Espanya a principis del segle XIX tenia un ampli imperi americà. Al llarg del segle XIX va perdre'l sencer. En cap dels casos la descolonització va ser fruit d'un procés negociador. Entre finals del segle XIX i principis del segle XX, Espanya va construir un petit imperi africà. De les seves quatre colònies només una va obtenir la seva independència a través d'un procés pactat amb els independentistes.

Amèrica es perd a Ayacucho

Martin Tovar y Tovar 01

Batalla de Ayacucho. Pintura de Martín Tovar y Tovar. Oli sobre Tela. Col·lecció de la Galeria d'Art Nacional de Veneçuela.

Les colònies espanyoles d'Amèrica del Sud van començar a viure un procés revolucionari en temps de la Guerra del Francès. A poc a poc, a través d'un conjunt de batalles, les forces secessionistes van anar desplaçant els exèrcits reialistes. Amb derrotes espanyoles com les de Carabobo, Boyacá i Ayacucho es van proclamar les diferents repúbliques llatinoamericanes, als anys 1820. Va ser un procés eminentment militar. Però Espanya no acceptaria fàcilment la derrota i es negaria a acceptar alguns pactes, com el Tractat de Córdoba de 1821, a través del qual es donava la independència a Mèxic. Espanya no normalitzaria les seves relacions diplomàtiques amb Colòmbia fins al 1881. En realitat, el 1861 Espanya va intentar annexionar-se de nou l'actual República Dominicana, que havia estat sota domini haitià, però davant la resistència dels dominicans, les forces espanyoles van acabar per retirar-se el 1865.

Cuba, Puerto Rico i les Filipines

Independencia de Cuba, revista la flaca, 1873.

La independència de Cuba segons la revista La Flaca, 1873.

Després de la pèrdua de la majoria de les colònies americanes continentals, la presència espanyola es va concentrar a Cuba i a Puerto Rico, a Amèrica, i a les Filipines, a Àsia. De 1868 a 1878, Espanya es va haver d'enfrontar als nacionalistes cubans durant la Guerra dels Deu Anys. Els espanyols van obtenir la victòria militar, però els cubans seguirien descontents i hi hauria una nova guerra el 1880. Alguns diputats espanyols van proposar atorgar una àmplia autonomia a Cuba, però no van ser escoltats, i el 1895 es desencadenaria una nova guerra. El 1898 els Estats Units es ficarien dins aquesta guerra després de la voladura del Maine. La superioritat militar de l'armada nord-americana va provocar la ràpida derrota dels espanyols, a les batalles de Santiago (a Cuba) i Cavite (a les Filipines). A les Filipines el moviment secessionista del Katipunan va topar amb una ferotge resistència de les autoritats colonials, que van executar el seu líder, José Rizal; a partir de 1896 els independentistes filipins iniciarien una guerra contra el domini espanyol. L'Estat espanyol mai no va donar la independència a Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Pels acords de París, va cedir als Estats Units Cuba, Filipines, Puerto Rico i Guam. I les petites colònies que tenia Espanya al Pacífic, les Carolines i les Marianes, no es van descolonitzar, sinó que es van vendre a Alemanya.

Guerra de Cuba. 1898. Soldats espanyols (1)

Soldats espanyols a la guerra de Cuba.

Les colònies africanes

A l'Àfrica, Espanya va aconseguir quatre colònies: la Guinea espanyola (que es va començar a colonitzar el 1858), el Sàhara Espanyol (conquerit a partir de 1885), el protectorat del Marroc (obtingut a través del Tractat de Fes de 1912) i Sidi Ifni (ocupat el 1934). Eren quatre territoris petits i amb molt poca riquesa, que mai aportarien gaire a l'economia espanyola i que tindrien un cost terrible en vides humanes i costos socials. Però malgrat tot, Espanya es resistiria a la seva descolonització, a diferència del que farien França i Gran Bretanya, que facilitarien la transició a les independències a la majoria dels territoris colonials.

Colonias españolas en Africa

Colònies espanyoles a l'Àfrica. Foto: Jluisrs.

El Marroc pel que Franco plorava 

Blocao  Dema  (Beni Sicar)

Un blocao a la guerra del Marroc. Biblioteca Virtual de Defensa.

El Marroc era un protectorat compartit entre Espanya i França. Compartit de forma força desigual: França ocupava les zones més riques i Espanya les més pobres. A més a més, a la zona francesa hi havia el soldà (rei), que col·laborava estretament amb els francesos, mentre que a la banda espanyola tan sols hi havia un delegat del soldà, el jalifa. La coordinació entre Espanya i França sempre va ser molt deficient. Als anys 1920 l'intent de crear una República del Rif va ser respost de forma brutal per les forces espanyoles, que van recórrer a les armes químiques, als bombardejos de població civil, a les amputacions i a la presa d'ostatges per derrotar els rifenys. Als anys 1950 el moviment anticolonialista prenia força, però el règim no estava disposat a pactar amb ell. El 2 de març de 1956, contra tot pronòstic, França va decidir concedir la independència completa al Marroc. La posició d'Espanya era molt difícil si es negava a cedir la sobirania marroquina. Segons el cosí del dictador, Francisco Franco Salgado-Araujo, Franco va plorar molt abans de decidir-se a atorgar la independència a un territori on ell havia lluitat durant més de 15 anys i on havia fet tota la seva carrera militar. Finalment va cedir. No va fer-ho degut a les pressions dels nacionalistes marroquins, sinó per les pressions internacionals. El 7 d'abril, un mes després de l'abandonament francès, Espanya va renunciar a la seva colònia més emblemàtica.

La sorpresa d'Ifni

Però la descolonització del Marroc no va ser completa. Espanya va cedir el protectorat Nord al soldà, i es va reservar la possessió d'Ifni (tot al·legant que era una colònia diferent del protectorat) i del protectorat sud (la zona de Tarfaya), que es va annexionar al Sahara. El Marroc no va pair bé aquesta descolonització parcial, i el 1957 va facilitar l'atac a Ifni i al Sàhara d'un grup de bandes armades, que tenien el suport de l'exèrcit marroquí. Va haver-hi una autèntica guerra, la guerra d'Ifni, en què van morir 200 espanyols i uns 500 marroquins. Però el conflicte es va silenciar: la premsa espanyola va amagar els successos. Gràcies a la col·laboració francesa, els espanyols van aconseguir mantenir el control del Sàhara i de la ciutat d'Ifni, però els territoris del seu voltant van quedar reduïts substancialment. El 1969, finalment, Espanya va cedir el petit territori d'Ifni al Marroc.

Guinea, l'única descolonització pactada

A principis dels anys seixanta, mentre els països europeus descolonitzaven les seves colònies, Espanya reforçava la seva presència a la Guinea Espanyola, amb més inversions i més colonitzadors. Fins a principis de 1967, les autoritats colonials espanyoles prometien 25 anys més de colonització a Guinea. Però, de sobte, per satisfer les exigències de l'ONU, van decidir oferir la independència als guineans el 1968. Van organitzar una Conferència Constitucional, a Madrid i amb participació espanyola, on es va decidir el futur del territori. El 12 d'octubre de 1968 Guinea es convertia en un país independent. Però les relacions amb Espanya van deteriorar-se ràpidament i entre març i abril de 1969 els residents espanyols, molt amenaçats, van haver de retirar-se mitjançant una operació militar d'evacuació. El problema amb aquesta descolonització va frenar la voluntat descolonitzadora d'Espanya: el Sàhara Occidental no s'abandonaria fins als darrers compassos de l'agonia del dictador i del franquisme.

La vergonya del Sàhara

Polisario saharauiak

Forces del Polisario durant la guerra contra el Marroc. Foto: Saharauiak.

Després de la guerra d'Ifni al Sàhara va despertar-se el sentiment independentista, liderat per Mohamed Sid Brahim Sid Embarec Basir, Basiri. El 1970 Basiri va ser detingut en una manifestació dels saharians en favor de la independència i va desaparèixer per sempre més. El 1973 va sorgir un moviment per la independència del Sàhara, el Front Polisario, que exigia la independència del territori amb el suport d'Algèria. Espanya no va organitzar el referèndum d'autodeterminació que demanaven els saharians, i el 14 de novembre de 1975 va signar els acords de Madrid, a través dels quals Espanya cedia a Espanya el control del territori a Marroc i a Mauritània. Immediatament el Sàhara seria ocupat pels exèrcits dels dos països veïns, en contra de la voluntat de la seva població. A partir d'aquí s'iniciaria un conflicte que encara no està resolt, perquè els saharians sempre s'han resistit al domini marroquí.

 

Foto de portada: el vaixell espanyol Reina Mercedes, enfonsat per l'armada nord-americana el 1898. Foto: US Navy.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat