Els últims 20 anys, la manera de moure'ns ha canviat de forma radical. Mentre els nostres pares o avis pujaven a un avió una o dues vegades a la vida, nosaltres estem acostumats a trepitjar l'aeroport molts cops l'any, sigui per feina o per marxar de vacances.

Per posar-ho en perspectiva, segons dades de l'Associació Internacional del Transport Aeri (IATA), només al 2018 es van produir 4.400 milions de desplaçaments de persones amb avió, mentre que el 2005 van ser tot just 2.000 milions. Això implica que la demanda s'ha més que duplicat en menys de 15 anys. La previsió és de més de 8.200 milions de viatgers a nivell mundial per al 2035.

Tal creixement ha fet que el món sembli cada dia més petit. No només per a nosaltres sinó també per a les malalties infeccioses. I aquí és on comencen els problemes.

Un tall total del trànsit aeri

Ciutats relativament lluny geogràficament però connectades per un gran flux de passatgers, com ara Londres i Los Angeles, tenen una probabilitat més alta que es propagui una malaltia entre elles que zones més properes però amb poques connexions. Amb l'enorme desavantatge que virus i bacteris poden cobrir distàncies enormes en dies o setmanes, deixant molt poc marge de temps a les autoritats per a contenir-los. En aquestes condicions, és més important que mai tenir una xarxa de vigilància activa de possibles brots i actuar ràpidament per contenir-ne la difusió.

En aquest sentit, molts treballs científics demostren que només un tall immediat i gairebé total del trànsit aeri resulta eficaç quan es tracta de contenir una nova malaltia. Els talls parcials o tardans només serveixen per retardar-ne l'exportació a d'altres països.

En el cas concret de Covid-19, estudis recents estimen que el travel ban (tancament de la xarxa de transport) imposat per les autoritats xineses a la ciutat de Wuhan va alentir l'arribada del virus a altres províncies de la Xina i en va retardar l'exportació a d'altres països. Però de cap manera no va aturar la seva difusió.

El període d'incubació

Per controlar una pandèmia és fonamental detectar els primers casos com més aviat millor i confinar-los abans que puguin generar altres focus. No és una tasca simple. Sobretot perquè en cas de malalties emergents, el personal sanitari pot confondre els símptomes amb malalties ja existents o poden mancar proves especifiques per a la seva detecció.

A més, és rara la malaltia infecciosa en què els símptomes apareixen immediatament després del contagi. Normalment l'organisme travessa unes quantes fases diferents abans de desenvolupar la malaltia. El temps entre el contagi i la insurgència de la malaltia és el que es defineix en epidemiologia com a període d'incubació. En aquest període, un infectat no mostra símptomes, pel que continua amb la seva vida habitual, ignorant que propaga la infecció.

El període d'incubació pot variar molt entre malalties. Per exemple, la grip comuna i el refredat tenen un període d'entre un i tres dies des del contagi fins a l'aparició dels primers símptomes.

En el cas del Covid-19, les estimacions que tenim ara mateix calculen un rang de 2 a 14 dies. Encara que la majoria dels infectats desenvolupen la malaltia entre 4 i 7 dies després del contagi. Amb temps tan llargs, analitzar les dades d'una epidèmia és com mirar enrere en el temps: els nous casos que veiem avui són resultat de contagis que van passar fa una setmana o fins i tot dos.

Això mateix passa amb les mesures per contenir-ne la difusió: l'efectivitat no es pot comprovar fins que transcorre una setmana.

Per això, en la lluita contra una epidèmia podem dir que és millor com més curt és el període d'incubació. Amb un període de màxim tres dies, els nous encomanats no es mouran gaire i confinar la malaltia serà mes fàcil. A més, períodes d'incubació llargs dificulten el seguiment dels contactes dels malalts i les mesures de quarantena.

Més lleus els símptomes, més difusió

El refredat comú infecta cada any milions de persones perquè els seus símptomes són tan lleus que gairebé no afecten la vida dels malalts, que continuen anant a la feina o surten amb els seus amics, afavorint-ne la difusió. Al contrari, malalties que desenvolupen des del principi símptomes greus condueixen a l'aïllament gairebé immediat, reduint la possibilitat de transmissió a un entorn molt estret.

En el cas de Covid-19 la gravetat dels símptomes pot variar molt de persona a persona, amb un percentatge relativament alt de malalts asimptomàtics —persones que tenen el virus a la seva sang sense mostrar símptomes—. En cas de símptomes lleus o inexistents, el més probable és que l'encomanat no s'adoni de la malaltia i no prengui mesures per evitar-ne la difusió.

Un estudi publicat no fa gaire afirma que, en les primeres setmanes de difusió de Covid-19 a la Xina, fins a un 86% d'infeccions no van ser detectades, impossibilitant el confinament del malalt.

Triple estratègia comuna

Aquest escenari pot semblar desolador. No ens hem de desanimar, però. En el cas del Covid-19, països com la Xina, Corea del Sud, Singapur i Hong Kong donen senyals esperançadors i les estratègies les copien altres països. Si bé aquestes polítiques canvien molt de país a país, comparteixen uns quants principis bàsics:

  • Distanciament social: Reduir al mínim la mobilitat i els contactes socials per evitar així noves infeccions.

  • Proves a gran escala per identificar com més aviat millor els infectats, especialment si són asimptomàtics o lleus.

  • Posar en quarantena tots els infectats i fer seguiment dels seus contactes recents perquè aquests limitin les seves interaccions socials i facin proves periòdiques.

En definitiva, encara que està clar que controlar una pandèmia no és tasca fàcil, amb la col·laboració de tots és possible. Ens hi juguem molt.The Conversation

Sandro Meloni, Científic Titular en Física de Sistemes Complexos, Institut de Física Interdisciplinària i Sistemes Complexos (UIB-CSIC). Publicat originalment a The Conversation