Hi va haver un temps en què el Japó dominava el nucli invisible de la tecnologia: els xips. A finals dels anys 80, les empreses japoneses eren les reines de la indústria dels semiconductors. Fabricaven més de la meitat de tots els xips del món, aquells petits quadrats que fan funcionar des d’una calculadora fins a una nau espacial. Sis de les deu companyies més importants del sector eren japoneses: NEC, Toshiba, Hitachi, Fujitsu, Mitsubishi i Sony. Eren noms que sonaven fort a Tòquio i feien tremolar les empreses nord-americanes a Silicon Valley. Ningú fabricava millor, més barat i més ràpid, el futur semblava assegurat. Tanmateix, el Japó ho va perdre tot.
L’ascens nipó va ser fruit d’una aliança poderosa entre l’Estat i les grans corporacions. A diferència d’altres països, aquest arxipèlag no va deixar el desenvolupament tecnològic a l’atzar del mercat. El Ministeri de Comerç Internacional i Indústria (MITI), una mena de “comandament estratègic” del desenvolupament nacional, va dissenyar plans a llarg termini, va assignar subvencions, va coordinar els gegants industrials, va promoure aliances i ho va apostar tot a una sola carta: dominar el negoci dels semiconductors.
Una de les seves jugades més ambicioses va ser el Projecte VLSI, sigla en anglès per a “Integració a Molt Gran Escala”. El 1976, amb 300 milions de dòlars de l’Estat, el MITI va reunir sis titans industrials i els va dir: “Treballeu junts”. Va ser una decisió contracultural, perquè normalment aquelles empreses competien entre elles. Però sota la pressió del MITI, van compartir coneixement, laboratoris i patents. En pocs anys, van produir xips cada vegada més petits, més ràpids i més fiables. El Japó va passar de seguir els Estats Units a superar-los.
A això s’hi va sumar el sistema keiretsu, una xarxa d’empreses entrellaçades que funcionaven com a famílies corporatives. Un banc finançava una empresa, que alhora comprava productes a una altra del grup, que al seu torn contractava assegurances amb una altra del mateix conjunt. Tot quedava “a casa”. Això donava estabilitat, previsibilitat i permetia inversions enormes sense dependre de l’humor del mercat financer.
A finals dels 80, les empreses japoneses dominaven la indústria dels semiconductors. Fabricaven més de la meitat de tots els xips del món
Però el cop mestre va arribar amb una decisió aparentment tècnica: centrar-se en els xips de memòria anomenats DRAM, una sigla en anglès per a “Memòria d’Accés Aleatori Dinàmica”. Aquest tipus de xip guarda dades temporals, com quan escrivim en un ordinador. El Japó es va concentrar a fer-los massius, barats i fiables. Mentre altres països intentaven diversificar, el Japó es va convertir en especialista. I ho va aconseguir: en pocs anys, els fabricants japonesos de DRAM van arrasar la competència global.
Tanmateix, aquell domini va encendre totes les alarmes als Estats Units. No era només una amenaça comercial, era un problema estratègic. Les empreses nord-americanes, fins i tot del sector militar, depenien de components japonesos. Washington va reaccionar i va acusar les empreses nipones de dumping, és a dir, vendre per sota del cost per destruir la competència, i de mantenir tancat el seu mercat intern. Les tensions es van tornar diplomàtiques i el 1986 Washington va obligar Tòquio a signar l’anomenat Acord de Semiconductors, on es comprometia a obrir el 20% del seu mercat intern a productes estrangers en cinc anys, i a deixar les subvencions encobertes als seus gegants tecnològics.
L’acord va tenir un efecte inesperat: en limitar els preus de venda de les empreses japoneses, va deixar espai perquè altres potències emergents entressin en joc. Especialment Corea del Sud, que no estava subjecta a les mateixes restriccions i invertia en la seva pròpia indústria de xips amb una intensitat silenciosa. Empreses com Samsung i Hynix van aprofitar el moment: van entrar al mercat de DRAM amb preus encara més baixos i una agressivitat que va sorprendre els japonesos. Corea no va guanyar només pel preu: va invertir en talent, va protegir les seves empreses amb suport estatal directe i va establir un ecosistema centrat en l’eficiència i la velocitat.
Al mateix temps, Taiwan desenvolupava un model nou: la fosa de xips per a tercers. En lloc de dissenyar i fabricar els seus propis productes, empreses com TSMC oferien la seva capacitat de fabricació a altres companyies que només els dissenyaven. Això va generar una explosió, perquè una petita empresa sense fàbriques competia amb gegants. El Japó, en canvi, es va quedar amb el vell model de fabricació integrada: amb el disseny, la manufactura i la venda, tot en una sola companyia. El que havia estat fortalesa es va convertir en feblesa: el món canviava ràpid i el Japó no ho va veure venir.
La dècada perduda, el toc de gràcia
Per empitjorar les coses, va arribar la dècada perduda: els anys 90. Una llarga recessió va paralitzar l’economia japonesa i les empreses van deixar d’invertir amb vigor. No van reconèixer el boom dels ordinadors personals i els seus microprocessadors no eren competitius. Mentre Intel conqueria el cor dels PCs, el Japó perfeccionava xips de memòria, ja en procés de convertir-se en commodities.
Un altre error estratègic va ser ignorar la importància de les patents internacionals. Els Estats Units lideraven en disseny, així com en drets legals sobre què es podia fabricar i com. El Japó produïa bé, però no tenia el control del coneixement.
I així, en menys de quinze anys, el Japó va passar de dominar el món dels xips a ocupar un lloc secundari. Va perdre el control de les memòries. No va ser protagonista del model de fosa i tampoc va poder amb les noves arquitectures. I, sobretot, va perdre la joia de la corona: la litografia.
El domini nipó va encendre totes les alarmes als Estats Units. No era només una amenaça comercial, era un problema estratègic
La litografia és el procés mitjançant el qual s’imprimeixen els circuits sobre les oblees de silici. És, en altres paraules, l’essència de la fabricació. El Japó va ser amo d’aquest procés, muntava les millors màquines, els materials de més qualitat, el fotogravat més sofisticat. Avui, però, la corona és als Països Baixos, amb una sola empresa: ASML. Aquesta elabora les úniques màquines del món capaces de fer xips amb tecnologia d’ultraviolat extrem, imprescindibles per als xips més avançats. El Japó ja no té aquestes màquines. Ningú no les té, només ASML.
Aquest és el final de la primera part. El Japó va perdre quelcom més que la indústria: va perdre el control sobre una de les eines més fonamentals del poder tecnològic modern. El país que va inventar el Walkman, que va perfeccionar la televisió, que va omplir el món de robots industrials, es va quedar sense veu en el sector que ara defineix el futur.
A la segona part, explicarem com el Japó intenta desesperadament tornar al joc, per què ho fa ara, per què s’hi juga la seva supervivència industrial, i què significa tot això en un món governat per la intel·ligència artificial. Perquè els xips ja no són només el cor dels ordinadors: són la sang de la intel·ligència. I el Japó, que una vegada va fabricar el cor, no vol quedar-se sense cervell.