Sóc fan de Masterchef. D'aquestes fans que cada vegada que els surt el moment patriòtic i treuen l'exèrcit (perquè A Masterchef España, de tant en tant, treuen l'exèrcit) s'indigesta. Sóc una fan de Masterchef secessionista que diumenge passat va votar, i va votar pel sí. Intentaré explicar-vos una versió molt parcial del que ha passat a través del menjar, confiant que potser el menjar explica més el sentiment de comunitat que una assemblea, encara que també n'hi ha hagut.
Diumenge passat vaig votar en un institut del meu barri que va romandre ocupat per famílies i adolescents fent una marató de 50 hores de voleibol tot el cap de setmana. L'ocupació, que no només es va produir en aquest institut, també en centenars d'altres escoles a Barcelona i a Catalunya, tenia per objectiu protegir els espais que anaven a servir de col·legi electoral diumenge durant tot el dia. Les escoles estaven plenes de nens perquè a ningú no li passava pel cap que hi podria haver violència, jo crec que tots esperàvem menysteniment i menyspreu, però no garrots. Tampoc pilotes de goma. Vam tenir de tot.
Dissabte el meu marit va cuinar un guisat de cigrons, albergínies i cúrcuma deliciós, el va posar en un tuper, i junts vam caminar cap a l'escola per portar una mica de sopar a les famílies que anaven a passar la segona nit al gimnàs. De camí a l'escola li vaig dir al meu marit: "que bé, has fet un guisat vegà, tothom podrà menjar-ne". Quan vam arribar a l'escola vam preguntar pels ànims i per la taula del menjar per deixar el tuper. Els ànims força bé, els àpats, encara millor. Ens van explicar allà mateix al pati que durant el cap de setmana, i de manera totalment espontània, les veïnes havien organitzat una paella popular de traje (“yo traje esto, y tu lo otro”), una paella deliciosa. El meu telèfon traspuava de whatsapps informant de les zones potencialment perilloses a evitar, i de les accions coordinades per a l'endemà als diferents barris de la ciutat. Això d'aquest cap de setmana ha tingut la màgia que fa possible Viquipèdia, que t’ho la diuen fa una dècada i no t'ho creus, que proves d'organitzar-ho de manera més jeràrquica i no et surt. Un miracle de l'autogestió col·laborativa.
Això d'aquest cap de setmana ha sigut un miracle de l'autogestió col·laborativa
Aquella nit jo no vaig poder aclucar els ulls, a les 5 del matí estàvem convocats a protegir els col·legis, perquè a les 6 podria produir-se un desallotjament. Sobre 2/4 de 5 vaig començar a preparar cafè per omplir termos, a les 5 vam arribar al pati de l'institut. Vam buscar la taula de l'esmorzar per deixar el termos de cafè calent i ens vam trobar un termo gegant de cafè sol, un termo de cafè amb llet, galetes, magdalenes, pa de pessic, suc. A les 5 del matí d'un diumenge. Els observadors internacionals estaven fascinats per l'esforç i coordinació popular, però també per les menges de la revolució, i hi ha qui d'això extraurà l'estereotip del bon menjar, jo, com a feminista, m'emociono, perquè quan dic que allò personal és polític, em refereixo a gestos quotidians com les cures. Alimentar la teva comunitat no només nodreix, també tranquil·litza, també aglutina. Això és política.
Diumenge al matí vaig arribar molt aviat al col·legi electoral i vaig trigar 9 hores a poder votar. El col·legi va patir reiterats atacs informàtics, fora érem centenars, i donàvem prioritat per accedir al recinte a les persones grans i amb mobilitat reduïda. Vaig veure moltíssimes àvies que han viscut la Barcelona tardofranquista plenes de dignitat arribar amb els seus bastons, amb els seus caminadors i amb les seves cadires de rodes, i sortir amb un gest triomfant. Les varem aplaudir a totes. Dir que aquestes àvies han estat manipulades per Puigdemont és no tenir memòria, aquestes dones van néixer sense dret a vot, han canviat bolquers i han donat berenars a molts Puigdemont. No les prenguin per ximples, perquè no ho són. A aquestes àvies les estan cuidant i acompanyant a votar dones migrades, no està de més dir-ho.
A causa dels atacs informàtics, vaig estar tot el matí de diumenge sense Internet, concentrada en resistir davant del col·legi per protegir les urnes i garantir que el vot il·legal però legítim pogués produir-se amb la màxima seguretat possible, a hores d'ara ja havíem renunciat a la normalitat. Allò normal també va ser que les dones no tinguessin dret al vot. Quan allò normal s'entén com allò legal, les societats no avancen. Allò normal és allò legítim, allò normal és allò pacífic. Possiblement l'excepcionalitat va fer que diumenge se sentís encara més com una festa, malgrat el fred i de la pluja que havia estat colpint tota la matinada. Cap a les dues vaig aconseguir votar i me'n vaig anar a casa dels meus pares temptada per una espatlla de xai al forn que la meva mare ens tenia preparada. Primer menja, em va dir la meva mare, després ja el que sigui. Jo encara no havia vist les imatges més dures, però ella sí.
Jo el que vull és una república feminista a Catalunya, agermanada amb la resta de pobles d'Espanya; però a falta d'això, d'aquest fotut unicorn polític, el meu cor se'n va amb el sí
El que va passar el cap de setmana a Barcelona abans que arribés la brutalitat policial m'emociona perquè per a mi apel·la al que també ens mou quan ens pronunciem a favor de la lliure circulació de persones perquè els refugiats deixin de morir al mediterrani, apel·la al que us va moure a sortir al carrer durant el 15 M. Jo llavors era al Vietnam aprenent a tolerar la salsa de peix i preparada per treure la bandera republicana. I no fa falta que me’n vagi tan lluny, la setmana passada, abans la repressió policial, estava discutint amb el meu marit per primera vegada en tot aquest procés perquè en realitat jo el que vull és una república feminista a Catalunya, agermanada amb la resta de pobles d'Espanya, a l’estil Llibertàries. A falta d'això, d'aquest fotut unicorn polític, el meu cor se'n va amb el sí. Entre una república de nacions i una república independent puc tenir dubtes, però entre un estat repressor que coqueteja amb ser un estat policial, i una república independent, no en tinc, no tinc cap dubte. Quina pena que només recordi una pel·lícula per alimentar aquest imaginari llibertari. Quina pena que no sortim al carrer quan apallissen les persones migrades, per a les quals aquesta violència que hem viscut és normal i també està a les nostres mans.
Silvia Abril i Anabel Aldonso a Masterchef
Vagi per davant que Masterchef em sembla bastant problemàtic en les seves representacions de la feminitat, la masculinitat, la jerarquia de classe, el paternalisme cap a les persones pobres i racialitzades, i tot allò caspós en general. Però la Silvia Abril i l’Anabel Alonso ens van oferir fa poc un moment que vull recuperar per explicar com estic visquent tota aquesta merda. En realitat, em sembla bastant bé com aquesta edició del programa està mostrant una gestió de la vulnerabilitat que no estic gaire acostumada a veure en televisió, i que ens convé a totes. Al cas, us explico el beef: l’Anabel Alonso, que és un sol de primavera que no es pot callar, es va ensorrar de la pressió davant del jurat de Masterchef, i Silvia Abril, que ara mateix em representa moltíssim, percebent per què la seva amiga estava tan callada, es va ensorrar amb ella. "Aquesta s'ha trencat"' va dir, "i jo m'he trencat amb ella". Totes les que erem a casa comentant el programa des de Twitter ens vam ensorrar juntes. Varem Col·lectivitzar la plorera, i va ser una mica catàrtic, però clar, una cosa és que et trenquin l'ànima, una altra cosa és que et trenquin el cap, i una altra cosa és que se't trenqui l'ànima perquè acabes de veure una àvia sagnant perquè un policia li ha trencat el cap. Ahir hi va haver una vaga general on vam intentar col·lectivitzar el dolor, però no vaig tenir valor de sortir de casa perquè estava trencada. Veient les imatges per Internet i per televisió un cartell va fer que la meva plorera arrenqués de nou: Som les nétes de les àvies que vau pegar ahir.
Avui ha passat una cosa patètica, m'he enfadat amb una de les meves millors amigues després de discutir en un xat de grup, no ha estat ni cara a cara. Com us dic, patètic. M'he enfadat perquè he sentit que jo m'he trencat i que ella s'ha trencat, però que ella no s'ha trencat amb mi. Sent al mateix balcó jo he vist algú trencar-se i m'he trencat amb ella, i quan m'he girat a veure si totes ens trencàvem juntes - que absurd, veritat?- m'he sentit doblement abandonada, ahir per l'estat i avui per la meva amiga. Retreure-li la meva amiga que estic enfadada per no trencar-se amb mi és xantatge emocional, i el xantatge emocional, és violència. És una estratègia de merda. Avui només sé que també hem col·lectivitzat la vulnerabilitat, i com no aprenguem a gestionar-la ens quedarem soles i trencades als nostres balcons.
Marta Delatte és periodista i directora de recerca a Liquendatalab.com