Cristóbal Montoro és la figura de la política espanyola més pintoresca i més senzilla de caricaturitzar. A mi em fa pensar en aquell geperut de la Cort que el Rei premiava donant-li el clauer de les masmorres perquè vigilés i mantingués els presoners en vida amb el mínim de comoditats i de recursos. L’aire que irradia de nen picaresc i desnerit, aquest somriure de corb i aquesta ombra tenebrosa d'autocomplaença cínica que s’alça darrere de cada paraula que pronuncia, és el resultat d’una biografia i d’una època que encara avui marca el destí d’Espanya.

Montoro és el primogènit d’una família de Jaén que sobrevivia gràcies a l’ajuda de parents i amics. Nascut a Cambil el 1950, el seu pare era l’últim supervivent de quatre germans i es dedicava a vendre tot el que podia en el mercat negre de la postguerra. El 1965, quan Montoro tenia 15 anys, va trobar feina a Madrid. Un empresari basc el va contractar i li va comprar un pis perquè pogués portar-hi la família amb el compromís d'anar-li tornant tots els diners. El pis tenia 70 metres quadrats i estava en una finca sense ascensor ni calefacció en el passeig d’Extremadura, una zona típica de la immigració.  

És l'únic catedràtic d'Hisenda que ha estat ministres dues vegades

Aquests orígens han inspirat molta prosa dickensiana als diaris. Es diu que si Montoro és un bon ministre, és perquè des de petit va aprendre a valorar la utilitat d’un euro. I certament, Montoro ha sabut mantenir el cap fred en moments de tensió i complexitat. És l’únic catedràtic que ha estat ministre d'Hisenda dues vegades, i un dels pocs que ha ocupat el càrrec tot i no venir d’una família de l’oligarquia espanyola. A més ha ocupat la cartera en dos moments clau. Primer amb Aznar, en plena introducció de l’euro, i després amb Rajoy, en el moment més dur de la crisi, quan la psicosi de la intervenció –alimentada per donar èpica al Govern– era més viva.

Tot i que és habitual en les famílies pobres que els joves comencin a treballar aviat, els pares de Montoro van fer mans i mànigues perquè els seus dos fills es poguessin concentrar en els estudis tants anys com els fes falta. D'aquesta lluita -i potser del tutelatge de l'empresari basc, que no he pogut saber qui era- en van sortir dos catedràtics amb nas per la política. El germà petit és sociòleg i va ser president del CIS durant la majoria absoluta de l’Aznar. El ministre es va llicenciar en Ciències Econòmiques el 1973, amb la primera promoció de la Universitat Autònoma de Madrid. El 1981 es va treure el doctorat i el 1989 va obtenir la càtedra d’Hisenda Pública de la Universitat de Cantàbria. El mateix any Aznar prenia les regnes del PP i començava a fer oposició a Felipe González.

Escandalitzat pels experiments del PSOE amb la pesseta, Montoro comença a participar en l’elaboració del programa econòmic del PP en aquella època. Primer com a professor d’economia del futur president i, després, com a secretari d’Estat, va ser un ferm defensor de privatitzar els monopolis estatals i de fer entrar Espanya a l’euro en el primer grup de països. Tot i que és un home auster, que beu aigua de l’aixeta al seu despatx, va tenir un paper en la creació d’aquesta aristocràcia financera fatxenda i ostentosa que va néixer per ressuscitar l’Imperi espanyol i que va arribar a la crisi corrompuda i amb el pas canviat. 

Al ministre li agrada recordar que treballa molt i que Hisenda és la base de l'Estat espanyol

Potser perquè la hisenda li ha donat una bona posició social, Montoro és molt nacionalista. Quan es va trobar amb l'Oriol Junqueras, va córrer a recordar-li que, si bé és veritat que Espanya és l’Estat que ha fet fallida més vegades, també és el que s’ha recuperat més cops. Em diuen un parell de periodistes madrilenys que Junqueras reia per sota el nas, mentre que l’ego de Montoro s'inflava com un globus. A Espanya els pobres que han pogut pujar en l’escalafó solen ser silenciosos i discrets, a més d’intel·ligents. Com que s'han hagut de fer un tip de callar i d'obeir, tenen molt fetge i només es deixen anar si se senten molt segurs. 

Al final Montoro estava tan tranquil que va engaltar-li, al nostre vicepresident:

    –Pero hombre con la que está cayendo y vosotros va y crecéis un 3.5 por ciento. ¡Pues de dónde voy a sacar yo el dinero, si no de las 300.000 empresas catalanas!

Al ministre li agrada recordar que hisenda és la base de l’Estat espanyol. També gaudeix deixant caure de tant en tant, sempre que l’ocasió ho permet, que treballa més que cap altre ministre i que li toca fer el paper d'home del sac. Amb García-Margallo tenen una rivalitat que és el resum de la història d’Espanya. García-Margallo menysprea Montoro perquè l’esforç i la discreció que són necessaris per pujar en l’escalafó quan véns de pobre l’han fet un home sense gràcia ni imaginació; mentre que Montoro odia García-Margallo perquè creu que haver-ho tingut tot pagat l’ha fet vanitós i frívol. Com d'habitud Catalunya està pel mig i el ministre d'afers estrangers -potser per tocar allò que no sona- s'ha mostrat sempre favorable a pactar un finançament. 

El fet de considerar que la vida li ha donat més del que podia esperar, el fa invulnerable a les crítiques i menyspreus 

En tot cas, Montoro té la pell gruixuda i aplica aquell principi tan habitual entre les elits barcelonines d’afarta'm i digue'm moro. El fet de considerar que la vida li ha donat més del que podia esperar el fa invulnerable a les crítiques i els menyspreus, tant quan vénen de les autonomies com quan vénen del seu partit mateix. Diuen que en els darrers 40 anys cap ministre ha dut a terme un escanyament financer de la Generalitat tan intens, tan constant i tan premeditat. També és veritat que si els nostres polítics recordessin que la Generalitat és una institució espanyola i que Catalunya no té cap problema financer, Montoro s'adonaria que s'escanya ell mateix.

De moment no hi ha perill i també és possible que el ministre encara tingui al cap la recentralització d’Aznar que es va veure estroncada per la crisi i per l’11M, però que va posar les bases del Madrid global. De tota manera, difícilment aconseguirà que en el seu partit l’estimin més. Un periodista de províncies acabat d’arribar a la caputal va demanar a un alt càrrec de comunicació del Govern que li concertés una bateria de trobades amb ministres per aclimatar-se. La senyora li va preguntar amablement si tenia preferències. 

    –Pues sí,  Montoro –va dir el periodista amb un cert entusiasme agraït–.

    –Montoro? –va preguntar estranyada–.

    –Cuando lo veo en las ruedas de prensa me da tanta rabia que pienso: "mira: si lo conoces, quizás te va a caer mejor."

    –Pues a lo mejor te cae peor –va respondre ella lacònicament–.

Si jo hagués sigut el periodista, hauria somrigut i hauria pensat en aquell famós passatge de La balada de Sant Petersburg en el qual De Maistre parla del botxí. Estic segur que a Montoro li encantaria llegir-lo: “El botxí és un ésser sublim, és la pedra angular de la societat. Traieu l’executor i tot es perdrà amb ell. Quina grandesa d’esperit. Quin interès tan noble. Es pot dir que és un home? Sí, perquè Déu el rep als seus temples i li permet resar. No és un delinqüent, però ningú diria que és una persona virtuosa, honrada o estimable. I malgrat això, tota la grandesa, tot el poder i tota la subordinació descansa en l’executor. Ell és l’horror, i el llaç que associa els homes...”