Les quatre formacions polítiques no independentistes que van obtenir representació el 27S van aclarir ahir un dels interrogants de l'encara no inaugurada legislatura del Parlament. Serien capaços de posar la seva firma Ciutadans, PSC, Catalunya sí que es Pot i el PP en alguna iniciativa conjunta? Ahir, sense anar més lluny. En nom d'una pretesa pluralitat a la Cambra catalana van fer públic un manifest de sis punts que no és cap altra cosa que un legítim acord d'interessos. Ni més ni menys que els interessos que defensen Junts pel Sí o els que pot assolir aquesta formació amb la CUP. El que no valen són solemnes posades en escena protestant per una cosa que no és la primera vegada que es fa. Comencem: ¿És una anomalia que una formació política que no ha obtingut majoria absoluta al Parlament la tingui a la Mesa de la Cambra? No. Va succeir el 2010. Convergència i Unió amb els mateixos 62 escons que avui té JxSí va tenir també quatre dels set llocs, el PSC en va tenir dos i el PP un. Van quedar fora del repartiment Esquerra, ICV-EUA i C's. Potser caldria explicar que es tracta de tres votacions diferents –president, dos vicepresidents i finalment quatre secretaris– el que atorga avantatge al grup majoritari.

L'altre tema estrella del document pel pluralisme és molt més clar: la ubicació dels diputats a l'hemicicle. Encara que pugui semblar una anècdota no ho és ja que reflecteix la composició ideològica de la Cambra. El fet que per primera vegada s'hagi presentat a les eleccions una coalició ideològicament tan àmplia com Junts pel Sí fa que en les negociacions reclamin les primeres files de la dreta i de l'esquerra, desplaçant la resta de grups a una posició més allunyada. La demanda de l'oposició en aquest punt és encertada. El cap de l'oposició, en aquest cas Inés Arrimadas, de C's, ha d'estar immediatament darrere del Govern, a la dreta o a l'esquerra com ha succeït sempre per respecte institucional. I la resta de grups parlamentaris han de trobar una posició conforme amb la seva representació.

No són aquestes les batalles que ha de guanyar la coalició de Romeva, Mas i Junqueras. Cert que la polarització actual pot portar les discussions a l'absurd, però caldria trobar en el fair play parlamentari un punt de calma. I no barrejar-ho tot com ahir va fer Soraya Sáenz de Santamaría. La vicepresidenta del Govern espanyol no va trobar millor manera de desqualificar la designació de Carme Forcadell com a candidata a presidenta del Parlament que afirmar que no representa el sentiment majoritari dels electors. Quina escala de mesurar és aquesta? Potser s'ha utilitzat alguna vegada per designar presidents de les Corts espanyoles? Com de fàcil seria dir, simplement, que no li agrada i que li sembla rematadament malament.