Com moltes altres televisions del món (d’estats amb perfecta aparença democràtica), TV3 és un mitjà de comunicació que ha normalitzat la censura. El fet que la repressió del lliure discurs sigui plenament legal, i sovint acordada amb els programadors, provoca que la castració dels seus professionals es configuri mitjançant una subtil perversitat. En aquest sentit, els nous censors apel·len sovint al llibre d’estil (a saber, un codi assenyat d’allò que fa de mal dir), al delicte de calúmnies del Codi Penal (espanyol, of course) i d’altres galindaines. Però l’arrel és més fonda: els continguts de tot allò que s’esdevé a la televisió pública estan subjectes al beneplàcit del Consell de Govern de la Corpo i del Parlament a través de les seves comissions i interessos partitocràtics; una teranyina burocràtica on, al límit i nebulosament, ningú no és enterament responsable de prohibir res.
Tot això s’esdevé al nivell de la política, però l’important és veure com aquesta estructura de control parlamentari es funda en una idea censora encara més nefasta. A saber, el pressing extern a periodistes, escriptors i guionistes en general s’afavoreix en tant que el del dret d’ofensa (per part d’una formació política, d’un col·lectiu dissortat, d’una minoria silenciosa i blablablà) sempre acaba prevalent a la lliure determinació discursiva d’un creador de continguts. La llibertat d’expressió s’esdevé només quan el criteri individual passa per sobre la recepció del seu discurs, per cruel o inadequada que pugui semblar a polítics, guardians del bon gust i activistes protectors de transsexuals, mascles alfa, foques de l’Antàrtida i descendents dels morts al camp de concentració de Ravensbrück. Si hom vol posar un “però” o un límit a la frase precedent, no és partidari d’exercir-la. I punt.
La qüestió no és si ens hem de deixar pervertir pels mitjans del poder, sinó fins a quin punt podrem fer la viu-viu apareixent-hi en una versió desmillorada de nosaltres mateixos que acabi afavorint l’enquistament del poder i la normalització de la censura
El recent cas de censura (i acomiadament) de Manel Vidal com a membre del programa Zona Franca s’emmarca en aquest marc de repressió legalitzada. Per això el periodista Sigfrid Gras podia confessar a l’amic Jordi Basté —amb una frase prototípica de la màfia— que els humoristes de La Sotana ja sabien on es fotien desembarcant a la cadena pública que ell dirigeix. El fet té prou conya, vist que Joel Díaz i el seu grup de comediants havien fet bromes molt similars destinades a formacions polítiques com ara Vox o l’antiga Convergència. Però això tant li fot, perquè l’expulsió del Manel demostra que amb les estructures polítiques i mediàtiques del processisme mai no es podrà fer mitjana. Dit d’altra forma, que la força putrefactora de la política catalana acabarà convertint els sotaneros en la quota canalla que ja li va bé a la nova hegemonia cultural d’Esquerra i del PSC.
De tot això jo n’havia parlat amb alguns dels seus integrants i, perquè veieu que no només veig la palla a l’ull aliè, aquesta és una dinàmica que ens afecta a tots. Resulta ben fàcil comprovar com, d’ençà que els meus articles són altament mediocres, que la meva incidència cultural a Barcelona és menor i que l’única commoció que he provocat a la tribu fou la meva confessió pujolista d’antic alcohòlic, cocaïnòman i addicte als culs en general (primordialment femenins, aclareixo), la meva presència a la tele pública no ha deixat d’augmentar. Això no vol dir que, al Planta Baixa o on s’escaigui, servidora no aparegui sota l’estricta condició de dir sempre allò que em brolli del cap. Aquest no és el tema; l’autonomisme processista ens permet dir el que vulguem, però ens empeny a acceptar la nostra caricatura com la forma més idònia de mostrar-nos al món.
Una vegada pacificats els monologuistes de la meva generació, l’actual poder polític de Catalunya ja es troba posant l’ull als jovenets d’aparença més desvetllada de la tribu. Es veu clarament en les articulistes que promociona i en com els tentacles de la televisió pública ja s’han començat a fixar en les tertúlies dels socis júniors de l’Ateneu (com sempre, el Jardí del carrer Canuda avança les dinàmiques culturals del país amb una traça inigualada). La qüestió, com passa sempre, no és si ens hem de deixar pervertir pels mitjans del poder, sinó fins a quin punt podrem fer la viu-viu apareixent-hi en una versió desmillorada de nosaltres mateixos que acabi afavorint l’enquistament del poder i la normalització de la censura, o si serem capaços d’ordir estructures sòlides que s’allunyin de tot allò que controla el processisme. Si el Manel en surt però acaba surant, al final tot serà a fi de bé.
Sigui com sigui, la situació de punt mort i refredament té un límit. Jo he començat a preparar el meu renaixement i ja us puc avançar que serà una cosa bàrbara. Aclareixo, perquè a casa també són lectors fidelíssims, que no passarà pel whisky, la farlopa, ni pels culs (d’ambdós sexes). Això ja ho tenim fet i d’alguna cosa ha de servir l’experiència.