No diria pas d’ell que és un home d’idees fixes, encara que sí, ho és, però gairebé cada cop que ens veiem em retreu que m’agradi, i molt!, Jean-Luc Godard. Si fos rancuniós, que no ho és, sinó més aviat tot el contrari, no em perdonaria, i és el que ell també em recorda sempre, que a casa seva, davant d’un munt de gent, en un acte públic, li digués com un retret que a ell, Godard, no li agrada gens, però gens gens. Va ser en un acte cinèfil, és clar, un dels molts que ha organitzat a la Llibreria 22 de Girona, en la presentació d’un llibre inoblidable del gran Domènec Font, Paisajes de la modernidad , amb dos gegants de la crítica cinematogràfica del nostre país, Àngel Quintana i Imma Merino, en un ja llunyà, molt llunyà, 2002.

Ho ha dit sovint i ara ho ha posat per escrit: “les pel·lis franceses en què tothom divaga o parla molt sovint em cansen”. I tanmateix, paradoxes de la vida!, li agraden fins a la bogeria François Truffaut i sobretot Éric Rohmer, per qui té devoció, dos cineastes enamorats de la paraula desbordant, incontenible i dels personatges que parlen més que respiren. I ell mateix, d’altra banda, és patològicament loquaç, xerraire, expressiu i apassionat, afectat per dues malalties cròniques (que comparteixo), els (bons) llibres i les (bones) pel·lícules. És Guillem Terribas, i acaba de convertir la seva passió pel cinema en un llibre entranyable, emocionant i sincer, desbordant de gratitud i de moments fulgurants de gran bellesa: Alegra’m la vida (Columna).

Si el cinema ens torna bojos és perquè no és (només) indústria, sinó (sobretot) vida. I, de vegades, molt sovint, vida intensa

El cinema i la vida, és clar, un binomi indestriable que posa entre parèntesis la consideració injusta i reductiva del cinema com a indústria cultural: si el cinema ens torna bojos és perquè no és (només) indústria, sinó (sobretot) vida. I, de vegades, molt sovint, vida intensa, apassionada, memorable i sobretot compartida. Perquè el millor del cinema no és només que ens retorna la vida més intensa que no pas la que acostumem a viure, sinó que és un plaer que no casa bé amb la solitud del gaudi. És curiós: l’experiència del cinema necessita primer de tot, per poder ser viscuda, d’una concentració de la subjectivitat, amb les finestres ben obertes a la pantalla, en aquell instant màgic en què un es troba, sol, amb tot un món al davant i es deixa parlar des d’aquesta exterioritat absoluta, però només pot arribar diria que a la seva consumació en el moment en què el calfred, quan es produeix, arriba a ser compartit amb altres. El cinema, com els llibres, permet un plaer incomplert si no és compartit, encara que sigui per discutir-nos, amb els qui estimem i ens importen.

Els cinèfils, és sabut, són una estranya fauna. El tòpic (recordeu aquell programa de José Luis Garci Qué grande es el cine?) acostuma a convertir els cinèfils en uns pedants pesats capaços d’entretenir-se amb el càmera del segon director de fotografia, amb les aportacions del guionista respecte a la tercera versió de la novel·la adaptada o amb els matisos del més arraconat dels figurants anònims d’un film. Gent seriosa, circumspecta, d’una erudició enciclopèdica i tanmateix irrellevant en la magnitud dels detalls sovint accidentals. I tanmateix m’atreviria a dir que el que defineix l’autèntica cinefília és la passió contagiosa per aquells instants en què es produeix, en el silenci de la sala, una enigmàtica, inquietant i irresistible tremolor davant l’esclat fulgurant d’una escena, una rèplica, un gest o un plànol. El contrari de la circumspecció forense: la vitalitat desbordant, inexhaurible, lúcida. Guillem Terribas és d’aquests darrers.

I ara, després d’haver escrit un llibre testimonial d’una rara intensitat, Demà serà un altre dia, en què va posar per escrit la seva experiència com a llibreter durant dècades, aquesta activitat de la qual un no es jubila mai, s’ha atrevit a explorar i compartir per escrit la seva passió fílmica en aquest llibre que és una autèntica declaració d’amor al cinema. Un respecte: aquest personatge, l’única persona a qui conec de qui mai no he sentit a ningú parlar-ne malament (què es podria dir, d’ell, que no fos bo?), va ser capaç de segrestar, contra tot pronòstic, gent tan complicada i difícil com Jean-Louis Trintignant o Isabelle Huppert i passar-se, amb ell, una nit de confidències al restaurant La penyora de Girona, o portar-se-la, a ella, a parlar de La pianista amb Imma Merino al cinema Truffaut també de Girona, abans que ella representés, a Temporada Alta, el monòleg esfereïdor de Sarah Kane 4.48 Psychose. El llibre és ple de moments de tanta intensitat com els que és fàcil d’endevinar en la crònica d’aquestes dues trobades.

El que defineix l’autèntica cinefília és la passió contagiosa per aquells instants en què es produeix, en el silenci de la sala, una enigmàtica, inquietant i irresistible tremolor 

Però el llibre conté una segona part insòlita, meravellosa, que va més enllà del document testimonial dels seus records. Es tracta d’una tria, que proposa com a subjectivament canònica, de vint-i-dues pel·lícules que ha vist amb la seva neta Martina, amb la voluntat de compartir-les amb els “que estimen el cinema, que vol dir estimar les històries i la vida”. West Side Story, Somriures i llàgrimes, Set núvies per a set germans, Matar un rossinyol o Les vacances del Sr. Hulot, entre moltes altres, però també altres, menys evidents, com Hugo de Scorsese o Un dia perfecte per volar de Marc Recha. Terribas parla, sempre, de les pel·lícules i diu el que en pensa, però sobretot explica, i és impagable, aquests moments de complicitat compartida. 

Terribas explica, amb una enorme convicció, que el cinema sempre ha format part de la seva vida, “i com més de mentida és, més m’agrada”. Confessa que per a ell, un nen que va arribar ben petit al cinema, sota el franquisme, “el cinema era una via d’escapament al món de la imaginació i l’aventura”. I s’aventura a diagnosticar l’arrel de la seva passió cinèfila: “el cinema és deixar que t’expliquin històries, entrar en la vida d’uns personatges, veure’ls pel forat del pany. O per una finestra. Per la finestra que és el cinema veus passar coses, gent, relats”. Tan simple com això. Tan enorme! Moments viscuts i reviscuts: “aquella mentida que ens ha emocionat, que ens ha marcat, que no hem pogut oblidar, amb el temps la convertim en una veritat, i la vivim d’una manera real”. I el millor del llibre és que, encara que no deixa en una sola pàgina de parlar del seu autor, aquest, al capdavall, no s’erigeix en protagonista, sinó, més aviat, en còmplice i confident d’aquests moments de vida plena que ara, per sort per a nosaltres, s’ha decidit a compartir per escrit. Un llibre més que recomanable: per llegir, per seguir-ne les recomanacions i per regalar a gent que estimem, perquè, amb la passió contagiosa, hi podrem també compartir la vida.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat