La campanya electoral arrenca amb dues grans tendències demoscòpiques: per una banda, els contraris a la independència es mobilitzen i concentren el vot en Ciutadans (Cs); per l’altra, l’independentisme no s’acaba de mobilitzar i reparteix el vot entre tres candidatures. 

Amb el debat sobre el 155 i la intervenció de la Generalitat al centre, el panorama electoral es tensa, altre cop, cap a una polarització de les posicions ideològiques de cada partit. El partit polític més afectat per aquesta conjuntura és Catalunya En Comú Podem. Els Comuns tenen el seu votant més dispers en l’eix nacional; per això, quan aquest predomina en campanya, els seus votants tendeixen a votar a partits polítics més clars pel que fa al seu posicionament nacional. És per aquest motiu que els Comuns pateixen fuga de vots cap a ERC i CUP, per un costat, i cap al PSC per l’altre.

Un dels problemes de la campanya dels Comuns és el pacte i blanqueig polític que han dut a terme els últims anys amb el PSC. No hem d’oblidar que molts votants del PSC van marxar als Comuns decebuts per la política socialista. Un cop blanquejada i, per tant restaurada, la confiança en el PSC, és lògic que els Comuns perdin vots socialistes en direcció al seu partit originari, que, a més, és més nítid en l’eix nacional. Per aquest mateix motiu, existeix transferència de vot dels Comuns cap a ERC i la CUP de votants amb una valoració menys favorable dels socialistes. En una campanya polaritzada es tendeix a votar a partits més nítids en l’eix nacional.

És probable que en aquestes eleccions les esquerres sumin majoria de vots però l’eix nacional farà impossible la seva aliança, que hauria de ser “autonomista”

Segons aquesta tendència dels Comuns, podríem arribar a pensar que el PSC i ERC són els partits més beneficiats en aquestes eleccions. No és així. Sí que és cert que ERC encara lidera les enquestes electorals i el PSC ha revifat, però les tendències són clares: la candidatura de Carles Puigdemont arrossega votant republicà cap a Junts per Catalunya i el vot útil anti-independentista arrossega el sector més espanyolista del PSC cap a Cs.

La CUP, però, no ho té gaire millor que la resta de partits d’esquerres, ja que el 2015 va tenir molt vot prestat d’ERC. Per això, les seves expectatives estan encara lluny de ser semblants a les d’aquells comicis. Malgrat aquesta realitat, cal destacar que les últimes tendències demoscòpiques indiquen que decau el traspàs de vots cap a ERC i que, molt possiblement, la CUP quedi per sobre d’un PP cruspit completament per Cs.

És probable que en aquestes eleccions les esquerres sumin majoria de vots, però l’eix nacional farà impossible la seva aliança, que hauria de ser “autonomista”. ERC encara lidera, però, cada cop amb menys distància de la resta; el PSC perd pistonada i podria mantenir-se en vots com el 2015; els Comuns s'enfonsen i toquen terra electoral; mentre que s'obre una tendència favorable cap a la candidatura de la CUP, que s’enfila des d’expectatives electorals baixes. Si ERC i els Comuns segueixen aquestes tendències, pot la CUP recuperar els vots del 2015 i passar per davant del PP i dels Comuns?

En resum, les esquerres catalanes comencen la campanya amb el peu esquerre. La seva millor expectativa actual és mantenir-se en vots sense possibilitat d’una entesa d’esquerres perquè la conjuntura política obliga a aliances nacionals.

Sergio Castañé és politòleg, master en anàlisi política. Consultor i tècnic de l'Observatori socioeconòmic d'Osona.