Durant dècades, Corea del Sud va ser aquell veí diligent que aprenia en silenci mentre el Japó brillava. Primer copiava tèxtils, després acer, més tard cotxes. Però un dia va entendre que el seu passaport al segle XXI no estaria en la manufactura ni en el disseny industrial, sinó en la tecnologia més invisible i decisiva de totes: els xips. En el moment en què el Japó dubtava, Corea accelerava. I en lloc de dominar el món amb estètica, ho va intentar amb eficiència.
Avui, quan es menciona Corea en el món tecnològic, no hi ha dubtes: Samsung i SK Hynix són els dos bastions globals dels semiconductors per a memòries. Però això és només la meitat de la història, l’altra meitat és més interessant: Corea intenta convertir-se en la pròxima superpotència de xips lògics. Vol deixar de ser el rei de la RAM per disputar a la taiwanesa TSMC el tron dels cervells artificials. I vol fer-ho amb tot: diners, talent, espionatge industrial, fons públics i una obsessió nacional per no repetir el destí del Japó.
Perquè si el Japó ho va tenir tot i ho va perdre, Corea està decidida a no deixar-ho anar mai.
El xip com a identitat nacional
A Corea del Sud els semiconductors són una estratègia de supervivència. Un país sense recursos naturals, amb amenaces nuclears al nord i envoltat de gegants, només pot continuar existint si controla alguna peça essencial del món modern, i Corea va triar els xips.
L’aposta va començar seriosament a finals dels anys 80. Samsung, llavors una empresa coneguda com a fabricant de televisors, va decidir que el futur no estava en exportar electrodomèstics, sinó en fabricar DRAM. Va ser un salt sense xarxa: no en sabien, no tenien patents i els japonesos dominaven el mercat. Però amb una combinació única de pragmatisme estatal, disciplina cultural i megalomania corporativa, Corea ho va aconseguir. Avui Samsung és el major fabricant mundial de memòria DRAM i NAND. SK Hynix, que va néixer com una empresa estatal fallida, és la segona.
Però la història no s’acaba aquí. Corea sap que la memòria és important, però no mana. En la cursa de la intel·ligència artificial (IA), el que importa no és l’emmagatzematge, sinó el processament. I aquí, de moment, Corea és segona.
El trauma del “gairebé”
El 2023, mentre TSMC produïa a Arizona i Apple dissenyava els seus propis xips M2, Corea depenia de les llicències d’ARM i de la maquinària d’ASML. Podia fabricar en 5 i 3 nanòmetres, sí, però amb arquitectura aliena, amb patents llogades i amb una dependència quirúrgica dels Estats Units, Taiwan i els Països Baixos. Era una potència industrial sense sobirania tecnològica.
Aquest “gairebé”, aquesta sensació d’estar a mil·límetres del lideratge sense poder tocar-lo, es va tornar insuportable. Corea no vol ser segona.
I aleshores va arribar la contraofensiva.
El govern sud-coreà va llançar el 2023 la “K-Semiconductor Belt”: una franja industrial de més de 50 quilòmetres que connecta Seül amb Pyeongtaek, on Samsung té la seva fàbrica més gran. La idea és convertir aquella franja en el major clúster tecnològic del món, amb més de 150 empreses, 3 universitats especialitzades i un sistema d’incentius fiscals sense precedents. En paral·lel, es va aprovar la llei “K-Chips”, que permet deduir fins al 50 % de les despeses en R+D de semiconductors, i més del 25% de les despeses en noves fàbriques. Per a l’estàndard asiàtic, és una declaració de guerra econòmica.
Però els diners no n’hi ha prou. Fa falta talent.
El coll d’ampolla del coneixement
Corea del Sud gradua més enginyers per habitant que gairebé qualsevol altre país, però no són suficients. El 2024, el Ministeri d’Indústria va advertir que la manca de tècnics especialitzats era el principal obstacle per al creixement del sector. S’estima que es necessiten més de 30.000 nous enginyers en semiconductors abans del 2030. I no qualsevol enginyer: calen experts en litografia, empaquetatge 3D, arquitectura lògica, programari de verificació i física de materials.
Per això, Corea va reformar el seu sistema universitari. Va crear cinc “universitats semicon” amb plans d’estudis adaptats directament per Samsung i SK Hynix. En aquests centres no s’ensenya amb llibres: s’ensenya amb plànols industrials reals, amb màquines donades per les empreses i beques d’inserció directa a fàbriques. L’objectiu és formar soldats del silici.
La doble trampa: la Xina i els Estats Units
El segon obstacle és geopolític. Corea del Sud depèn de la Xina com a client: gairebé el 40% de les seves exportacions de xips hi van a parar. Però al mateix temps, depèn dels Estats Units com a proveïdor, aliat militar i garant de la seva existència davant Corea del Nord. I els Estats Units ja li van deixar clar que no pot vendre xips avançats a Pequín.
Aquesta trampa és asfixiant: si Corea obeeix als EUA, perd el seu client més gran. Si desobeeix, es desvaneix l’accés a les màquines d’ASML i a les patents d’ARM. Cada decisió té un cost estratègic. Per això, el 2025, el govern sud-coreà va llançar una política pública explícita de “diversificació de mercats”, buscant nous compradors a l’Índia, Europa, Brasil i el sud-est asiàtic. Tot i així, aquests països no demanden com la Xina.
Corea sap que està atrapada en un joc aliè. I per això la seva única sortida real és pujar de nivell.
De fàbrica a dissenyador
En silenci, Corea fa el salt més difícil: deixar de ser un país que fabrica xips per convertir-se en un que els dissenya. És el pas que només van fer els Estats Units i, en menor mesura, la Xina. Corea vol tenir les seves pròpies arquitectures, els seus processadors i acceleradors d’IA.
Samsung ho va intentar amb l’Exynos, però mai no va estar a l’alçada dels xips d’Apple o Qualcomm. Ara, assaja de nou amb l’arquitectura Mach-1, desenvolupada en col·laboració amb startups sud-coreanes i fons sobirans. SK Hynix, per la seva banda, inverteix en startups d’IA com Rebellions i Sapeon, amb la idea de crear xips especialitzats per a inferència, entrenament i edge computing. Es tracta de canviar les regles del joc.
Corea va aprendre de la caiguda del Japó. Sap que el lideratge tècnic no s’hereta, es reinventa. I que en el món dels semiconductors, el passat no garanteix el futur. El país que avui domina pot desaparèixer en cinc anys si no aposta i escala.
I Corea no pensa desaparèixer.
Les coses com són.