Marta Segarra (58 anys, Barcelona) és catedràtica de Literatura Francesa i d’Estudis de Gènere de la Universitat de Barcelona. Actualment, exerceix com a directora de recerca al Laboratori d'Estudis de Gènere i Sexualitat-LEGS del Centre Nacional de Recerca Científica de París, on resideix i s’encarrega de portar tesis d’alumnes, recerca i investigació i tractar a diari qüestions relacionades sobre el gènere i la sexualitat. De fet, fa poc que ha publicat Género. Una Inmersión Rápida (Tibidabo Ediciones), on aborda la qüestió preguntant-se si estem assistint a la fi del gènere o, fins i tot, de la humanitat tal com la coneixem.

Aprofitant una visita a la seva ciutat natal, ens trobem un migdia assolellat al pati del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Recomano que s’asseguin —tal com vam fer-ho nosaltres—, per gaudir de la conversa que veuran transcrita a continuació; una invitació a la reflexió i a plantejar-se possibles nous escenaris. Amb la catedràtica de gènere de la UB desgranem tot allò que ens diferencia i ens apropa a la resta d’animals i que ens fa ser humans; tractem dels rols de gènere que hem establert i de la seva conseqüent evolució; del col·lectiu LGTBIQ+; dels moviments feministes i, també, de les masculinitats. 

Marta Segarra - Montse Giralt

Marta Segarra - Foto: Montse Giralt

Per començar, quins són els principals trets que conformen les persones i els individus? 

A les nostres societats, les persones es defineixen per una sèrie de paràmetres culturals predefinits, que són els que definim nosaltres mateixos per tradició. Un d'aquests és el gènere o la raça. Els biòlegs saben que no existeix la raça, és a dir, no hi ha una diferència genètica radical entre una persona amb un color de pell d'una altra amb un color diferent, però segueix existint perquè segueix sent un criteri de distinció de les persones. No es tracta de la mateixa forma un blanc i un negre. No nego que hi hagi diferències entre persones, que hi hagi qüestions genètiques, hormonals, la constitució física o inclús el color de pell, però això no vol dir que se’ns tanqui en una categoria determinada. El problema de les categories és que ens posen en una capseta, ens tanquen amb clau i la llencen. Si et toca una categoria que està dalt de l'escala encara pots estar content; l’home heterosexual, blanc i ric. Perquè clar, aquesta és l’altra, la classe social, la classe econòmica. No se’n parla prou, però al final és això el que determina les categories, els diners, que et permeten accedir a millors tractaments, educació, sanitat, més oportunitats... Ens enganyem perquè volem creure que vivim i que som una societat igualitària, però hi ha profundes desigualtats.

Ens enganyem perquè volem creure que vivim i que som una societat igualitària, però hi ha profundes desigualtats

I com es poden combatre?

El problema és que en molts sentits fins i tot s’han intensificat. La prova és l'auge de l'extrema dreta, que és una opció política que ja li estan bé les desigualtats, que estan a favor de les capsetes, de les categories que existeixen des de fa molt temps. Així pretenen mantenir el poder, l'statu quo, els discursos populistes fàcils que es defineixen a prop del poble dient que els polítics són una porqueria i que en canvi ells, que no són professionals, ens entenen, però en el fons són els enemics del poble. Perquè els que pateixen sempre són els mateixos.  

Ser home o ser dona, avui encara és una categoria...

Fins ara es tenia molt clar, i ser un home o una dona depenia de l'aspecte físic, de l'anatomia. Un camp on això encara està molt debatut és el de l'esport, si un atleta és un home o una dona. Al principi es feia amb un examen ginecològic o anatòmic, més tard van dir que no era suficient i van fer analítiques per veure les hormones, i després van optar per les proves genètiques. Hi ha biòlegs que han vist que quan més afines amb els instruments, més complicat esdevé tot. Ja no és XX o XY, ara la combinació és molt més llarga, ja no es pot dividir en dos. Tendim a pensar en binaris, en home o dona, en masculí o femení, però el que anomenem la naturalesa o la realitat material ho desmenteix. 

Tendim a pensar en binaris, però la naturalesa o la realitat material ho desmenteix

Marta Segarra - Montse Giralt

Marta Segarra - Foto: Montse Giralt

Cal seguir, doncs, classificant les persones en nens o nenes en néixer?  

Hi ha qui no ho fa. No categoritzen la criatura en cap gènere i l'hi deixen escollir, o no, perquè també trobem persones que s’identifiquen amb el gènere no-binari.  

Aquest és el camí que hem de seguir?

És el que s’està imposant. Entre els meus estudiants, tant aquí com sobretot a França, cada vegada hi ha més persones no-binàries i trans, que no vol dir que sempre vulguin passar a ser nois o noies (o viceversa), sinó que de vegades trans vol dir quedar-se en una situació de gènere que no es vol qualificar ni d'home ni de dona. Això depèn molt de com et llegeixen els altres.

Hem de respectar molt el sentir de cadascú. Hi ha qui es vol sentir molt femenina, tant persones que han nascut home com persones que han nascut dona. A mi m'està molt bé, no vull que tothom sigui igual. Justament si deixes aquesta obertura, aquesta llibertat, serem diversos però no diferents en el sentit binari. Hi haurà persones que es manifestaran o seran llegides com a molt femenines, tal com nosaltres ara concebem la feminitat, i d'altres més masculines. 

Defineixi'm, doncs, masculinitat i feminitat...

És el que nosaltres hem fet, entenent nosaltres com aquí i ara. Fa uns anys la feminitat havia de ser molt més curvilínia, en canvi ara les dones que es consideren més femenines, més boniques, més belles, normalment estan molt més primes. Tot i que això comença a variar. No hi ha una forma fixa de dir si això és femení o masculí, no està determinat per una naturalesa concreta. 

No hi ha una forma fixa de dir si quelcom és femení o masculí, no està determinat per una naturalesa concreta

Hi ha qui ho associa a la reproducció, a la capacitat de procrear. Però vaja, ara mateix ja comencem a veure que això no funciona. Hi ha homes que es queden embarassats, dones que no tenen fills —sempre n'hi ha hagut que no han pogut o volgut—. Però és que això s'ha complicat tant, que tampoc serveix aquest criteri.

Coincidint amb el mes de l’orgull, el col·lectiu LGTBIQ+ encara viu situacions discriminatòries i sovint, pateix agressions. Què estem fent malament? 

La culpa no és de la gent agredida sinó dels agressors. Penso que són gent que necessiten un boc expiatori, i que per a ells o són els immigrants o són el col·lectiu LGTBIQ+ o són els moviments feministes, tot plegat una mena de mix que fan amb totes aquelles persones que amenacen el que ells creuen que era el seu privilegi. Val a dir que la majoria dels agressors són homes heterosexuals i blancs. Aquestes agressions no tenen cap explicació lògica. Quin mal fan? Si jo soc una persona heterosexual blanca, amb els meus privilegis, que tingui al costat de casa o al meu carrer una parella gai amb una criatura, quin problema hi ha? O que hi hagi famílies monoparentals o homoparentals, quin mal fan? Ells ho vesteixen de defensa, però en realitat és una agressió que no té cap motiu. És penós, no hauríem d'estar en aquest punt.

Marta Segarra - Montse Giralt

Marta Segarra - Foto: Montse Giralt

Parlem dels feminismes que, per sort, han arribat per quedar-se. Quin és el seu principal valor? 

El que ha guanyat el feminisme des dels seus orígens i especialment des dels anys 70 del segle XX —que correspondria amb el naixement del feminisme contemporani—, és el reconeixement de la interseccionalitat de les opressions. No pots lluitar contra l'opressió sexista si al mateix temps no lluites contra l'opressió homòfoba, trànsfoba o racista. Que hi hagi diferents feminismes ho trobo molt bo sempre que es respectin les altres opcions. Em sembla d’una gran riquesa que s'hagi multiplicat d'aquesta forma, en tants i diversos; el feminisme antiracista, el feminisme aliat a la qüestió trans, el feminisme lesbià... No els enumero per dividir, sinó per intensificacions. El que tenen en comú tots els feminismes és la voluntat d’acabar amb les desigualtats entre les persones per motius de gènere, però per molts altres motius també.

No pots lluitar contra l'opressió sexista si al mateix temps no lluites contra l'opressió homòfoba, trànsfoba o racista

Què en pensa del feminisme trànsfob?

Ningú té autoritat per repartir carnets de feminisme als altres, aquí no hi ha una papessa, ni uns generals, ni uns soldats de peu. Però personalment, penso que dins els feminismes no hi hauria de cabre cap posició que sigui d'exclusió. Per això el feminisme trànsfob per a mi no és un feminisme. Entenc que s’hi considerin i no els nego que així ho sentin, però, de la mateixa manera que no hi ha un feminisme racista perquè és una contradicció, això per a mi no hi té cabuda.

I l’home, quin paper hi ha de tenir en el feminisme? 

El feminisme és de tothom i els homes han de ser-hi. Si justament el feminisme combat totes les opressions, combat les opressions en les quals els homes també hi estan sotmesos. No s'ha de caricaturitzar com si tots els homes estiguessin al cim de la piràmide i tots fossin rics, blancs, heterosexuals i de VOX. N'hi ha molts que volen acabar amb les desigualtats i que es volen arremangar i contribuir. Em sembla perfecte, si els homes es queden al marge dels feminismes no ens en sortirem. I aquí tornaríem a entrar en què vol dir ser home o ser dona? Una cosa és sentir-se amenaçats i l'altra, sentir-se exclòs. Dins el feminisme em sembla bé que hi hagi homes i que alguns diguin: prefereixo no posar-me a primera fila, perquè habitualment sempre ha estat al revés, amb tota mena d'organitzacions i representacions polítiques. 

Per acabar, què en pensa del llenguatge inclusiu?

Per a mi no és cap amenaça. Aquesta reacció és molt exagerada, perquè la llengua és viva. El llenguatge inclusiu tindrà èxit si les persones l'adopten. Quin mal fa? "És que és molt incòmode”, "És que és molt complicat"... Em semblen uns arguments de molt poc nivell. El que si que em sembla que s'ha de respectar és que les persones que tenen necessitat d'autoanomenar-se amb altres pronoms, amb altres desinències, per què els ho hem d’impedir? Una altra cosa és que tu l'adoptis! En el meu cas l'adopto perquè em sembla una forma de respecte per qui t'ho demana o per quan estic a classe, que no puc preguntar a tothom si és home, dona o no-binari. Suposes que hi haurà de tot i em sembla una forma de tenir-los respecte.

Un plaer escoltar-la, Marta.

A vosaltres.