Prop de dues de cada tres platges catalanes han perdut terreny respecte al mar en les últimes set dècades. Segons dades preliminars d'un estudi de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) a què ha pogut accedir l'ACN, un 65% de les platges han patit regressió entre el 1956 i el 2019. Això són 319 de les 489 de què es tenen dades. Per contra, un 35%, és a dir les 170 platges restants, han crescut en el mateix període i guanyat terreny al mar. Les comarques amb més platges afectades pel retrocés són el Baix i l'Alt Empordà, mentre que la majoria de les que es troben a l'àrea metropolitana de Barcelona han ampliat el seu tram de línia de costa.

Així, en el cas del Baix Empordà, amb municipis costaners com ara Begur, Palafrugell o Platja d'Aro, 65 de les 87 platges analitzades han perdut sorra entre el 1956 i el 2019 (un 70,7%), mentre que 22 n'han guanyat. Les dades són similars a l'Alt Empordà, amb municipis com ara Cadaqués, Roses o Castelló d'Empúries. De les 132 platges estudiades, 90 estan en regressió (el 68%) i 30, en acreció, és a dir, guanyant terreny respecte del mar. Al nord de Catalunya, la Selva també es troba en una situació similar, si bé no tan greu, amb un 56% de platges que perden terreny respecte del mar. El Baix Camp (68,1%) i el Tarragonès (59%) són les altres dues comarques amb una majoria de platges en retrocés.

A l'àmbit metropolità, la tendència és contrària a la de la resta de territoris, ja que la majoria de platges eren més llargues l'any 2019 que el 1956. El Maresme en té 25 perdent terreny (44,6%) i 30 guanyant-ne, mentre que al Barcelonès n'hi ha 7 en regressió (35%) i 11 en creixement. Al Baix Llobregat, la circumstància és similar: 4 platges han perdut sorra (26,7%), mentre que 11 en tenen més. I una mica més enllà, al Garraf hi ha només un 33% de platges que perden terreny.

D'altra banda, l'ICGC també ha pogut observar que en les dues comarques ebrenques amb litoral, Baix Ebre i Montsià, hi ha més platges en retrocés que guanyant terreny al mar, però amb un percentatge considerable sense dades. Així, el fenomen de la pèrdua de sorra és més marcat al sud del país. "El Delta de l'Ebre és potser la zona més canviant del litoral. Abans de la construcció dels embassaments, la morfologia de l'Ebre estava condicionada per l'aportació de sediments, que guanyava terra al mar, actualment això ja no passa i ara la dinàmica litoral està redistribuint els sediments", indica el tècnic en riscos geològics de l'ICGC, Jordi Pinyol.

170 quilòmetres més de línia de costa

Si la línia de costa catalana era de 740 quilòmetres el 1956, el 2019 va créixer fins als 911 quilòmetres per la construcció d'estructures com ara ports, dics o espigons. "La franja litoral de Catalunya està urbanitzada en un 59% en els primers 100 metres de platja i, si traiem el Delta de l'Ebre i el Cap de Creus, el percentatge augmenta fins a un 81%, i això fa que a les platges els hi sigui molt difícil adaptar-se de manera natural a les condicions d'onatges", detalla Pinyol. A la urbanització de la línia de costa se li suma un dèficit sedimentari que fa anys que s'arrossega, així com l'augment del nivell de mar, que en els últims 30 anys ha incrementat en 10 centímetres. "Podem dir que hi ha una tendència regressiva a les platges", sentencia Pinyol.