El 14-F d'enguany la ciutadania catalana va triar 74 diputats indepes (34 ERC, 33 JuntsxCat-Junts i 7 CUP) als quals els va atorgar el 52% dels vots, per 61 unionistes (els 53 del 155 ―PP, PSC,Cs i Vox― i els 8 comuns, que van vetar el candidat Pere Aragonès, d'ERC, al costat d’Illa, Garriga, Carrizosa o Fernández).
Fins a aquest divendres 21-M van passar gairebé cent dies sense acord entre Junts i ERC, malgrat la claredat del diktat ciutadà, que volia un govern independentista, en la pràctica al 50% entre Junts i ERC, perquè els vots emesos no es poden interpretar d'una altra manera.
En contra del que van opinar els media estatals-madrilenys, no planava només la qüestió del repartiment de les àrees de govern, sinó la posició relativa al president Puigdemont i al Consell per la República, l'estratègia a desenvolupar davant els parlaments estatal i europeu i l'opció per la taula de diàleg proposada per ERC o pel confrontament intel·ligent proposat per Junts.
'Fumata bianca'
Ningú no podrà negar que els partits involucrats van negociar amb serietat, intensitat i dedicació, defensant cadascú la seva posició de part, i intentant reconduir les seves respectives posicions al mandat ciutadà que volia un govern independentista amb igualtat entre Junts i ERC. Un cop conseguit l'acord, no obstant això, sembla buida de contingut aquella teoria d'alguns republicans que Junts hauria de donar sense contraprestació els seus vots a favor d'un govern, pel que sembla, d'esquerres.
Perquè, per construir la República, cal comptar amb tota la ciutadania o, almenys, amb la màxima gent possible. Atès que no es pot construir la República només amb la participació de les autoanomenades esquerres, perquè la República ha de portar la llavor d'un sistema pluralista de joc de governs i oposició. En aquest sentit, Junts va sacrificar al llarg del seu procés de creació algunes de les tàctiques més governamentals per servir d'encaix a sectors de la Catalunya transversal històricament no interpel·lats de manera directa per CDC i PDeCAT. Però aquest acostament al talent del país (que va permetre la incorporació a les seves files del destacat advocat, antic forista de l'advocacia barcelonina i catalana Jaume Alonso-Cuevillas o de l'empresari i recent president de la Cambra de Barcelona Joan Canadell) va precedir a la segona tirada d'aquest fitxatge de talent, integrant en el Govern el nou conseller d'Economia, Jaume Giró (director general fins al 2019 de la Fundació La Caixa d'Estalvis, soci fundador i de control de CaixaBank, cessat per oposar-se al trasllat de la seva seu fora del Principat), a l'epidemiòleg Josep Maria Argimon o a la nova consellera d'Acció Exterior, Victòria Alsina.
Pere Aragonès va mostrar, malgrat la seva joventut, experiència política i coneixement de les administracions suficients per coordinar una línia de comuna governança que té en el tancament de la crisi sanitària, en la reconstrucció econòmica i en les crisis ecologicoenergètica i social els seus principals eixos de govern
Va dir el pres polític Jordi Sànchez, secretari general de Junts i màxim responsable de la negociació al costat del nou president Pere Aragonès, que el fitxatge de Giró situava els sobiranistes transversals a l'epicentre del món econòmic. Tenint en compte els primers daus sobre la composició de la seva part del Govern i del grup parlamentari, podrien avançar cap a l'epicentre de molts sectors de la ciutadania catalana, sempre que creixin de forma equilibrada, generosa i intel·ligent.
Mentrestant, ERC va aconseguir una presidència jurídica i políticament determinant, malgrat estar sotmesa al règim primus inter pares que la ciutadania catalana tria des de les eleccions del 21-D del 2017, les que va convocar il·legalment i il·legítimament el Govern de l'Estat mitjançant l'autocop del 155. Sens dubte, Pere Aragonès va mostrar, malgrat la seva joventut, experiència política i coneixement de les administracions suficients per coordinar una línia de comuna governança que té en el tancament de la crisi sanitària, en la reconstrucció econòmica i en les crisis ecologicoenergètica i social els seus principals eixos de govern.
Cal dir que el joc morós del Madrid polític i judicial i l'arbitratge casolà del Tribunal Constitucional deixa a l'autogovern català eines limitades per enfrontar-se a aquests quatre reptes. Però aquestes limitacions no poden fer oblidar la importància d'un bon govern, d'una gestió eficient i raonable, primer i, si pot ser, transformadora després. Perquè cal recordar que són les pimes i emprenedores, les classes mitjanes, les persones treballadores i les persones excloses i en risc d'exclusió les que primer pateixen la ineficiència gestora.
Que el nou Govern administri i gestioni correctament és necessari per a un bon governament i per a aconseguir la República. Però no és suficient.
El paper del president Puigdemont i del Consell per la República catalana
ERC va reivindicar en aquest camí negociador que el Consell per la República catalana no hauria de "tutoritzar", de cap manera, el Govern i el seu president. La proposta té una certa força tautològica, malgrat que ―fins i tot analitzada des de fora del territori català― no deixa de ser una mica equívoca.
És clar que la tasca del dia a dia en la gestió, en el govern català, no pot ser tutoritzada per ningú. Però cal recordar que la legitimitat institucional i política que conceben les persones que estan per la República es basa en el mandat de l'1-O i en la legitimitat continuada del Govern i del Parlament il·legítimament cessats pel 155 el 28-O del 2017. En aquest sentit, les eleccions del 21-D del 2017 van triar un nou Parlament malgrat que cap president va convocar legítimament aquestes eleccions, com les recents eleccions del 14-F del 2021 no van ser convocades tampoc legítimament, perquè van ser anticipades pel cessament judicial ―també il·legítim― del president Torra.
La República catalana necessita la tasca que a Europa i al món tenen desenvolupada i desenvolupen el president Puigdemont, els consellers i conselleres en l'exili, la representació en el Parlament Europeu i el mateix Consell per la República
Vet aquí que la legitimitat de l'actual Govern i Parlament estigui molt vinculada a la legitimitat de les institucions arbitràriament remogudes l'octubre del 2017. Legitimitat encarnada en el president Puigdemont i, en un primer moment, confiada al Consell sense oposició d'ERC ni de la CUP. Però la qüestió no és només de legitimitat d'origen, sinó d'eficàcia en l'exercici. La República catalana necessita la tasca que a Europa i al món tenen desenvolupada i desenvolupen el president Puigdemont, els consellers i conselleres en l'exili, la representació en el Parlament Europeu i el mateix Consell per la República.
L'estratègia de l'exili i de la internacionalització jurídica i política del conflicte s'ha mostrat molt adequada per al manteniment en l'agenda internacional i europea de la qüestió catalana i per identificar les bretxes jurídiques i d'activitat democràtica de l'estat espanyol i exposar-les a l'opinió pública europea i mundial.
Per a Catalunya, guanyar la seva República i el bon governament de la Generalitat és necessària, però no és suficient. Cal l'acció exterior, en l'àmbit simbiòtic i democràtic, del president Puigdemont i dels altres actors dipositaris de la legitimitat de l'1-O.
Dos anys de xec blanc a Madrid?
Un altre dels punts importants del pacte atenia a la priorització de la taula negociadora Generalitat-Estat que proposava ERC vs. el confrontament intel·ligent que defensava Junts, constituït en un autèntic leitmotiv de campanya per la seva candidata i avui presidenta del Parlament, Laura Borràs.
L'acord atorga un màxim de dos anys perquè la política de diàleg doni fruits, sempre en l'horitzó de l'amnistia i del referèndum pactat. Passat aquest termini, es prioritzaria el confrontament pacífic i intel·ligent que ens descartaria les vies unilaterals.
El pacte aconseguit potser era l'únic pacte possible a aquestes altures, malgrat que el temps atorgat (dos anys) sembla massa llarg en l'actual conjectura de l'Estat i, assenyaladament, dels partits que integren el seu Govern. La resolució de la recent crisi nord-africana i la paralització dels indults als presos polítics i de la rebaixa penitenciària del delicte de sedició en el Codi Penal mostren que el xec gairebé en blanc atorgat aquests últims mesos per ERC i EH Bildu ni obté contrapartides polítiques ni tan sols modifica els marcs mentals de les esquerres espanyoles. El vot en contra dels comuns a la investidura del president Aragonès reflecteix la unitat de destí en l'universal dels unionistes.
Dos anys de negociació buides complementades per un suport sense contraprestació al Govern de l'Estat en el Congrés semblen molt temps. Els partits del Govern, els altres partits independentistes i les organitzacions de la societat civil haurien de complir amb el seu rol important d'anàlisi, pols social, crítica constructiva i mobilització social.
El paper de la societat civil
En aquest sentit, ANC i Òmnium són determinants. La fi de la crisi sanitària hauria d'assenyalar també l'època en què el sobiranisme català torni a demostrar la seva força pacífica i raó al carrer. La societat civil haurà de continuar construint el seu país, des de la defensa dels seus interessos sectorials, però també des de la defensa del conjunt de la societat catalana.
Vet aquí la conquesta per a l'empresariat petit i mitjà de la Cambra de Barcelona per la candidatura de Joan Canadell o la disputa de la direcció del Col·legi d'Advocats de Barcelona per la candidatura renovadora de Gonçal Oliveros i Anna Boza davant la candidatura continuista de Maria Eugènia Gay en les pròximes eleccions de final de juny. Com molt bé va definir l'exdegà i diputat Jaume Alonso-Cuevillas, la renovació és obligada perquè el Col·legi barceloní torni a defensar els interessos de la societat, dels petits i mitjans despatxos jurídics i de la ciutadania, davant una junta de govern actual defensora dels privilegis del poder.
En les últimes hores la involució unionista continua omplint les referides institucions, i d'altres, de la societat civil catalana. El diari La Vanguardia va finalitzar la col·laboració en les seves pàgines de Pilar Rahola, present en elles des del 2007.
El nou Govern, els partits sobiranistes, l'ANC, Òmnium i les institucions determinants de la societat civil catalana tenen prou tasca al davant. I necessitaran l'ajuda i comprensió de les persones i dels pobles amics. La suposada equidistància acaba sent incompatible amb l'equanimitat democràtica pròpia del seny.