Les Festes de Maig de Badalona van començar aquest divendres amb la lectura de l’habitual pregó, que aquest cop anava a càrrec del doctor Pere-Joan Cardona, investigador biomèdic i descobridor de la vacuna contra la tuberculosi, a més de cap de la Unitat de Tuberculosi Experimental de l’Institut Germans Trias i Pujol, el popular hospital Can Ruti, amb seu també a Badalona.

Totes aquestes credencials justificaven la seva elecció com a pregoner de la festa, però una al·lusió al referèndum, “si el primer referèndum, el del 9-N, no va ser prou legal, o prou internacional, per què no ho hauria de ser el segon que s’està preparant?", ha provocat la reacció de menyspreu del líder del PP català i exalcalde de Badalona, Xavier Garcia Albiol, que ha titllat de “vergonya” que s’hagi convidat “un individu que utilitza el pregó per fer campanya en favor del referèndum”.

 

Des de l’Ajuntament, el regidor de l’equip de govern Josep Tellez ha respost recordant a García Albiol que “aquest individu ha inventat una vacuna contra la tuberculosi a Badalona i se li exigeix un mínim de respecte”.

 

La piulada d’Albiol, a més, ha disparat tot de comentaris contraris a Twitter, i també algun a favor.

 

Text íntegre del pregó de les Festes de Maig 2017

La Muntanya Màgica i les segones oportunitats

Estimats badalonins i badalonines,

Moltes gràcies per acollir-me i venir-me a escoltar. Us vull dir que sóc un privilegiat, sóc un privilegiat perquè fa ja uns quants anys que treballo entre vosaltres en un paratge fantàstic, amb un ambient fabulós. Sí, a can Ruti, a la Muntanya Màgica.

Sabeu que la Muntanya Màgica és el títol d’una novel·la escrita per Thomas Mann sobre un sanatori per tuberculosos. El que poca gent sap és que fou la meva perdició. La versió en català va sortir coincidint amb les Olimpíades de Barcelona, quan havia de presentar l’examen MIR. És aleshores que vaig prendre la fatídica decisió de llegir-la en les estones de repòs. El llibre era tan fascinant i tan llarg que els temps es van invertir... i el resultat fou que em vaig haver d’acollir a una segona oportunitat.

La segona oportunitat que vaig conèixer en fer la Selectivitat. De nou els astres no em foren propicis en acabar el COU i el nostre Institut va ensopegar amb un tribunal molt restrictiu. Resultat: vaig veure la fatídica ratlla que indicava els estudiants acceptats per estudiar Medicina al meu damunt.

Ja ho veieu, i si jo, i segurament molts de vosaltres, hem tingut una segona oportunitat, per què no l’ha de tenir tothom? Per què la gent desnonada de casa seva, arruïnada, no els donem una altra oportunitat; per què els refugiats que fugen de la mort, de la gana o de la misèria, no troben una segona oportunitat a casa nostra?

I, posats a fer, si el primer Referèndum, el del 9N, no va ser prou “legal”, o prou “internacional”, per què no ho hauria de ser el segon que s’està preparant?

Però a què treu cap tot plegat? Deu pensar algú!

I potser té raó... però a mi no em paguen precisament per tocar del tot amb els peus a terra. A mi em paguen perquè pensi més enllà de les fronteres, més enllà dels dogmes. A mi em paguen, vosaltres em pagueu, perquè trobi coses sorprenents, coses que tinguin el que ara se’n diu “valor afegit”. A mi, i a molts d’altres dalt d’aquesta Muntanya Màgica, on hi treballen una bona colla de científics que cerquen noves solucions per infeccions, càncers, lesions medul·lars, medicina predictiva; que treballen per millorar la salut de totes les persones, de tot el món.

Però apostar per una cosa i no aconseguir-la se’n diu fracàs, oi? És veritat. La feina del científic es basa precisament en això, en anar tant al límit del que és conegut que moltes vegades la seva hipòtesi fracassa. Fracàs però no derrota. Jo he vist com la vacuna RUTI que es fa a Archivel Farma, al peu de can Ruti, no pot entrar al mercat per manca d’inversió, però aquest fet no ha aturat el meu somni d’eradicar la tuberculosi! Al contrari ! Amb el meu equip, la Unitat de Tuberculosi Experimental, hem seguit endavant i ara hem aconseguit el primer suplement alimentari, el Nyaditum resae, (a base d’un bacil del riu Cardener: el Mycobacterium manresensis) per minvar el risc de patir aquesta malaltia, i aquest any finalment entrarem al mercat asiàtic!

“L’èxit és acumular fracassos, això sí, sense perdre l’entusiasme”, deia Winston Churchil; “el fracàs és el camí cap a l’èxit”, deia Edison. A mi potser m’agrada més Samuel Beckett: “Si mai ho has intentat, si mai has fracassat, no pateixis, torna-hi, fracassa altra vegada, fracassa millor”

No hem de tenir por de fracassar. Hem de tenir por de caure derrotats. La derrota és l’oblit, oblidar els nostres somnis...

Per exemple, un País capaç de proveir segones oportunitats a qui li faci falta, cooperant amb els pobles més necessitats per evitar que hagin de marxar de casa? Un País que tingui una magnífica selecció de criquet capaç de derrotar la selecció de l’Índia en un Test Internacional, per... posem, per 5 o 6 wickets? Per què no? Un País on no hi hagin idiomes “oficials”, ni imposats, on l’idioma s’esculli per la qualitat de les idees que vehiculitza, la qualitat dels seus autors, dels seus productes culturals, de la bellesa de les imatges que transmet, de la seva musicalitat... Un País on els nostres joves puguin desenvolupar tota la seva potencialitat, i puguin créixer en una llibertat fraternal, i justa socialment. Un País que tingui clar que els països són rics perquè han fet Recerca; i no que només els països rics fan Recerca; i que per tant sigui capaç d’apostar-hi a llarg termini i mantingui els pressupostos, i els executi; i que no els redueixi un 300%, com ha fet l’Estat Espanyol en els últims set anys ! Un País on les Fundacions Privades es puguin dedicar a fer mecenatge, i no siguin estigmatitzades com a potencial font de corrupció.

“Pensa globalment i actua localment” deia Rene Dubois, un clàssic microbiòleg lluitador contra la tuberculosi. La tuberculosi és encara una catàstrofe de característiques planetàries. S’endú encara un milió i mig de persones a l’any, molts d’ells nanos joves, nanos de menys de vint anys. I fixeu-vos, nosaltres l’estudiem des d’aquí, des de la nostra muntanya màgica, des de Badalona.

Algú em dirà que no n’hi ha de tuberculosi a Badalona, a Catalunya... que no fa falta treballar-hi. Demaneu-li a un badaloní il·lustre com el Dr. Joan Caylà, cap de l’Agència de salut pública de Barcelona. Ell va començar fa 30 anys un programa que ha aconseguit reduir a una quarta part el nombre de tuberculosos de Barcelona. A l’any Olímpic, mentre jo llegia “La Muntanya Màgica” en comptes d’estudiar el MIR, a Barcelona mil persones patien de tuberculosi. Avui en són 280. Amb penes i treballs, lluitant contra un enemic que ningú reconeix. Fixeu-vos, dedicar diners a un programa per lluitar contra una malaltia que “no existeix”, i que de fet et posa al mapa... per criticar-te. I es que si algú demana on hi ha tuberculosi a l’Estat Espanyol, tothom assenyala a Barcelona. Com pot ser? No hi ha altres ciutats grans, amb similars característiques epidemiològiques? És clar. I de fet, els seus governants la coneixen molt bé la tuberculosi: saben que si no la busquen, no la trobaran. D’aquí que l’OMS calculi que a l’Estat Espanyol hi hagi 5.500 casos, mentre que l’Estat només en declara 4.000...

Però, de nou, per què hi ha una Unitat de Tuberculosi Experimental a can Ruti, i encara més, com és que fa 20 anys que rutlla? Bé, això forma part de la màgia d’aquesta muntanya. Durant tots aquests anys la direcció de l’Institut Germans Trias i Pujol ha deixat fer. I per què, perquè la recerca és llibertat, és llibertat de creació. La recerca no vol sentir a parlar de paternalismes, de dirigisme.

Fixeu-vos, el guardó més important que es dóna en Recerca a Catalunya és la Medalla Narcís Monturiol. I qui era en Narcís Monturiol? Un llibertari, un socialista utòpic, un amant del pensament lliure, del pensament creatiu, de la solidaritat, que va imaginar un submarí per millorar les penoses condicions de treball dels corallers que feinejaven a Cadaqués. I en Salut? S’atorga la Medalla Josep Trueta, un metge que se la va jugar al límit: va deixar de tallar braços i cames per evitar la gangrena, i al contrari, va immobilitzar les fractures obertes per afavorir que es podrissin i s’autocuressin. Si hagués fracassat hagués anat a la presó... però el Mètode Trueta es va convertir en referent mundial !!!

Quin és el vostre somni? Tot és possible ! Mireu si no, qui havia de dir que un afroamericà podria ser president als Estats Units d’Amèrica; qui havia de dir que el succeiria un aital personatge amb pentinat impossible que el primer que ha fet ha estat reduir un 20% el pressupost de recerca... una paradoxa?

Parafrasejant en Jorge Wagensberg, “Una paradoxa és un símptoma de que manca una idea per entendre el món. El mètode científic serveix per saber que manca una idea, i també per fabricar coneixement amb ella, però curiosament no serveix per trobar la idea que està mancant.” En definitiva, no sabem perquè el Sr. Trump ha succeït el Sr. Obama, i a quina idea serveix (a part de a ell mateix), però està clar que ens recorda que els ciutadans americans van tenir un somni a la mà, però no el van saber defensar, no el van saber conservar. Han fracassat, però no han oblidat, i per això tornaran a refer una societat més justa.

I per acabar també m’agradaria valorar els somnis que ja es fan realitat. I parlo dels nostres infants, del que seran, de la seva llibertat. Es diu que a Catalunya adoctrinem els nostres infants. I és cert dic jo. Tenim el Club Super Tres. La seva màxima és: “tots sou supers, tots sou especials, tots sou importants, tots sou diferents...

Aquest és el futur, el culte a la diferència, a la llibertat, a la solidaritat.

El nostre somni, el d’eradicar la tuberculosi, també el tenim aprop. Mireu sinó, fa 15 anys vau convidar un gran científic rutià a aquest balcó, el Dr. Ventura Clotet. Avui dia podem dir que gràcies a ell i gent com ell, la sida ja és una malaltia que pot ser controlada. Per això també m’ha fet tanta il·lusió que em convidéssiu... potser d’aquí a 15 anys podem dir el mateix sobre la tuberculosi !

Us torno a donar les gràcies, altra vegada, per tenir una muntanya com la que teniu, per cultivar aquesta màgia i aquesta llibertat que es fa pensant en tot el Planeta, i per col·laborar-hi com ho feu amb associacions com els “amics de can Ruti”.

Badalonines i badalonins, no deixeu mai de lluitar pels vostres somnis, i aprofiteu aquestes festes per cremar tots els vostres dimonis, el dimoni de la intolerància, de l’egoisme, de la repressió, sigueu durant aquestes festes més vosaltres que mai !

Visca la Recerca ! Visquin les festes de Maig ! Visca Badalona! Visca Catalunya !!!