L’any 1998, el segon manifest del Foro Babel, embrió del que després seria Ciutadans, deia: “Ja que Catalunya no constitueix l'Estat independent que, segons el punt de vista nacionalista, de dret li pertocaria, les institucions autonòmiques han d'actuar com si fossin els òrgans d'aquest Estat imaginari: el desig de tenir un Estat propi es sublima, així, en el terreny simbòlic.” Segons els signants, la independència era la voluntat latent en el nacionalisme. La fase final del seu programa, que havia quedat amagada o bé perquè no era factible o perquè no comptava amb el recolzament majoritari dels catalans.

No sé si aquesta lectura reflectia, en aquell moment, la realitat d’una part significativa de la ciutadania. En qualsevol cas, capturava una manera de fer política, el Pujolisme. En certa manera, i de forma esquemàtica, el mètode Pujol havia consistit en consolidar un relat sobre el passat per reivindicar la defensa d’una catalanitat amenaçada. Sobre aquesta visió, s’articulava un projecte polític entorn la recuperació i defensa de la “catalanitat” que, sense ser necessàriament sobiranista, situava la identitat com clau per entendre el govern i la governabilitat.

Sota aquesta visió, útil pel manteniment del poder però que no havia quedat exempta d’oposició per part d’amplis sectors social, majoritàriament urbans, la normalització de la llengua i la cultura en català es convertien a voltes en la construcció d’un relat segons el qual els problemes del país tenien el seu origen, i impossibilitat de resolució, en el mal govern d’Espanya, i en un suposat maltracte d’aquest vers els catalans. Així, sense mullar-s’hi gaire, es tractava d’aprofitar els moments de canvi a Espanya per treure’n profit. Fer bullir l’olla perquè, quan arribés l’oportunitat, ens ens agafés ben preparats.

Com ja s’havia començat a dibuixar en els resultats del 27-S, el catalanisme, entès com a element transversal del sistema polític català, quedava més que mai en entredit

El Foro Babel apareixia com a resposta a aquesta visió de les coses. Un dels seus elements més destacats era la seva impugnació del model lingüístic en general, i de la immersió a l’escola en particular. (Incís: les dades de coneixement del català de l’Idescat fins 2011 i les avaluacions diagnòstiques del ministeri d’educació sobre competència lingüística en castellà apunten a un èxit rotund del model en el seu intent de normalitzar el català i consolidar el bilingüisme). El Foro neixia en plena ofensiva de l’aznarisme contra el nacionalisme perifèric, i com a reacció a les posicions majoritàries sobre la revisió de la llei de normalització del català al Parlament. L’intent no era nou. El 1981 ja s’havia intentat aixecar una reacció contrària a la primera llei amb la publicació de l’anomenat ‘Manifest dels 2.300’. Aleshores, però, el manifest va passar amb més pena que glòria. En aquest sentit, val la pena llegir la resposta que li va dedicar Jaime Gil de Biedma en un article publicat a La Vanguardia amb el títol "Un Manifiesto Surrealista" (29/03/1981). El consens a l'entorn de la normalització del català era ampli.

Tot i que els manifests del Foro Babel van aixecar certa polseguera, aviat alguns dels signants abandonarien el projecte per continuar en altres direccions (aquest va ser el cas, per exemple, de Victòria Camps o de l’enyorat Paco Fernandez Buey), i el debat tampoc acabaria d’arrencar. Arcadi Espada, un dels seus principals exponents, marxaria cap a Madrid per continuar alimentant-lo des del diari El Mundo, aleshores dirigit per un Pedro J. Ramírez que, quinze anys abans, ja havia promogut el Manifest dels 2.300 des de Diario16.

El procés convulsiu de l’Estatut —que ni Maragall volia en un principi (el 1999 parlava d’una carta estatutària com a afegitó a l’Estatut del 79), i que Pujol mai havia perseguit per por dels monstres que pogués despertar— seria decisiu. El mateix any de la seva aprovació neixia Ciutadans sota les banderes de l’antinacionalisme i la justícia lingüística i cultural. El que en un principi va ser un projecte minoritari, ràpidament reorientat cap al combat contra la corrupció buscant un discurs més efectista, es faria adult amb el Procés.

En certa manera, aquest tornava a la lògica pujolista, encara que n’acabaria abandonant el mètode en poc temps. El Procés era, essencialment, un artefacte retòric, simbòlic, en definitiva, electoral (les cròniques de Guillem Martínez dels darrers anys a Ctxt són, en aquest sentit, de lectura obligada). Nogensmenys, el Procés va mutar, si més no en la seva fase culminant. Els fulls de ruta i terminis imposats per la competició electoral en el si del (ara sí) moviment sobiranista portarien finalment a la desobediència efectiva (llei, del referèndum, de transitorietat, etc.). El canvi s’havia consumat. Deixant de banda les condicions esmentades inicialment, és a dir, si era un camí veritablement transitable (realista) o si tenia el suport d’una majoria dels ciutadans (el 27 o 28-S Baños va dir que no), el nacionalisme en bloc no només parlava d’independència, sinó que encaminava el país cap a la seva consecució.

Probabement, l’ascens de Ciutadans s’explica més per la seva habilitat en capitalitzar el vot contra el Procés que no pas per un suport social majoritari cap al discurs lingüístic i d’identitat contrària al catalanisme

L’acció, és a dir, el passar de les paraules als fets, despertava ràpidament la reacció. Barcelona s’omplia de banderes espanyoles per primer cop des que tinc memòria i, com ja s’havia començat a dibuixar en els resultats del 27-S, el catalanisme, entès com a element transversal del sistema polític català, quedava més que mai en entredit. I és així com ens trobem en el moment actual. Les darreres enquestes senyalen una possible victòria electoral de Ciutadans.

He donat aquesta volta per arribar a una idea que em sembla fonamental. Probabement, l’ascens de Ciutadans s’expliqui més per la seva habilitat en capitalitzar el vot contrari al Procés que no pas per un suport social majoritari cap al discurs lingüístic i d’identitat contrària al catalanisme en la seva versió més transversal (autogovern i cohesió de la comunitat a través d’un bilingüisme efectiu). Diu Raimon Obiols a les seves “notes de l’estranya campanya” que no estem, o no encara, en un escenari de fractura social. Però com també ha apuntat en les darreres hores Antoni Puigverd, la tela s’ha esquinçat.

Tot just estem coneixent el fracàs de l’empresa que ha estat el Procés, un exercici de múscul social viciat d’un excés de narcisisme. Encara no en coneixem, però, l’abast de la reacció. Els resultats del 21-D, i la capacitat que se’n desprengui de construir propostes i un relat que interpel.lin a una veritable majoria social, seran determinants.

Deia el president Maragall de forma clarivident l’any 2004: “Hem de passar doncs de la normalització a la normalitat. De la celebració de les derrotes a la de les passes endavant. De la reivindicació a la proposta catalana: Catalunya no s'ha de queixar més, no ha de bramar, no ha de plorar... Catalunya ha de proposar.”

Només així, tornarà a ser rica i plena.