Els catalans, això sí que resulta difícil de negar, som una gent ben soferta. No només hem d’aguantar que la nostra màxima instància de representació internacional sigui Meritxell Serret (una senyora que es gasta l’oceànica quota d’autònoms que ens furten cada mesada en viatges absolutament delirants, ordits amb l’objectiu de reunir-se amb els conserges de Nacions Unides per xerrar-hi una estoneta sobre l’escalfament global del planeta), sinó que la màxima quota d’heroisme i de resistència tribal que podem oferir al món és la d’una desena de turistes captius en un hotel d’Etiòpia arran de les tradicionals batusses que s’esdevenen en països sense ordre ni policia, i que els mitjans públics del país —en una mostra informativa que és un autèntic espectacle vergonyós— acaben convertint en una penya tan lloable com els primers escaladors del Kanchenjunga. Demencial.

A casa, de ben petits, ens ensenyaren que cal viatjar sempre a ciutats on mani gent ben revestida i on la policia sigui l’únic mediador cultural possible. Hem anat a Manhattan, hem deixat que els anglesos ens robin sistemàticament a tots i cada un dels nauseabunds restaurants londinencs, i àdhuc visitàrem discoteques berlineses a la recerca de cuixa i gland. Però tot dins d’un ordre ben noucentista, no fotem! En aquestes complexíssimes urbs hi ha hagut manta perill i cadàvers, però els bombers sempre t’hi acaben rescatant els gatets dels arbres. Fixeu-vos, per exemple, en els meus estimats novaiorquesos, a qui els moriscos els van fotre ben avall dues torres com dos faigs i l’endemà mateix tot cristo tornava a l’oficina com si no hagués passat res. Tingueu-ho clar: cal dirigir-se a indrets normals.

Els turistes catalans atrapats a Etiòpia són aquella mena de gent que pot trescar per tot el món, però mai no gosa abandonar el seu illot espantós de provincianisme. Són dels tipus d’individu que diu de volar cap a l’Àfrica perquè li plau de veure “com hi ha gent molt acollidora i humana, que viu molt millor que nosaltres, sense tenir pràcticament res de material”, uns bípedes per a qui cal dirigir-se a països misèrrims car “el seu paisatge té una paleta de colors que no trobes en cap més indret de la terra.” Filleta meva, creu-me, si vols veure coloraina agafa un taxi al Moma, i si t’interessa la natura humana diposita les natges a la barra del Hakkasan o al primer pis del Covent Garden, amb tota aquella corrua d’acompanyants professionals. Sigues educada, Meritxell, i si et fotografies amb quatre negrets per explicar-ho a les amigues de Calella, no ens regalis lliçons d’antropologia.

De la mateixa forma que els pixapins s’indignen amb l’administració quan es perden fotent el mec a la muntanya i l’autoritat competent els ha d’acabar enviant un helicòpter sufragat per tot déu, als turistes d’Etiòpia els han faltat pocs minuts per excusar la seva estultícia en la indiferència de l’Estat amb el seu (suposat) segrest. Mira, Josep Maria: la feina de l’enemic —i mira que això de les ambaixades espanyoles sempre ha fotut cagar una mica, tot s’ha de dir— no és venir-te a salvar el cul quan et fots en segons quins embolics. Si els militars del tercer món t’han acabat duent a l’aeroport, fillet meu, dona les gràcies per conservar la vida (i agraeix, de passada, que no t’hagin cobrat la factura de l’helicòpter); i, a la següent, planeja un sojorn a Sant Andreu de Llavaneres. Hi ha una gran riquesa de tonalitats i un estol mamats de tot el món amb una espiritualitat encara per descobrir

Com a consell general: intenteu no moure-us gaire de casa. I, sobretot, tingueu l’educació de no voler descobrir res. Descobrir és una habitud fastigosa. Cal trescar sempre pel que és més conegut. I si us enganxen fent el mec, amagueu ràpidament la nostra tara nacional; així potser serem capaços de conservar l’escàs prestigi que tal dia tinguérem al món.