Aquest és el nom de l’icònic doble àlbum que el grup de rock progressiu i simfònic Pink Floyd va publicar l’any 1979. Va tenir molt rebombori mediàtic per una de les cançons, podríem dir que la més coneguda i reproduïda d’aquest grup britànic, “Another brick in the wall”, en què clarament es posicionen en contra de l’educació estricta i controladora de les ments, tant a la lletra com a la pel·lícula musical que se’n va fer més tard. Ara bé, tantes vegades que l’he sentit i cantat (és una icona de la meva època) i no sabia que aquell doble àlbum contenia tres parts amb versions i matisos molt diferents del motiu musical principal d’aquesta cançó. Els talls 5, 7 i 13 del primer disc LP corresponen a les parts 1, 2 i 3 d’”Another brick in the wall”, essent la segona part, la cançó emblemàtica coneguda per tothom. Cadascuna de les tres parts ens explica històries líricament i musical diferents. He hagut de recórrer a internet per a escoltar cada peça per separat. Us recomano escoltar-les per ordre i en la versió gravada d’estudi (adjunto enllaços). Obriu els altaveus i gaudireu com fa temps que no ho fèieu. La primera part és un preludi de música psicodèlica progressiva que m’ha deixat “al·lucinant”, literalment, amb una lletra punyent sobre un fill que ha perdut al seu pare i que lamenta que el seu pare ara ja només és una foto a l’àlbum de records. La segona part ja la coneixem tots, seria la reacció rebel a l’educació d’una persona adolescent. La tercera part és un epíleg curt, una mica més violent i reivindicatiu, és l’expressió d’un jove adult que no necessita armes ni drogues, ni vol necessitar res, perquè tot acaba esdevenint un nou maó a la paret d’aïllament que l’encercla. El conjunt musical de les tres peces és impactant, però sobretot la que m’ha agradat més ha sigut la primera (i desconeguda per mi) part.
Per què us ho explico, tot això? Doncs per un article publicat per uns neurocientífics de Berkeley sobre la reconstrucció de música a partir de l’activitat cerebral en persones quan escolten música. És a dir, els científics han aconseguit “recrear” la música que les persones estaven escoltant, mitjançant la codificació, primer, i descodificació, després, de les ones cerebrals de les diverses regions dels lòbuls temporals i frontals activades en escoltar una cançó, fent servir algorismes d’intel·ligència artificial. I com que els científics eren fans de Pink Floyd, els van passar diverses cançons del grup, entre les quals, la famosa part 2, però també la part 1 d’“Another brick in the wall”, i és aquesta última la que va donar millors resultats, probablement perquè era la menys coneguda pels oients. Això que us explico és un gran avenç tècnic, estem parlant de “llegir” la ment, en aquest cas reconstruint la melodia i la musicalitat lírica de les paraules d’una cançó.
Els científics han aconseguit “recrear” la música que les persones estaven escoltant, mitjançant la codificació, primer, i descodificació, després, de les ones cerebrals de les diverses regions dels lòbuls temporals i frontals
Com s’ha fet aquest experiment? De fet, en primer lloc, cal dir que no correspon a un experiment com a tal, sinó que les gravacions de l’activitat cerebral es van efectuar, entre el 2008 i el 2015, emprant 2.688 elèctrodes intracranials en 29 persones, pacients psiquiàtrics que patien crisis epilèptiques que no responien a medicació, i havien de ser tractats mitjançant neurocirurgia. Prèviament a la intervenció, cal fer un seguiment adient i curós per a determinar quines són les zones del cervell on s’origina la crisi epilèptica. S’han de fer gravacions durant períodes llargs —de vegades setmanes— amb una estada a l’hospital on la major part del temps no hi ha cap crisi, però els elèctrodes continuen posats. Es va demanar el consentiment informat als pacients sobre si volien participar —de manera totalment voluntària— en recerca sobre el processament de l’audició (tant pel reconeixement de paraules en una conversa com pel que fa a la percepció de la música), i 15 dones i 14 homes van acceptar de participar-hi. És important recalcar que la col·locació dels elèctrodes estava determinada exclusivament per la recomanació clínica, i que les proves només requerien escoltar determinades paraules o cançons, sense cap altre tipus d’intervenció ni activitat per part de la persona implicada (així les ones cerebrals originades per la música no es barregen amb altres activitats del cervell que es poguessin fer concomitantment). La cançó de Pink Floyd que finalment ha estat l’escollida és rica i complexa, musicalment parlant, amb diferents acords, harmonies i ritmes, a més de la veu humana. I el que els neurocientífics han investigat és com aquests diferents elements musicals són percebuts i codificats a diferents regions del cervell. Estudiant la dinàmica espaciotemporal de l’activació neuronal i entrenant algorismes d’intel·ligència artificial, els neurocientífics poden descodificar les ones cerebrals i reconstruir què i com s’escolta, de manera anàloga a com una pianista pot saber com sona una peça musical només mirant els moviments de les mans d’un altre pianista. Un dels resultats més interessants que han descobert és que els diferents estímuls auditius es codifiquen a diferents regions; és a dir, han pogut localitzar la distribució anatòmica de la percepció de diferents elements musicals. Per exemple, la percepció de la veu recau principalment al lòbul temporal esquerre, mentre que la percepció musical es codifica de forma més àmplia: per exemple, el ritme i els acords musicals es codifiquen a regions properes però diferents, amb una certa predominança del lòbul temporal dret.
Evidentment, la reconstrucció de la música es pot fer perquè se sap de quina cançó es tracta, i encara que sona distorsionada, amb la veu del cantant borrosa, podem reconèixer la melodia i la famosa frase “All in all, it was just a brick in the wall". Aquí us passo els enllaços, amb un fragment curt de la cançó i la seva reconstrucció a partir de les ones cerebrals, perquè pugueu comparar.
FRAGMENT MUSICAL ORIGINAL PINK FLOYD, Another brick in the wall (Part 1)
Àudio S1 de l’article de Bellier et al. https://doi.org/10.1371/journal.pbio.3002176
FRAGMENT MUSICAL RECONSTRUÏT mitjançant ones cerebrals de 29 persones
Àudio S5 de l’article de Bellier et al. https://doi.org/10.1371/journal.pbio.3002176
Aquest tipus de recerca pot ser molt important per ajudar a recuperar la parla a persones que, per traumatisme o malaltia, han perdut la capacitat de parlar, ja que permet fer millors interfícies entre cervell-ordinador per a interpretar tant el que escoltem com el que volem dir. Pensem que, a la parla, el to, l’entonació, l’accent i el ritme són molt rellevants per al significat, més enllà de les paraules. D’altra banda, aquest mateix grup de recerca i molts altres fa temps que treballen en la descodificació de la parla, és a dir, en saber interpretar com s’activen diferents parts del cervell quan parlem, és a dir, quan pronunciem fonemes que s’uneixen en síl·labes per a formar paraules i frases que tenen significat. Justament, s’acaben de publicar dos articles a Nature sobre implants cerebrals (interfície cervell-ordinador) que ajuden a expressar-se a persones que, per paràlisi muscular, ictus o traumatisme, no poden parlar o parlen de manera inintel·ligible. En aquest cas, aquests implants estan a la regió del còrtex sensoriomotor facial (la que controla el moviment de la llengua, els llavis i els músculs orofacials quan parlem), i han aconseguit —mitjançant sistemes de xarxes neuronals recurrents i models de llenguatge, i després d’un període d’entrenament de la persona amb l’implant perquè l’ordinador aquest aconsegueixi interpretar correctament els senyals emesos per les diferents zones neuronals del cervell— que la persona pugui ser comprensible, a una velocitat d’emissió/interpretació de 78 paraules per minut. Si el vocabulari és limitat, la taxa d’error és petita, però si el vocabulari és més complex, hi ha un 25% de percentatge d’error. És un grandíssim avenç, que ha aconseguit fer parlar persones que feia anys que no podien expressar-se oralment. Tanmateix, encara requereix molt de perfeccionament perquè, a més, cada persona té connexions subtilment diferents (dins de la mateixa regió) per a controlar l’emissió dels mateixos fonemes i síl·labes, d’aquí la necessitat d’entrenament previ entre cada individu i l’ordinador. Trobareu més informació en aquest interessant article periodístic.
Ens podran llegir la ment? Sabran quina peça musical estem escoltant? Podem escoltar la mateixa peça musical i participar en la mateixa conversa, però la percepció de les sensacions i la reacció i interpretació personals als mateixos estímuls pot ser molt diversa. Tant la música com la parla són experiències íntimes, emocionals i individuals, que tot i que estiguin codificades i percebudes a certes regions del cervell, les neurones —individuals i en xarxa— poden ser diferentment activades. Al final, la subtilesa ens fa diferents com a individus.