Qui ha perdut de veritat les eleccions regionals de Castella i Lleó ha estat l’ètica. Com a altres societats malaltes del mateix mal al món occidental. Siguin quins siguin els resultats electorals, no aïllar l’extrema dreta, aquelles formacions que volen els demòcrates callats o liquidats, fins i tot al preu de renunciar a governar, és un imperatiu ètic tan bàsic del qual ningú no en parla.

Les anàlisis postelectorals des de diumenge a la nit, amb menys o més joia, donen per descomptat que Vox formarà part del govern a Valladolid. La communis opinio ho dona per fet, com la cosa més natural del món. Ho seria, doncs, en una democràcia, quan les eleccions —per sort no es guanyen per majoria absoluta— obliguen les forces polítiques a tota mena de pactes de legislatura o de govern, fins i tot, dels que són tributaris de la geometria variable.

De tota manera, a l’Europa Occidental —a l’Oriental els populars d’extrema dreta regnen des de fa temps a Polònia i Hongria— no tot són flors i violes. A Noruega i Dinamarca, considerades socialment i políticament modèliques, l’extrema dreta ha entrat durant una legislatura en els respectius governs a mitjans de la passada dècada. Itàlia, sense comptar Berlusconi, va ser feu de l’extrema dreta i d’una macedònia antisistema, que va estar a punt d’enfonsar els transalpins. Suècia, amb un pacte exprés, i els Països Baixos, amb un de tàcit, han mantingut els extremistes de dreta de tota mena fora de llurs governs. Bons exemples, aquests últims.

Amb tot, la gran contenidora de l’extrema dreta, filonazi, antisemita, antiislamista, antifeminista, ha estat de paraula i d’obra l’excancellera federal Angela Merkel. No només per dur a terme una política favorable a una immigració massiva, però ordenada. Es va dir, segurament amb prou raó, que era una política de necessitat en un país, com la resta de la nostra Europa, envellit. Pot ser.

Però l’impuls definitiu per mantenir sanitàriament fora de les institucions els bergants de l’extrema dreta i les seves immorals berganteries va ser el cop de puny sobre la taula de Turíngia. A les eleccions estatals del 2020 els cristianodemòcrates, el partit de la cancellera federal, va pactar amb els filofeixistes d’Alternativa per Alemanya per tal de construir un govern de coalició presidit pel liberal Thomas Kemmerich. Va durar 24 hores.

L’embolic dels democratacristians els va suposar un terrabastall, ja que deien que no podien pactar amb extremistes ni de dretes ni d’esquerres. Ara bé, com que el partit majoritari en aquell land era Die Linke, considerat extremista pels que havien oblidat l’extremisme en el seu pacte anterior. Després d’una forta tempesta, va acabar dimitint la secretària general dels democratacristians, Annegret Kramp-Karrenbauer, que a més estava cridada succeir Merkel com a candidata a les eleccions federals del setembre passat. No cal recordar la desfeta que van patir amb un ball de candidats a dirigir un partit desgastat i ferit.

La lliçó ètica. Malgrat els mals que una decisió correcta des del punt de vista dels valors bàsics de la democràcia pugui reportar a qui la pren, la sortida ètica és prendre-la. No hi ha solucions ètiques a mitges. L’ètica es dona o no es dona: no és una corbata de llargada variable segons la moda.

Més greu encara és que no es parli, en analitzar els resultats electorals d’ahir, que, el que realment ha punxat ha estat l’ètica política 

A Espanya, amb un sistema polític on l’ètica apareix molt de tant en tant, ningú ni tan sols s’ha plantejat que el PP es planti i lideri, com a partit ara majoritari a Castella i Lleó, un pacte sanitari per aïllar Vox. Després d’escenificar un simulacre negociador amb els representants electes de les províncies buidades, es preveu que tanqui un govern de coalició amb el partit més antidemòcrata del sistema polític espanyol. Sense moure una pestanya, sense cap ai al cor. Confirmarà tota la seva deriva trumpista, de mentides de l’alçada d’un campanar —com dir que estava en marxa una moció de censura a Valladolid—, captura il·legítima de vots, maledicències arreu... Això, sense exageració, és una puntada de peu al cel del paladar de la democràcia. Comporta, a més, prosseguir rodant per un pendent cap una crisi insuportable del sistema, de conseqüències imprevisibles. Tanmateix, més greu encara, molt més greu, és que no es parli, en analitzar els resultats electorals d’ahir, que, el que realment ha punxat ha estat l’ètica política o, tout court, l’ètica.

Després, si fan el favor, que no ens vinguin amb lliçons.