Espanya cada dia em fa pensar més en aquell pollet que se’m va morir d’una intoxicació després de menjar-se una planta verinosa, un dia que el vaig treure de la capsa i el vaig deixar córrer lliurement pel bosc. Des que Catalunya va començar a qüestionar els acords de la Transició, l’Estat cada cop es comporta més com una bèstia desorientada que no sap com adaptar-se al nou paisatge. 

Deixar el zoo sempre és difícil i de vegades passa que els animals que han nascut dins d’una gàbia no són capaços de sobreviure en espais oberts i naturals. Mentre seguia el debat d’investidura no deixava de pensar-hi. A Espanya, quan els polítics parlen, sempre tens la sensació que en qualsevol moment un militar o una massa incendiària pot irrompre amb pistoles al Congrés. Després, vas a fer unes olives i la gent és prou normal.

Tot i que han passat quasi quaranta anys, els discursos i els debats polítics semblen ancorats en l’any 78, quan Gutiérrez Mellado era diputat i Tejero somiava en salvar Espanya. Ara que ETA ja no mata i que els militars ja no pinten res, cada vegada es veu més clar que la democràcia que tenim es va forjar a partir d'un pessimisme atroç i dissolvent. Fins i tot els polítics joves em fan pensar en aquella minyona de la meva àvia que vivia per aconseguir un collaret de perles amb els cupons de La Vanguardia.

La pressa per superar la història i per arribar a ser un país normal ha fet que tothom s’hagi acostumat a creure que la llibertat es pot comprar o fins i tot robar a l’adversari, sense treballar i ser fidel a un mateix quan resulta més difícil. El resultat és aquesta cultura de nou ric que es pensa que el romanticisme ve de les flors i no pas del compromís amb la bellesa i la veritat que cadascú és capaç de projectar-hi.  

La democràcia va de fer grans els homes, no pas d’empetitir-los explotant les seves pors i les seves vanitats per després comprar-los amb seguretats petites. A diferència d’altres formes de govern, la democràcia és un sistema idealista i va de repartir canyes de pescar, no pas de regalar pans i peixos a la gent per consolar-la i per tenir-la apaivagada. En democràcia no hi ha res més contraproduent que el jo o el caos que ha practicat Rajoy, perquè és un sistema pensat perquè les minories puguin aliar-se i defensar-se.

Si el president espanyol hagués estat atent a la sort de Mas, s’hauria adonat que la prepotència contra l’independentisme i contra Pedro Sánchez no li convenien. L’èxit d’una democràcia depèn de la seva capacitat de protegir l'esperança en l’intercanvi lliure d’il·lusions i de maneres de pensar. Per això el fet que Sánchez no cedeixi a les pressions del PP i a la seva "brunete" mediàtica és una notícia pedagògica excel·lent, millor que cap recepta econòmica.

Amb el seu No rotund, el líder del PSOE contribueix a alliberar Espanya de les pors de la Transició. Podria ser que això també ajudés a l’independentisme a abandonar aquesta èpica xarona de posar-se la bena abans que la ferida. El No de Sánchez és més important pel canvi d’actituds que pot desencadenar que no pas per les terceres eleccions, que ja fa temps que dono per segures. Ahir fins i tot Francesc Homs semblava més valent, dient perdedor a Rajoy. Només li va faltar anunciar que celebrarem un referèndum i que el nacionalisme espanyol es cura viatjant a Catalunya.