Sindicats mèdics i entitats com la Societat Espanyola de Medicina d'Urgències i Emergència (Semes), adverteixen des de fa temps del col·lapse de les urgències, un servei que ha experimentat un increment en les visites del 30-50 %.

Aquesta situació que s'ha vist agreujada no només des de la covid-19, sinó també per períodes com l'estiu en produir-se un descens de personal, la qual cosa provoca que nombrosos centres es col·lapsin, que els pacients esperin durant hores i els professionals sobrepassin les seves capacitats.

Darrere d'aquest problema hi ha diversos factors, entre ells la falta de personal de urgencias. Segons l'informe "Oferta-Necessitat d'Especialistes Mèdics 2021-2035", aquests especialistes (que inclou en la categoria d'"Altres") presenten un "dèficit creixent" de professionals en l'horitzó 2022-2035. Tal com apunten les dades d'aquest estudi, en poc més de deu anys, aquest col·lectiu sanitari serà el més envellit: el 53,2 % tindrà més de 50 anys i, el 15,7 %, entre 60 i 65.

A la manca de personal d'urgències s'afegeix la de metges de Família i Comunitària. Segons alertava el Fòrum d'Atenció Primària el març passat, el SNS presenta un dèficit de 4.720 metges i 1.304 pediatres. Situació que, al seu torn, repercuteix en la saturació d'urgències, ja que dissuadeix molts pacients a l'hora de demanar cita amb el seu metge de capçalera, preferint acudir a l'hospital per la via ràpida.

L'excessiva pressió assistencial derivada d'aquest tipus d'actuacions provoca que s'estiguin buscant diferents fórmules per aconseguir la descongestió dels serveis d'urgències. Per això, algunes de les solucions que es plantegen passen per realitzar una aposta més gran per l'Atenció Primària, fer un ús responsable del sistema sanitari per part dels pacients (partint de la premissa que urgències és només per a l'urgent) i apostar per la digitalització per obtenir agilitat en determinats processos que van més enllà de mers tràmits administratius, per exemple, en aquelles situacions on la no-presencialitat pot ser una opció.

Quan un pacient arriba al servei d'urgències, se'l sotmet a un "filtre" per determinar el seu risc clínic. Es tracta del triatge, que permet diferenciar entre els casos de més gravetat i urgència (que requereixen atenció immediata, com pot ser un infart de miocardi) i els casos menys urgents (com una lleu lesió esportiva). Un mètode que és eficaç en permetre atendre primer les veritables emergències mèdiques, però que, de vegades, no és suficient per evitar que els pacients s'acumulin a les sales d'espera.

Precisament els casos més lleus suposen dues de cada deu visites a urgències, i és en aquest 20% on ha de calar la necessitat de fer un ús responsable del sistema.

Alguns experts apunten que la solució pot passar perquè el primer filtre sigui el mateix pacient, que hauria de ser capaç de sospesar si la seva malaltia requereix atenció urgent o pot esperar la valoració del seu professional d'Atenció Primària.

No obstant això, una vegada que un pacient arriba a urgències indiquen que també existeixen solucions per agilitar la seva atenció. Una de les més recents és l'ús de la telemedicina. De fet, la Comunitat de Madrid ha impulsat l'atenció telemàtica en el servei d'urgències en alguns dels seus centres públics des de fa mesos, un fet que el conseller de Sanitat de la CAM, Enrique Ruiz Escudero, qualificava recentment com "un avenç".

Entre els hospitals que ja l'apliquen la teleconsulta a urgències estan la Fundació Jiménez Díaz, bé mitjançant trucada des de qualsevol lloc, bé mitjançant videotrucada des del mateix hospital; així com el Nen Jesús, centre que està participant en un projecte paneuropeu que té per objectiu aterrar solucions que harmonitzin i millorin els serveis d'urgències en cas d'accident, atemptat, catàstrofe natural o de pandèmia.

Per a alguns experts, la digitalització possibilita dotar a les urgències hospitalàries de l'agilitat i l'eficàcia que (en certes ocasions) no s'assoleixen amb la presencialitat, convertint-se en dues qualitats que redunden en la satisfacció del pacient, sobretot en aquells processos més crònics i de menor emergència que podrien ser atesos a l'atenció primària.