El Japó necessita demostrar que encara pot jugar a la lliga major. Que no és només un proveïdor de materials o sensors, sinó un país capaç de produir el nucli tecnològic de la nova era.

Però aquesta autonomia és parcial. Rapidus depèn d’ASML, d’IBM, després de la signatura d’acords per transferència de tecnologia, de subsidis estatals, i de decisions geoestratègiques que es prenen a Washington. No és independència, és en realitat supervivència negociada.

En paral·lel, el Japó intenta no quedar-se fora de la intel·ligència artificial. Sap que ja no lidera el desenvolupament de models fundacionals com els d’OpenAI o Google, però ofereix quelcom valuós a la cadena: capacitat de fabricació, sensors, materials, robòtica de precisió. També explora aliances amb empreses nord-americanes, europees i fins i tot taiwaneses.

El contrast és brutal. Als anys 80, el Japó controlava les màquines, els materials, les fàbriques i els productes. Avui, no té presència entre les cinc més influents del sector. La litografia, que una vegada va ser la seva especialitat, està completament en mans d’ASML. I no hi ha senyals que això canviï. Les màquines d’ASML, cadascuna costa més de 200 milions de dòlars, són úniques. Utilitzen llum ultraviolada extrema, miralls de precisió atòmica, i operen en condicions de buit total. Fabricar-ne una sola porta més d’un any. El Japó, després d’inventar tecnologies clau de fotolitografia, no té capacitat per reproduir això avui.

L’intent de retorn es dona, a més, en el pitjor moment possible. Mai la concentració del poder de producció de semiconductors havia estat en tan poques mans. Nvidia dissenya, TSMC fabrica, ASML proveeix les màquines. Totes tres formen un oligopoli amb avantatge absolut. Qualsevol nou jugador ha d’invertir milers de milions només per començar a jugar-hi. El Japó, amb Rapidus, intenta accedir a aquest club quan les portes ja estan tancades.

Té opcions? Tècnicament, mínimes. Políticament, algunes.

Perquè el món de la intel·ligència artificial no espera. Cada nova generació de xips habilita models més grans i més ràpids. I si la intel·ligència artificial és l’eina definitiva, com molts sostenen, aleshores no ser a la seva cadena de valor és no ser a la història.

Perquè aquesta vegada no s’hi juga un negoci, s’hi juga tot.

Les coses com són.