Ja hi som altre cop: Pedro Sánchez, culpable. El president del govern espanyol va anunciar, molt torero, que el consell de ministres aprovarà per decret que sigui la banca –i no els clients– qui pagui l’impost hipotecari. Rectificarà així la rectificació del Tribunal Suprem, que rectificava la seva pròpia doctrina sobre el cas. Per paga, Sánchez no fa més que seguir la recomanació del mateix president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, que ha demanat, ell mateix, aquest dimecres, un canvi en la llei hipotecària per “manca de claredat” de l’actual.
Així que tornem-hi, que no ha estat res. En un racó del ring, La Razón, ABC i El Mundo. En l'altre, El País. Uns han decidit que Pedro Sánchez porta banyes i cua; l’altre, que és poc menys que un àngel de justícia. Ja ho tenim. No es tracta d'explicar què passa i oferir a la gent instruments perquè pensi pel seu compte. Es tracta de reforçar el judici previ que aquests mitjans s’han fet sobre el que passa. Els tres primers diaris titulen per la interpretació, no pels fets.
Als diaris del trio antigovernamental tot són paraules i expressions carregades negativament. Per a l’ABC, Sánchez “treu profit…de la caòtica gestió de la resolució judicial”…“en ple desafiament independentista” (sic). El Mundo diu que “s’erigeix en justicier i colpeja als jutges i a la banca”, a la que “obligarà a pagar l’impost”. Segons La Razón, en un “gir populista”, “corregeix als jutges per a que la banca pagui”.
Dimecres ja va quedar clara la preferència dels diaris antigovernamentals per la banca més que no pas pels clients. Les portades d’aquest dijous ho reforcen. Per què no van titular ahir amb aquesta virulència la decisió del Suprem de fer pagar als clients? Si fos així, els mateixos titulars quedarien més o menys així: El Suprem “treu profit…de la caòtica gestió de la banca” (ABC). El Suprem “s’erigeix en justicier i colpeja als consumidors”, als que “obligarà a pagar l’impost” (El Mundo). En un “gir elitista”, “corregeix als jutges per a que el client pagui” (La Razón). Oi que no té ni solta ni volta? Doncs els contraris tampoc.
Amb aquesta tècnica de titular per les interpretacions, ja és prou que no diguin que Sánchez (l’executiu) no respecta la divisió de poders per fer cas a Lesmes (el judicial) que li recomana modificar la llei.
Cap d’aquells titulars explica un fet comprovable, verificable, contrastable –com sí ho fa El País al seu– sinó el parer d’aquests diaris sobre la regulació per decret de l’impost hipotecari, un fet que no els agrada, amb el que discrepen o que jutgen perjudicial o les tres coses alhora. Però tot això no és la peixera de la informació, sinó de l’opinió. No contents amb triar opinadors d'acord amb la seva línia –no faltaria sinó– també trien els fets que els encaixen, i descarten o torcen els que molesten el seu prejudici, les seves dèries o la seva línia editorial.
Després de la guerra tots som generals. És fàcil criticar avui les portades d’ahir. Potser seria més difícil fer-ho si els diaris fessin un esforç més consistent per explicar què passa i no per vendre una interpretació prèviament decidida al marge dels fets. Això és, precisament, el que caracteritza l’activisme –fer guanyar el propi argument peti qui peti– però amb el periodisme hi té poc a veure.
Bonus track: la premsa econòmica
Els diaris econòmics de Madrid han fet una portada on es diu una cosa i al dia següent s’ha vist obligats a dir tot el contrari. Aquest contrast es veu poc sovint (atenció al "noquea al populismo" de El Economista):
