Tinc 31 anys. Soc periodista especialitzada en feminismes, escriptora i investigadora. També em dedico a tocar els collons als polítics processistes via Twitter. Vaig néixer a Barcelona, però soc manresana de cor, d’adopció i de tot. Ser de Manresa implica posseir la veritat absoluta en tots els àmbits possibles i evangelitzar-la a la resta de Catalunya. Per altra banda, Manresa és com una pel·lícula de Woody Allen: tot decadent, autocompassiu, amb un potencial altíssim però altament desaprofitat. He publicat un llibre sobre què significa estimar, enamorar-se i desitjar en temps de les xarxes, De la poma a la pantalla: amor i desig a l’època digital a Pagès Editors. A la foto del perfil del Whatsapp, hi tinc la meva cara rient i molt maquillada, cosa que odio i que no faig gairebé mai.

Marta Roqueta - entrevista- Mireia Comas

Enamorar-se només es pot fer com els romàntics.
L’amor romàntic ha esdevingut una institució. Com a feminista, no en renego, és una forma d’amor i de connectar amb una altra persona (o més d’una persona) absolutament vàlida. Però és una força tan poderosa que s’ha utilitzat per sustentar una sèrie de sistemes de dominació de gèneres, de raça, d’orientació sexual i de classe que cal combatre. Contra l’amor com a institució, el més revolucionari és simplement estimar i enamorar-se amb tota la força del món, si cal.

Estimar sense submissió és impossible.
Tradicionalment, el fet d’estimar s’ha basat en una submissió de la dona a l’home. Això continua pràcticament igual i sembla que dir “t’estimo” o “m’he enamorat de tu” hagi de ser sinònim d’assumir una derrota. La gràcia seria aprendre a estimar com tu vols, com veritablement necessites, sense cap clixé imposat, i a partir d’aquí veure com ets més capaç (quan saps el que vols i sobretot per què ho vols) d’establir una connexió veritablement autèntica amb una altra persona que no impliqui un joc d’estira i arronsa. Estimar sempre comporta conflictes, perquè les persones som essencialment problemàtiques. Però jo combato el feminisme d’ideals impossibles: la qüestió que m’interessa és veure com podem assumir-los i, al mateix temps, poder estimar en tant que persones completes.

L’amor, sinònim de subversió.
El capitalisme té una gran capacitat d’absorbir els discursos dissidents i així fer-te creure que et pots realitzar d’una forma aparentment alternativa. D’aquesta manera, el sistema acaba normalitzant formes que de dissidència que de radicals no tenen res de res. En el cas de les identitats LGTBI, per exemple, a Occident el primer que s’ha fet, en qüestió de drets, és garantir-los el de matrimoni i el d’adopció —que està molt rebé, només faltaria—, però això ha bandejat altres formes d’estimar igual de legítimes com ara les aliances entre les persones trans. Quan aquestes eren repudiades o no enteses per la família, buscaven aliances entre elles: als Estats Units vivien en comunitats integradores, combatent també fenòmens com ara el racisme. A Catalunya, això ho hem vist en la comunitat LGTBI, en allò que coneixem com el “sexili”; és a dir, la gent que marxa d’un indret petit com Manresa a una ciutat com Barcelona on pots passar més desapercebut, per tal d’establir nous vincles. Aquesta tendència sembla perdre força quan allò que es vol és només copiar el model familiar heterosexual i s’intenta que totes les dissidències s’hi adaptin.

El poliamor allibera.
No necessàriament, perquè el poliamor, també per efecte del capitalisme, ha derivat en una “fàgia” i no pas en una “fília”; és a dir que t’impulsa a tenir moltes relacions, a consumir sexualment les persones. El més perjudicat per aquesta dinàmica és el concepte de cura, que darrerament també s’està banalitzant molt. El poliamor liberal només és una forma de “polisexe”, un consum ràpid d’experiències entorn del fet d’allitar-se. Això de revolucionari en té poc, perquè en el fons als homes sempre se’ls ha permès aquesta poligàmia. Però si el sentit que li donem al terme és el de trencar la idea que l’altre és una pertinença nostra, i que la dona només és una excusa de carn per mantenir el llinatge familiar i la descendència, les coses sí que canvien. Si el poliamor trenca la idea de l’altre com una possessió i amb la noció que estimar algú altre implica dedicar-li tot el teu jo (amb la conseqüent romantització de la gelosia i de l’enveja), llavors sí que pot ser una idea vàlida.

Cuidem-nos. Processisme emocional.
La feminista Mari Luz Esteban ja diu que el concepte de “cura” s’ha convertit en una espècie de comodí. Quan es parla de cures, com quan hom diu “feminitzar la política”, sovint no saps ben bé de què s’està parlant. Això es veu en casos com la carta d’Ada Colau, en aquella carta en què l’alcaldessa va explicar tots els problemes que havia tingut durant l’embaràs. Està superbé que ens ho conti però, tia, tu ets alcaldessa de Barcelona: tu tens un poder que no tenen la majoria de dones a les quals els ha passat això! Fes-lo servir! Explica’ns, tu, com a alcaldessa, què t’ha suposat en el teu exercici polític o a l’hora de planificar polítiques públiques el fet que t’hagis trobat amb problemes molt concrets durant l’embaràs. Tu no ets una ciutadana qualsevol, ets l’alcaldessa de la capital del país!

El sexisme ha funcionat als homes, entre moltes altres coses, perquè ha destruït o fet més difícils les aliances entre les dones

Sororitat. Defineixi.
Són les aliances que teixeixen les dones, en un primer moment, per afrontar tots els problemes que els suposa el sexisme. El sexisme ha funcionat als homes, entre moltes altres coses, perquè ha destruït o fet més difícils les aliances entre les dones. Hi ha una idea recurrent segons la qual el pitjor enemic d’una dona sempre serà una altra dona: això és simplement mentida, perquè qui mata les dones, en un tant per cent quasi total, són els homes. A més a més, el gran enemic de l’home també és un altre home, perquè la majoria de víctimes i d’assassins són de sexe masculí. La sororitat és una eina de suport mutu i intenta crear xarxes no només per resistir les conseqüències del masclisme sinó per, en un segon estadi, superar-les i que les dones ocupem la part que ens pertoca en la societat. En un 90% dels casos, si més no en l’àmbit català, la sororitat ha estat molt positiva. En el 10% restant, és cert, hem vist com ha estat l’excusa perfecta per amagar el nepotisme clàssic i les xarxes de complicitat que fins ara perpetraven exclusivament els homes.

Cosificació. Defineixi.
La cosificació implica tractar l’altre (i definir-lo) exclusivament a través del seu cos, de la seva imatge. Novament, aquí l’economia capitalista afecta més les dones: el valor de mercat d’una dona, tradicionalment, ha estat el fet de ser guapes o no. Si tu bases el sistema en l’intercanvi de dones, essent la dona l’objecte a bescanviar, doncs millor que sigui bonica i fèrtil, perquè bàsicament és la seva raó de ser com a mercaderia. En els homes, la bellesa sempre ha estat i és un atribut; un plus més que els permet acumular com més dones millor. En canvi, en les dones ha estat i és un element definitori.

El feminisme és una revenja, un ressentiment.
No. Precisament, a les dones se’ns ha negat aquesta possibilitat, i això ens ha permès trobar noves formes d’establir justícia o de reclamar els nostres drets que vagin més enllà de la revenja. Per exemple, si penses en la pel·lícula Joker, el que li passa al seu protagonista és exactament allò que succeeix a la majoria de treballadores domèstiques dels Estats Units i d’Occident. I quantes treballadores domèstiques has vist, a la vida o al cinema, iniciant una revolta per matar la gent? Una de les gràcies del feminisme i dels moviments LGTBI són les revoltes alternatives. També és cert que hi ha moltes feministes que reclamen el dret a la ira i el dret a poder enfadar-se. A mi, per exemple, Cersei Lannister (una de les protagonistes de Joc de Trons) és una dona que m’encanta perquè es permet exercir el poder i la mala llet sense cap mena de complexos. La reivindicació de la ràbia també et pot allunyar d’un discurs victimista, d’exposar-te només com un ens vulnerable.

Sobra informació però les agressions no s’aturen, també en el cas dels més joves.
He fet molts tallers amb joves i t’adones que la teoria la tenen més que apresa. És una mica com el que passa a Catalunya, on sobre el paper tothom és molt d’esquerres, tothom està a favor del referèndum i tot déu malda per acollir refugiats i etcètera... però, tan bon punt grates una mica, veus que això no és veritat. És precisament en el xoc entre teoria i experiència on es veuen les contradiccions; el perill, si no es percep aquesta col·lisió, és crear un feminisme purament moral; perquè bàsicament aquest feminisme et diu que la forma amb què tu t’havies vist fins ara estava basada en una alteritat que resulta absolutament incompatible als teus ulls. Per què la masculinitat està en crisi perpètua? Doncs perquè la dona va guanyant drets a poc a poc! La masculinitat està en crisi, però sempre domina. Això crea una desorientació i una frustració, perquè et diuen que el que tu eres fins ara es basava en unes coordenades errònies, i també et diuen que la forma que tenies de relacionar-te amb les dones o els homes és absolutament inadequada.

El feminisme, finalment, parla de diners i sous. Benvingudes al capitalisme.
Arran de la crisi econòmica i degut a l’auge de l’extrema dreta se n’ha parlat molt d’això, és cert. Però aquest debat ja el trobàvem als diàlegs entre Nancy Fraser i Judith Butler, on es parlava de temes com ara la redistribució de la riquesa i el reconeixement social. Ara sembla que tot això ho hagi inventat el Daniel Bernabé, quan el que diu ell ho havien dit cinquanta dones i vint vegades millor, perquè s’havien assabentat molt abans de la pel·lícula! També cal dir que, gràcies als feminismes postcolonials (gitanos, afroamericans, etcètera) hi ha una consciència interessant de teories que s’adrecen a les dones blanques, de classe mitjana o fins i tot les elits de dones occidentals preguntant-los si realment volen ser iguals que els homes i si, per tant, el seu objectiu és solament copiar les conseqüents estructures de dominació, o si allò que volen canviar les coses realment. Aquesta és una de les grans tensions que ha marcat el feminisme en els darrers temps; la filòsofa Rossi Braidotti diu que el poder té dues cares, la disciplinària/repressiva i la força regenerativa/transformadora. És aquesta segona vessant la que ens hauria d’interessar! Sempre es parla molt del sostre de vidre, com deies tu. Però les feministes sud-americanes acostumen a recordar les seves companyes blanques: quan vosaltres trenqueu el vidre, qui recull les peces del terra és una dona migrada.

Marta Roqueta - entrevista- Mireia Comas

El feminisme crea un nou sentit de felicitat menys dogmàtica

El feminisme ha fet més felices les dones?
Sí! Sexualment, sí! Sara Ahmed diu que la felicitat ha estat tradicionalment una forma d’alienació social. A les dones se’ns deia que havíem de ser l’àngel de la llar, tot súper-happy i ben contentes cuidant de la família. De fet, ella recorda com a les feministes sempre se’ns ha pintat com unes aixafaguitarres, pesades, plomes, amargades... i Ahmed diu que hem de reivindicar ser unes aixafaguitarres! Però, és clar, també ens ho hem de passar bé!  Per això diem sovint “si no puc ballar, no és la meva revolució!”. El meu feminisme, per exemple, actualment no em permet veure i gaudir amb els mateixos ulls les pel·lis del Tarantino o Love Actually; però també és cert que les gaudeixo d’una altra manera, amb una mirada més crítica. El feminisme crea un nou sentit de felicitat menys dogmàtica. Com ens ensenyen les cultures no occidentals, la felicitat no és tant un objectiu concret com una sèrie de pràctiques; ets tu qui fas l’amor, ets tu qui fas la felicitat. Però pel que fa al sexe, això és indiscutible, les feministes follem molt millor, perquè sabem el que volem i a més no tenim por de dir-ho. Hi ha dones que volen follar poc o gens i ja està bé. I d’altres que ho volem més, i també està bé. El problema és que fins ara ens havien dit com ho havíem de fer, i per aquí ja no passem.

Els homes encara no heu acceptat la vostra condició d’agressors potencials

Els homes som tots agressors potencials. Un pèl exagerat...  
Els homes encara no heu acceptat la vostra condició d’agressors potencials. Quan es diu aquesta frase cal centrar el focus en el sistema, no en els individus: les dones hem estat menys agressores perquè no hem tingut un sistema que ens hi empenyés, com sí que, indiscutiblement, heu tingut els homes. Quan estàs en grups de dones i demanes quantes han estat agredides, entre un 75% i un 90% t’alcen la mà. Però quan preguntes als homes si mai han assetjat o agredit una dona tothom calla. Com comprendràs, és difícil de creure’s que un 75% de dones assetjades hagi estat atacada per només un senyor que hagi fet mal a mitja Catalunya! Ser home també implica ser ben conscient d’això. I això va per tothom. Jo, com a dona heterosexual, he tingut sovint actituds bifòbiques i és en aquest sentit que soc una potencial LGTBI-fòbica. Fins i tot els mateixos membres del col·lectiu LGTBI poden perpetrar actituds fòbiques contra els seus membres. La qüestió és què fas a partir d’aquesta realitat, què fas en el moment d’adonar-te que tens creences tan arrelades dins teu que et duen a menysprear o fins i tot a agredir.

Com a articulista ets menys valorada per ser tia.
Oh, i tant! És molt evident. Jo sempre soc la nena repel·lent, vagi on vagi. Mira, fa temps vaig escriure un article en el qual analitzava la mentalitat del PSC parlant del buròcrata que surt a Mulan i molta gent em va dir que era una frívola. Feia només una setmana, l’Enric Vila havia fet una dissertació sobre el procés a partir de Coco, que també és una pel·lícula de Disney. Jo soc una repel·lent perquè poso “heteropatriarcat” en una frase i en canvi Raúl Fernández i Pau Llonch són uns putos genis simplement perquè parlen de plusvàlua? Miri-escolti, ja n’hi ha prou! I em fot perquè fins i tot m’ho diuen les mateixes feministes, a vegades! Facis el que facis, tens les de perdre. A les tertúlies jo soc la xerraire: digui’m un senyor tertulià de Catalunya que no ho sigui, de xerraire!

No em barallaré mai amb una feminista per una qüestió d’egos tenint en compte que les dues treballem en temes pels quals, literalment, hi ha dones que moren assassinades

Hi ha guerra de feministes a Catalunya.
No. A veure, diuen allò que si vols debilitar un moviment el millor que pots fer és donar-li subvencions i fer que els seus agents es barallin entre ells. Això, en el marc del feminisme, sí que passa alguna vegada. Però la clau de tot això és el contacte que tu tinguis amb la societat. Jo puc ser presumida, orgullosa o xuleta... tant com vulguis. Ara, jo tinc una cosa molt clara: no em barallaré mai amb una feminista per una qüestió d’egos tenint en compte que les dues treballem en temes pels quals, literalment, hi ha dones que moren assassinades. Totes compartim el fet de tenir deu mil traumes per culpa del masclisme. A vegades hi ha competició? Sí. A vegades hi ha duels d’egos? Sí. Però n’hi ha a tot arreu, com a totes les ONG o els moviments d’esquerra! Les feministes no som àngels. La qüestió és saber què fas quan t’adones d’això. No pots convertir la teva ideologia en una moral, en una espècie de carnet per punts. Jo puc tenir gelosia d’una companya feminista? Sí. Que m’hi puc barallar? També. La qüestió és què fots amb aquesta emprenyada i amb quina responsabilitat utilitzes el fet de ser visible als mitjans o a la xarxa, que és tot un privilegi.

La masculinitat catalana es construeix en la incapacitat de defensar la nació

Els homes catalans.
Hi ha un capítol que surt a Terra de ningú (perspectives feministes de la independència) de l’editorial Pol·len en el qual es parla de quan Ortega y Gasset, entre d’altres teòrics espanyols, definien la identitat masculina nacional com a quelcom molt lligat a la figura del conqueridor i del guerrer. Respecte a aquest ideal, els catalans sempre quedaven com un pèl efeminats, perquè els agradava negociar, el comerç, el pacte... Però Vicens Vives, per exemple, defensava que això també podia considerar-se molt viril, com passa en algunes cultures asiàtiques o africanes. Tradicionalment, pel que fa al concepte de nació, s’ha tendit a pensar que els homes la defensen i les dones l’encarnen. La masculinitat catalana es construeix en la incapacitat de defensar la nació. De fet, si mires les grans obres sobre la Guerra Civil que es fan a Catalunya, moltes vegades són protagonitzades per dones. Perquè després d’una derrota, només et queda mantenir la relació amb la terra, i això ho fa essencialment la dona. Hi ha masculinitats interessants: si t’hi fixes, els intel·lectuals catalans que surten a la tele sempre parlen dels espanyols com els cuñaos, com els mascles ibèrics i tal i qual, mentre tu els veus a ells també només rodejats de senyors i dirigint revistes on només hi escriuen paios.

Les dones i la política.
Tenim dones potentíssimes. La Clara Ponsatí, l’Anna Gabriel, fins i tot la Marta Rovira, quan no li feien fer el paper de somicaire. A tots els partits, fins i tot els espanyols, hi tenen ties importants. Si vas parar esment al debat polític que van fer algunes de les líders dels partits espanyols a les darreres eleccions, només calia un minut per adonar-te que eren vint vegades millors i més potents que els respectius senyors.

Marta Roqueta - entrevista- Mireia Comas

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat