Que si en falten, que si en sobren, que si aquest no toca, que no, que així no s’escriuen... No hi ha res que doni més maldecaps als parlants de català que els pronoms febles. Què passa, han sobreviscut segles en la nostra llengua només per torturar-nos ara? No, només hem de mirar-los amb perspectiva i organitzar-nos les idees una mica, a més, us donarem alguns apunts per millorar aquesta relació... complicada.

El primer que hem de tenir en compte és que són substituts (sí, d’acord, n’hi ha que no substitueixen res perquè s’han fossilitzat en algunes expressions, però això és un altre tema que ara veurem). En principi (sí, en principi, ja ens sap greu), volem un substitut curtet com un pronom per no haver de repetir tot un conjunt de paraules. Un error molt comú és posar un pronom i escriure també l’element que hauria de substituir; o un o l’altre, no n'abusem. En el rànquing d’errors tenim també escriure parelles de pronoms quan només volem substituir un sol element, els preferits són els hi i l’hi. A l'altre costat, tenim l'error d'eliminar totalment del vocabulari els pobres pronoms; no s'ho mereixen... A més, hi ha elements en una oració que són obligatoris, en forma explícita o en forma de pronom.

D’altra banda, escollir el pronom dependrà de quina funció sintàctica duu a terme la paraula o grup de paraules que volem substituir. Sembla molt i molt complicat, però és una cosa que els parlants hem fet de manera natural des que el català és català. Si tenim dubtes, o estem aprenent la llengua, sempre podem refrescar la memòria amb la taula de correspondències.

Dèiem que com que són substituts és incorrecte repetir pronom i referent? I què seria de la llengua sense algunes excepcions a la norma? En primer lloc, tenim les dislocacions, és a dir, quan canviem d'ordre elements de l'oració per remarcar alguna cosa o fer més natural la frase (Que ase que ets! – Que n’ets, d'ase!). En aquests desplaçaments moltes vegades hi trobarem una coma, però no sempre és obligatòria, per exemple, no ho és quan passem l'element al principi de la frase. I, en segon lloc, també trobarem el pronom li repetit amb el seu referent en els verbs psicològics (agradar, encantar, interessar, importar, plaure, doldre, molestar, repugnar o saber greu), els verbs d'obligació (caldre, convenir, faltar, fer falta, pertocar, tocar o urgir) i verbs com acudir-sepassar.  

També hem dit que hi ha alguns pronoms que no substitueixen res, que s’han lexicalitzat en algunes expressions. En aquests casos verb i pronom s'han fusionat i si eliminem el pronom, cometem un error o canviem el significat al verb. Alguns exemples són ballar-la, tenir-se-les, veure-hi, haver-hi, tocar-hi, pintar-hi, sortir-se'n... 

Ara que tenim més o menys localitzats els pronoms, toca veure com s’escriuen. Tranquils, no combinarem trenta pronoms alhora, només apuntarem dues qüestions bàsiques: si el pronom no ha perdut cap vocal, s'uneix al verb amb un guionet (toca-la); en cas contrari, s'escriu un apòstrof i aquest apòstrof sempre anirà tan a la dreta com sigui possible, respectant sempre la integritat del pronom (se n'oblida, creu-t'ho, dona-me'n, dona'ls-hi).

Ja estem llestos?  

Posa't a prova!

 

 
¿Te ha parecido interesante este artículo? Para seguir garantizando una información comprometida, valiente y rigurosa, necesitamos tu apoyo. Nuestra independencia también depende de ti.
Suscríbete a ElNacional.cat
La dièresi
Test de llengua La dièresi Elena Costa