En un moment en què les empreses poden mesurar-ho gairebé tot —productivitat, rotació, engagement, eficiència— sorprèn que el factor que més condiciona el futur d’una organització continuï fora de tots els quadres de comandament: la salut mental del seu líder. És el KPI invisible, aquell que no surt en cap informe, però que impacta directament en la qualitat de les decisions, en el clima intern i en la capacitat de l’empresa per innovar i competir.

Durant dècades, la figura del CEO ha estat envoltada del mite del líder infal·lible, sempre disponible, sempre fort. En entorns de pressió creixent, aquest ideal ha funcionat com una cuirassa cultural. Però avui ja no aguanta l’escrutini. La velocitat de canvi, la digitalització constant, les crisis concatenades i la necessitat de prendre decisions en temps real han convertit el rol directiu en un espai de risc psicològic alt. I això té conseqüències.

Quan el líder està esgotat, tot l’ecosistema empresarial se’n ressent. L’estrès sostingut deteriora funcions executives clau: la capacitat de concentració baixa, la memòria de treball s’altera i el criteri s’enterboleix. Un CEO saturat veu menys opcions, escolta amb menys profunditat i opera amb més impulsivitat. En aquest estat, la visió estratègica s’escurça i la presa de decisions tendeix a ser reactiva, no preventiva. El resultat és una cultura més rígida, menys creativa i més vulnerable als errors.

A més, la salut mental del líder es contagia. Els equips perceben immediatament la tensió, la incertesa o la irritabilitat al capdavant, i això altera la confiança interna. Es redueix la sensació de seguretat psicològica, augmenta la rotació i es frena la innovació. Quan la direcció està angoixada, les organitzacions entren en “mode supervivència” encara que els números diguin el contrari.

Un CEO que sap regular-se emocionalment decideix millor, transmet calma, afavoreix el pensament crític i genera contextos de confiança

Si és tan determinant, per què no mesurem aquest factor? Encara pesa un doble tabú. D’una banda, el fet de reconèixer la vulnerabilitat del líder continua essent culturalment incòmode. De l’altra, la salut mental sembla difícil de traduir en dades objectives. Però diverses empreses pioneres ja estan avançant: incorporen indicadors qualitatius en les revisions de rendiment, ofereixen espais de supervisió emocional, limiten l’excés de reunions i fomenten estructures que redueixen la dependència del líder per cada microdecisió.

“Cuidar-se” no és un caprici de benestar; és una competència directiva. Liderar amb lucidesa exigeix descans, límits i una relació madura amb la pressió. Un CEO que sap regular-se emocionalment decideix millor, transmet calma, afavoreix el pensament crític i genera contextos de confiança on el talent pot créixer. En temps de complexitat, la serenitat és una estratègia, no un luxe.

La gran qüestió és si les empreses estan preparades per acceptar que la salut mental del seu màxim responsable és un actiu corporatiu. Igual que mesurem el risc financer o la solvència operativa, també hauríem de mesurar la sostenibilitat psicològica de qui ocupa el centre del sistema. No per controlar, sinó per protegir.

Potser ha arribat l’hora d’afegir un nou indicador als informes trimestrals: la capacitat del líder per mantenir-se centrat, equilibrat i mentalment disponible. Perquè quan un CEO es trenca, l’empresa ho nota immediatament. Però quan lidera des de la claredat, la calma i la força interior, tota l’organització multiplica el seu potencial.