Benvolgut Sr. Cambray,

Em dic Esther O., soc professora de matemàtiques, i per la present li faig saber que renuncio amb data d’avui al càrrec de cap d’estudis del meu institut que ostento des de fa sis anys: NO PUC MÉS I NO ACABARÉ EL MANDAT. Li presento la bandera blanca de la meva rendició! Amb aquesta renúncia dono compliment a la mesura que hauria d’haver acompanyat la carta (se’n recorda?) que moltes direccions li adreçaven cap a finals del curs passat advertint-lo de l’imminent col·lapse del sistema educatiu català. Espero que el meu gest serveixi d’exemple i sigui el primer d’una llarga espiral de dimissions. 

Vostè té idea de què vol dir fer de cap d’estudis d’un centre amb més de 70 professores i unes 700 alumnes a qui encara estem matriculant perquè de nou no han aconseguit una plaça a la FP i ens venen a l’institut perquè no saben què fer? Sap que durant els mesos de maig, juny i juliol la directora i jo hem estat dissenyant i calculant l’estructura del centre que ha de fer quadrar tot el curs: grups, plantilla, matèries, optatives, tutories, coordinacions, codocències, projectes, calendaris, reunions, claustres, “cursillos” i formacions diverses, sessions d’avaluació, etc. i, per postres, també el nou menjador escolar? S’ha parat mai a pensar en la dificultat de la tasca amb les seves múltiples combinacions i infinites variables? A aquesta feina difícil i esgotadora, però habitual, s’hi ha afegit enguany la seva ocurrència “molt feminista i conciliadora” d’avançar una setmana el calendari escolar que ha multiplicat exponencialment la sensació de caos proper al cataclisme. Els equips docents no hem pogut planificar gens la feina perquè, com sempre, bona part de la plantilla s’ha incorporat a dia 1 de setembre. Afegeixi-li, com a novetats d’aquest curs, la incertesa de les matèries a preparar, perquè encara a dia d’avui desconeixem oficialment el currículum que s’ha d’implementar, o el fet que, com que no tenim ni punyetera idea de com serà la nova selectivitat, no sabem cap a on “acompanyar” el nostre alumnat.

A aquesta feina difícil i esgotadora, però habitual, s’hi ha afegit enguany la seva ocurrència “molt feminista i conciliadora” d’avançar una setmana el calendari escolar que ha multiplicat exponencialment la sensació de caos proper al cataclisme

Per acabar-ho d’adobar, a aquest panorama deplorable s’hi ha afegit una calor estabornidora, pròpia del país tropical que serem d’ara en endavant, la qual cosa ha implicat professorat desmaiat amb baixades de tensió, alumnat amb cops de calor i l’ús de ventalls a dojo moguts per tracció animal per substituir els ventiladors que no hem pogut comprar perquè amb les coordenades actuals no podem pagar ni la factura de la llum. Imagini’s vostè què lluny estem de poder permetre’ns l’aire condicionat que seria necessari per poder treballar amb un mínim de garanties! No s’enganyi, Sr. Cambray, amb aquestes condicions inhumanes, aquest setembre, alumnes i professorat ens hem limitat a sobreviure i el curs encara no ha ni arrencat. Li suggereixo que com a lema per a la seva propera campanya de màrqueting convidant l’alumnat a incorporar-se a l’aula com abans millor utilitzi la música de Radio Futura (que per edat deu haver ballat més d’una vegada): “Ven a la escuela de calor”.

Malgrat el desastre que li acabo d’explicar, i mal que em pesi, l’he de felicitar per la seva jugada mestra, conseller, perquè vostè ha aconseguit amagar aquest desori amb la proposta amb la qual, in extremis, es va despenjar i que els sindicats, sorprenentment i unitària, li van comprar. Enhorabona per la foto d’aquest principi de curs que vostè desitjava sense incidències ni vagues. Els deu haver plorat molt al MH i al conseller que manega els calers per aconseguir la quantitat de 170 milions que li han permès salvar el cul i la cadira, i que alhora ens ha deixat a nosaltres un regal enverinat. Després de mesos de negatives a revertir les retallades en l’horari de tot el professorat de la pública, el 31 d’agost, sorprenentment i amb aires de maniobra orquestrada en la foscor, ofereix vostè la molt reivindicada reducció d’una hora lectiva als docents a partir del gener. Conseller, no ho podria haver proposat dos mesos abans quan encara estàvem a temps de confeccionar uns horaris i un inici de curs adients? I aleshores ve quan els sindicats, desorientats i atordits (vull creure que no per la calor), es deixen seduir pels seus cants de “sireno” i tiren pel dret (com sempre ha fet vostè) sense consultar-ho ni amb les seves bases, ni amb el professorat i les direccions que hauran d’aplicar la mesura.

Sento que és un menyspreu flagrant a la feina que he dut a terme durant tot l’estiu com a cap d’estudis i, per tant,  considero que heu de ser vosaltres, Departament i sindicats, els qui l’heu de fer possible perquè sou els que heu pactat aquesta absurditat

I ara què, Sr. Cambray? I ara què, benvolguts representants sindicals? Com hem de sortir d’aquest esbarzer a partir del gener? Com resolem el problema? De qui és la responsabilitat d’implementar aquesta mesura que serà d’obligat compliment? Us faig saber a tots vosaltres que jo dimiteixo i que ja us ho fareu. Sento que és un menyspreu flagrant a la feina que he dut a terme durant tot l’estiu com a cap d’estudis i, per tant, considero que heu de ser vosaltres, Departament i Sindicats, els qui l’heu de fer possible perquè sou els que heu pactat aquesta absurditat, per no dir aquesta imbecil·litat. Així que apel·lo a la vostra responsabilitat moral i professional i us pregunto com ho penseu materialitzar. Us formularé un parell d’hipòtesis perquè a mi em fallen els càlculs: Les 3,8 professores noves que ens pertoquen al centre, quines classes assumiran? Les  veieu com una mena de “chicas para todo” fent-se càrrec de l’hora que reduirà tothom i impartint la primera hora, de matemàtiques, la segona, d’anglès, la tercera, d’educació física, la quarta, de plàstica, la cinquena, de socials i fent una guàrdia per acabar la jornada laboral? O és que potser penseu que de cara a gener refareu tots els horaris de tot el professorat i l’alumnat amb el consegüent desgavell que això suposarà: alumnes que tenien una professora de mates, n’hauran de tenir una altra, grups que canviaran de tutora després de Nadal; horaris que es modificaran; càrrecs que es redistribuiran… Francament, ni intercalant quantitats ingents de torrons El Almendro entremig de les meves dosis habituals (bé que incrementades) de diazepam, mentre escolto els consells sobre educació del meu cunyat durant el dinar de Nadal, em sentiria capaç de fer aquesta feina i de gestionar el xafarranxo que això suposaria. Començar dues vegades el curs en un interval de 3 mesos és una perspectiva que em supera.

Dit això, una cosa no treu l’altra i, per tant, aquesta és una feina que algú de vosaltres haurà de fer ja que l’heu pactada, us hi heu compromès i n’heu fet llei. El professorat hi tenim dret i no hi pensem renunciar perquè revertir les retallades és de justícia i és una conquesta aconseguida amb l’esforç econòmic i d’energies del col·lectiu que ha lluitat i ha fet totes les vagues a les quals ha estat convocat. Sí, senyor conseller, jo mateixa vaig fer totes les aturades, excepte aquelles en què, com a membre de l’equip directiu, em vaig veure obligada a formar part dels serveis mínims. En això de recuperar antics drets sí que no hem de dimitir. Per tant, estaré molt pendent de les vostres gestions, declaracions i futures negociacions, perquè jo, Esther O., juro que mai més no tornaré a passar pel mateix. I segons com derivin les vostres maniobres, prometo donar-me de baixa del sindicat, no votar mai més a les eleccions sindicals i no votar-lo ni a vostè, Sr. Cambray, ni al partit que representa. Si entre tots no saben com sortir-se’n d’aquest merder del mes de gener, prenguin nota del meu exemple.

Cordialment i amatent,

Esther O.