A Catalunya el racisme segueix sent un tema tabú. És un fet observable que les desigualtats racials no es troben en el centre mediàtic català. De fet, per molts catalans sembla que no n'hi hagi, o que el tema sigui massa incòmode per discutir-ho. Mentre el feminisme se solidifica com el moviment social amb més tracció del moment, les dones racialitzades (dones que formen part d'una minoria racial) són les grans oblidades. Malgrat això, gràcies a l'adopció d'una perspectiva interseccional del feminisme, les mobilitzacions massives com les del 8-M comencen a fer espai per aquestes qüestions. Aquest any, la consigna a Catalunya pel dia internacional de la dona reivindica la diversitat en la lluita feminista i posa en el punt de mira les desigualtats de les dones immigrants i racialitzades, qüestions que solen ser passades per alt.
Desirée Bela-Lobedde (Barcelona, 1978), comunicadora i activista afrofeminista, ho ha viscut de primera mà. En un article per la revista Idees, Bela-Lobedde va reflexionar sobre la famosa frase del president Pujol, que en un rampell de liberalisme característic de l'època va declarar que "és català qui viu i treballa a Catalunya, i qui en vol ser". L'activista, que és honesta amb la seva experiència en aquest país, ho va refutar: "la realitat és que hi ha molta gent que viu i treballa a Catalunya que vol identificar-s'hi i, finalment, n'ha desistit, com és el meu cas".
Desirée Bela-Lobedde / per @ainapahe a Instagram
Bela-Lobedde ens parla de l'experiència de les dones racialitzades a Catalunya des de la seva ciutat, Vilanova i la Geltrú, on a la plaça de la Vila encara s'erigeix l'estàtua de l'indiano Tomàs Ventosa. Aquest lloc recorda la capacitat dels catalans per evitar mirar als ulls del nostre passat colonialista, fet que, si més no, agreuja la seva herència en la societat i impossibilita poder avançar de forma constructiva. Ignorar o encobrir la realitat no serveix de res, això els catalans ja ho sabem prou bé.
Què és el feminisme interseccional?
El terme 'feminisme interseccional' el va usar per primer cop l'acadèmica nord-americana Kimberlé Crenshaw el 1989, responent a la necessitat d'adreçar les desigualtats patides per les persones en la intersecció gènere-raça.
Si concebem tots els elements identitaris amb els quals ens identifiquem (o els imposen des del naixement) com una dialèctica entre opressions i privilegis, s'evidencia la necessitat d'un feminisme que tingui en compte el conjunt d'experiències viscudes per les dones. Per exemple, una dona blanca, trans i de classe alta viurà de manera molt diferent la societat d'avui en dia que una dona negra, heterosexual de classe treballadora. En els dos casos, cada dona patirà desavantatges en àrees de la seva vida en les quals l'altra ho tindrà més fàcil. Per això, les solucions que ens brindi el feminisme han de respondre a tots aquests matisos en particular i sense distinció.
Per tant, el problema del feminisme mainstream, el més visibilitzat pel 8-M i adoptat per les institucions, és la falta de consideració per les experiències de les dones racialitzades, LGBT+, de classe treballadora o amb diversitat funcional.
Els reptes del feminisme interseccional
En declaracions a ElNacional.cat, Bela-Lobedde explica com a Catalunya, la falta de reconeixement dels problemes soferts per les dones racialitzades demostra el nostre endarreriment en aquests àmbits. Des de l'afrofeminisme reivindica "la necessitat d'entendre el racisme com un fet estructural". El fet que a Catalunya no ens percebem com a societat racista i per tant no creiem que sigui un problema real, ens indica que encara cal fer el primer pas cap al canvi: reconèixer-ho.
Encara que no estigui a l'ordre del dia, el racisme a Catalunya existeix. Segons dades dels Mossos d'Esquadra, el 2017 un 54,1% del total d'identificacions policials es van fer a persones estrangeres, una xifra totalment desproporcionada, ja que aquestes només representaven un 13,70% de la població catalana. Però això no és només un problema de la policia, els policies també són ciutadans d'aquí, crescuts i educats a Catalunya, amb prejudicis, conductes i aprenentatges similars a la resta de ciutadans.
“No es pot negar que hi ha una resistència a reconèixer el racisme com una qüestió d’estructura"
Més concretament, Bela-Lobedde parla de la discriminació sistemàtica dels immigrants perpetrada per mesures com la llei d'estrangerisme, o l'existència dels CIEs. Les persones nascudes aquí mai no viuran de primera mà aquestes discriminacions, fet que dificulta que siguin notícia o que estiguem informats degudament. Però això no vol dir que el racisme no existeixi. Precisament és aquesta falta d'interès de la majoria, aquesta falta de vigilància ciutadana a les institucions que els permet seguir actuant de forma racista.
A poc a poc veiem més diversitat en els mitjans, fet que sens dubte visibilitza i normalitza les persones racialitzades. Així i tot, apunta Bela-Lobedde "continuem amb aquesta dificultat per acceptar que el racisme és real". Combatre el racisme "no és només responsabilitat de les persones que el patim". En el moment que ho acceptem com un problema real, ens obrirem al canvi real.
Un sistema que invisibilitza les dones racialitzades
Malgrat ser un dels factors més comuns en la perpetració dels delictes d'odi, violència policial i discriminació, l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) no proporciona dades demogràfiques de la població en termes de raça. El cens es limita a dividir a la població per nacionalitats, fet que fa impossible conèixer amb exactitud la situació econòmica i social de dones amb la nacionalitat espanyola però de raça no-blanca, com és el cas de Bela-Lobedde. De fet, ni tan sols podem saber amb xifres oficials quantes persones de raça negra viuen a Catalunya.
Aquesta manca d'investigació, o més aviat, la manca d'eines per facilitar la investigació, invisibilitza la realitat viscuda per les persones racialitzades del país. De fet, això evidencia un problema de caràcter estructural, que retrata la falta de compromís real amb la lluita contra les desigualtats: si l'estat no facilita dades, la tasca d'anàlisi sobre les injustícies racials es dificulta i, a la pràctica, és no com si no existissin.
"La gent creu que Catalunya no és racista, perquè aquesta majoria identifica com racisme només la maxima expressió: l’insult, la agressió. Això només és la punta de l'iceberg"
Precisament és per això que la tasca d'organitzacions com SOSRacisme és essencial per donar veu a aquests col·lectius. Gràcies als seus informes, es donen a conèixer els biaixos sistemàtics que pateixen les minories del país. Pel que fa a les dones que també formen part de minories racials, des de l'oenagé denuncien que el feminisme en aquest país margina les dones racialitzades.
Les consignes del 8-M solen reivindicar el reconeixement del treball domèstic, el paper de la dona en feines que impliquen la cura de les persones i la millor compensació d'aquestes feines que sovint recauen en dones. Malgrat això, sovint s'omet un matís important: l'alt percentatge de dones de descendència africana i llatinoamericana en aquests àmbits, que sofreixen aquestes igualtats de manera encara més desproporcionada.
Per il·lustrar-ho més clarament, les dades de l'Idescat parlen per si soles: el 2018 les dones catalanes van cobrar un salari brut mig de 22.651,10 €, mentre que les dones amb nacionalitat estrangera només en van cobrar 18.240,42 €.
Crisi d'identitat catalana
Gràcies al feminisme interseccional, sabem que l'experiència relatada per dones com Bela-Lobedde revela una fissura en la construcció de la identitat catalana. Quan ens neguem a assumir el nostre passat imperialista silenciem les vivències de les persones racialitzades. Aquesta manca de reconeixement fa impossible investigar els biaixos racistes que afecten les catalanes que no són blanques. A la llarga, moltes d'aquestes catalanes no s'identifiquen amb la catalanitat, ja que la idea no respon a la seva realitat, problemes i inquietuds. A la pràctica, les dones racialitzades són excloses de la identitat catalana.
Per tant, aquest 8-M caldria replantejar-se què significa ser catalana en clau interseccional. En el futur, quins valors volem associar amb la identitat catalana? Quan definim la idea de la catalanitat, a qui estem deixant fora?
Foto principal: protestes antirracistes a Salt (Girona) el 2020 / ACN