Valent, un suïcida és molt valent. L’acte de llevar-se la vida (la qual, per sòrdida que sigui, sempre serà el millor que posseïm; d’aquí ve tot el drama) requereix d’una piratesca gallardia ben escassa en el comú dels humans. Quan algú vola a través de la finestra o es fot un tret a la closca, tot déu fa curses de sociòleg aficionat per buscar la causa del mal infligit, com si això d’entendre per què s’abraça la mort fos semblant a repassar el rebut de la bugaderia. Potser ens caldria aparcar una estoneta el nostre narcisisme altament vomitiu (“com ha pogut passar?”; o, encara pitjor, “en què hem fallat tots plegats?”) per donar el valor que mereix aquesta decisió autònoma que, de fet i per molt que ens dolgui, és la forma més dolorosa que hi ha de llibertat. Davant del cos mort del suïcida, tingueu la bondat, deixeu de banda si més no l’esport malaltís de pensar en vosaltres.
Dic i escric que donar-se la mort és una decisió pròpia, la qual cosa no implica que no ens hi pugui empènyer el món i l’efecte dels individus més abjectes (o, com diuen ara els cursis, que matar-se no tingui “condicionants multifactorials”). El que més dol del suïcidi no és que tingui enigmes i causes, sinó, sobretot, que té raons. Sovint pensem que els nanos —o les nenes que malden ésser nens— no en tenen, de raons. També hi ha qui pensa que la infantesa és un paradís de felicitat on la mort encara no hi té cabuda. Una polla en vinagre. Un nen pot decidir matar-se perquè no li interessa el seu món i pensa, encertadament, que és millor prescindir-ne. El seu argument, i d’aquí que faci tant de mal, és el propi acte de matar-se; el fet que la majoria d’adults no se’l prenguin seriosament és l’última prova que el nano potser l’encertava. Ni precipitant-se al buit ha aconseguit que l’escolteu.
El que més dol del suïcidi no és que tingui enigmes i causes, sinó, sobretot, que té raons. Sovint pensem que els nanos no en tenen, de raons
Seria necessari, insisteixo, deixar de pensar en què hem fet o què hem deixat de fer per dedicar-nos a escoltar la veu d’aquesta personeta que ja no hi és i fer una cosa tan antiga com romandre en dol, patir en silenci. Així potser podrem arribar a aïllar-nos del soroll de tota la gent informada, perquè quan una persona dissortada es mata, apareixen dessota les pedres setciències que ja ho sabien tot (entre ells, els pitjors són els periodistes carronyers, a qui el nano en qüestió els importa una merda perquè l’únic que volen és mercadejar amb la seva curtíssima vida durant uns dies). Ara tothom ho sap tot, amb una precisió pels detalls que esparvera, però fins fa quatre dies tot déu es feia l’orni. També valdria la pena abandonar els anglicismes i, si parlem de la vida d’aquest infant que es va fer adult matant-se, no anomenar bullying a coses tan antigues com cardar un jec d’hòsties o insultar.
Cadascú té una relació ben íntima amb el seu suïcidi (la cosa no té res a veure amb edats o gènere) i qualsevulla persona té el dret a explicar-lo com sigui capaç. Jo he conviscut i traficat de sempre amb el meu final; passat el temps, he après a posar-hi paraules i explicar-lo, però el sentiment i la pulsió per acabar amb tot és el mateix que tenia de napbuf. M’aturen, només faltaria, les escassíssimes coses que compensen la respiració, com ara fumar o les òperes de Mozart, i també l’amor, que és una forma espantosa de xantatge però que sempre funciona. Quan en tinc ganes, m’aturo a respirar una estona i em faig trampes pensant en tot allò de bell que m’espera a la vida. Aquests instants de pau i aquesta presència coactiva dels altres, qui sap, és allò que ningú va regalar a l’infant en qüestió (i que mai podrà solucionar cap protocol governamental). No hi penseu més. Simplement, feu dol.
Un noi valent. Ha mort un noi molt valent. I ara, silenci.