“El govern [espanyol] troba una nova escletxa legal per defensar l'oficialitat del català a la UE” és el títol de la primera notícia de la web de La Vanguardia a l’hora d’escriure aquestes línies. Llàstima que la feinada a contrarellotge i a contracor del ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, en favor de la llengua catalana estigui enterrada sota la propaganda d’uns premis que el diari s’ha inventat pel seu 142 aniversari (enhorabona!) com a excusa per fer tornar Felip VI a Barcelona a fer veure que tot va bé i, de passada, guardonar in memoriam a Josep Piqué i a Juan Antonio Samaranch, “catalans universals” segons el cronista de la cerimònia. El rei ha tornat a parlar de “pluralitat”. El diari de “convivència”. Etcètera. Ni els guionistes del Polònia haurien fabricat un gag tan exacte de l’establishment anomenat pont aeri.
El Mundo, en un subtítol de portada, parla de “l’esforç del govern [espanyol] país a país” pel reconeixement de la llengua catalana. La Razón diu que el govern [espanyol] “se la juga a Brussel·les” però en cap moment esmenta per qui o per què, com si li costés escriure “la llengua catalana”, sintagma que no apareix en cap text de portada malgrat que el títol principal parla, justament, de l’oficialitat de la llengua catalana a la UE. El diari del Grupo Planeta ho disfressa com “l’exigència de Junts” i el tabloide ultra en diu “el desplegament per acontentar Puigdemont”. S’hi han esforçat molt per estrafer-ho i que no sembli que s’oposen enrabiats a una proposta raonable. El País s’esforça per presentar la cara més simpàtica de tot plegat i diu al títol principal que l’ús de les llengües cooficials “obre una nova era” i que el Congrés “prepara 650 dispositius de traducció simultània”. Ja veus: amb mig miler d’auriculars n’hi ha prou per obrir pas a l’albada d’una nova època. Pots comptar.
Un català qualsevol —una persona sensata qualsevol, de fet— pot riure per sota del nas del sofriment i l’angoixa dels diaris madrilenys per no mostrar que els molesta i els indigna que una altra llengua fora de l’espanyol aparegui representant Espanya al món. Fa gràcia veure com l’Estat espanyol s’afanya, puja, baixa, salta i “se la juga” “país a país” perquè la llengua catalana gaudeixi a la UE del mateix estatus que la suposada lengua común. Fa gràcia perquè, al marge de si surt o no surt, veus al teu adversari que ràbia i pateix treballant per tu, mentre t’ho mires assegut al sofà. Millor seria no riure tant, perquè totes aquestes portades sofrents ja fa dies que treballen de valent per crear un ambient irrespirable, una situació impossible per a la reedició de les aliances que han de sostenir el govern del PSOE i Sumar. La coalició encara no s’ha fet i ja és culpable d’atacar la unitat d’Espanya, assassinar la Transició, laminar la igualtat dels espanyols, degradar la Constitució i prostituir l’estat de dret. Aquest és el panorama que pinten els diaris des de fa dies, també aquest dimarts.
Les portades dels diaris de Barcelona publiquen totes —excepte La Vanguardia, per allò dels premis— les noves xifres del dèficit fiscal, aquest desfasament entre el que paguen els catalans a l’Estat i el que reben de l’Estat. Són 21.980 milions d’euros, xifra que equival ja al 10% del PIB de Catalunya. El Punt Avui ho qualifica al seu títol principal de “dèficit històric” i detalla que Catalunya va aportar el 19,2% dels ingressos totals de l’Estat i va rebre el 13,6% de la despesa. Amb aquest romanent sembla que es poden comprar molts dispositius de traducció simultània, pagar els salaris de molts traductors i fins i tot n'hi ha per obrir una nova era cada mes. Si es vol.
