L’any 2002 un jove historiador sabadellenc va publicar “Quan el carrer va deixar de ser seu”. Començava el seu primer títol citant un diàleg de la seva germana petita, la Joana, amb un mític rellotger local, per confirmar si la història que li havia explicat el seu avi Joan, que el personatge s’havia deixat una llarguíssima barba que no es tallaria fins que morís Franco, era certa. “Sí que és veritat. Però ara ja me l’he tallada”, va respondre l’artesà.

L’anècdota porta a la memòria, a la reivindicació de la resistència nostrada. Xavier Domènech, actual cap de llista d’En Comú, i autor de l’assaig, va fer dels records la seva professió i de la seva ciutat un camp de proves. Domènech ha begut d’una ciutat que sabut aixecar-se, de la de l'alcalde Antoni Farrés, de la terra de Joan Oliver, “on quatre pins fan un bosc espès, i cinc quarteres massa terra”.

El partit, avui, Domènech el jugava a casa. A la plaça doctor Robert, aquella on en només un any és capaç de passar de l’era grisa del bustisme al màstil amb l’estelada. En mig any Domènech ha passat de ser el noi que jugava a pilota al carrer Puigcerdà a un dels actors del “canvi” a l’Estat.

Sota la fresca brisa, el sol s’ha anat ponent, al ritme dels “tres tambors”, que no és més que més memòria. Sí, Pere Quart i els versos destruïts pel franquisme i reconstruïts el 2007, amb les llàgrimes d’aquells que a l’escoltar-la tornaven a reviure els moments més clars, immediatament anteriors a l’època més fosca.

Des de petit

Rebel, d’escapades de casa als 4 anys a cabelleres llargues i persecucions policials durant l’adolescència. El gran, el protector, influïa també la Joana. Dels patis del IES Vallès va declarar-se insubmís, es va mobilitzar contra la primera guerra del golf i contra les pujades de taxes universitàries.

Fortuna o no, l’escollien com a delegat. A ell no li acabava d’interessar, d’entendre. Ell era jugador de bàsquet. Com amb pràcticament tot, en fa conya: “tampoc sé perquè em van triar candidat”. I, curiosament, el seu somriure característic també va acabar sent, ara fa anys, portada d’El País.

“Els municipis són escoles de radicalitat democràtica”, ha assenyalat avui enmig d’un bullici de curiosos, companys de lluita i amics. Sabadell, tot i les “èpoques fosques” de la corrupció, “és una expressió central del canvi a Catalunya”. Pi i Margall, la llavor del catalanisme que diu subscriure, va ser diputat per aquesta ciutat.

“No teníem voluntat de fer tot això,  però vau ser vosaltres – ha dit en referència als “de sempre”- que només fos possible l’impossible”. Al final, “la vostra cara de sorpresa es el que us porta mes cap a la vostra desaparició i cap a la nostra victòria”.