Josep Borrell i Fontelles ha anat al programa Hardtalk del canal de notícies de la BBC i la primera pregunta del presentador Stephen Sackur ha sigut sobre Catalunya. De fet, gairebé tota l’entrevista ha sigut sobre Catalunya. Que estrany, no? Perquè, com és sabut, el cas català no interessa al món. Ironies al marge, un dels grans èxits que s’ha d’apuntar l’independentisme ciclotímic és haver posat el cas català a l’agenda internacional. En part gràcies a una feina activa, però sobretot, per l’actuació maldestra de l’Estat espanyol, començant per l’1 d’octubre. Segur que el govern espanyol sabia que la policia retirant urnes era una mala imatge. Però aquell dia vam viure la faula de la granota i l’escorpí. Va ser superior a ells, vaja. I, a partir de l’1 d’octubre, l’internacionalització ha arribat de la mà dels presos i exiliats. El “cost que s’ha de pagar”, en paraules d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Que és com dir amb paraules de l’Estat.

Espanya té ara la pega que, autodeterminació o independència al marge, el discurs dels drets civils i polítics és un discurs guanyador. I també és l’Estat qui aquí ha fet la passada de la mort. Que l’independentisme està guanyant la batalla del relat, Borrell no ho hagués admès mai, si no fos pel seu ridícul a la BBC. Per intentar-se disculpar ha admès finalment que la imatge internacional de l’estat espanyol ha quedat “seriosament malmesa sobretot a Europa i el món anglosaxó”. Això sí, no per Espanya, sinó per “la propaganda del moviment independentista català amb el suport actiu de les institucions de la Generalitat”, fet que ha obligat el seu ministeri a “dedicar part del seu temps i energia a corregir aquest missatge i recompondre la nostra imatge”. No se n’ha sortit gaire bé. Ha estat tant maldestre com el periodisme d’Estat amb la Fundació Martin Luther King.

Vostès ja saben que, a l’entrevista de la BBC, Borrell hi va dir que Catalunya és una “nació”, cosa que, de fet, el PSC ha dit sempre, afegint-hi allò de “cultural”. I també que els polítics i activistes catalans haurien d’estar fora de la presó. “Hauria preferit que estiguessin en llibertat provisional”. En fi. Vostè podrà pensar que són dues coses de sentit comú. Però, ai las, la reacció de l’exministre d’Exteriors José Manuel García Margallo no s’ha fet esperar. En un tuit va dir que Borrell ha comès dos errors: advocar per l’alliberament dels presos, atemptat segons ell contra el principi d’independència judicial, i reconèixer Catalunya com a nació, la qual cosa, també segons ell, pot obrir la porta a la reclamació d’un referèndum d’independència. Correcte, senyor Margallo. Vostè sap les mateixes coses de sentit comú que Borrell, amb la diferència que no les pot admetre, perquè seria reconèixer l’evidència: que Catalunya té el dret a l’autodeterminació, perquè és una nació. Punt final.

No afrontar els problemes, com ha passat, els fa més grossos. Si no els afrontes, la por es va fent més gran, el pànic augmenta

Espantat, el diputat del PSC José Zaragoza ha dit que ell creu que Catalunya és... el que diu l’Estatut. Que no és precisament que “Catalunya és una nació”. Diu, de manera vergonyant, que “el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària”. Sempre està bé recordar per què el PP es va oposar amb dents i ungles a l’Estatut. No volia ni aquest preàmbul rebaixat. Perquè aquí hi ha la clau. Si Catalunya és una nació, Catalunya té el dret a l’autodeterminació. És la biga mestra.

Ara Madrid té por que Catalunya faci un double dipping (agraeixo el concepte a Núria Jar), allò que en anglès es refereix als qui en una festa tornen a mullar l’snack després de mossegar-lo, siguin nachos amb guacamole o siguin pastanagues i hummus. Però el que en realitat haurien de témer les autoritats espanyoles és allò que 9 de cada 10 psicòlegs els explicaran que els passa. No afrontar els problemes, com ha passat, els fa més grossos. Si no els afrontes, la por es va fent més gran, el pànic augmenta. En canvi, si els afrontes, encara que fracassis, la confiança i la seguretat en tu mateix augmenten, perquè t’adones que allò que et feia tanta por, no era tan terrible com pensaves. Com el màgic d’Oz, que va resultar ser molts menys amenaçador del que creia el món quan al final va sortir de darrere la cortina. El fracàs, les pors, són menys terribles si es confronten directament. Es pateix més per la por a una independència que per una independència en si. O es pateix més per la por a un referèndum que per un referèndum en si. Primer, perquè el pots guanyar. I després, perquè si perds, veuran que sempre és millor ser aliats cadascú a casa seva que dormint amb l’enemic com Julia Roberts i Patrick Bergin. O sigui, que facin el favor de pactar un referèndum. Serà millor per a vostès.