Ho dic seriosament: Anna Gabriel –i inclús Oriol Junqueras i Carles Puigdemont– s'haurien de fer del PP. Resulta que el govern de Mariano Rajoy, amb la benedicció del post-PSOE de Susana Díaz (i a l'esquena d'Albert Rivera i els seus Garicanos, que no s'assabenten de res) acaba d'aprovar una pujada d'impostos que reportarà uns ingressos de 5.000 milions d'euros a les arques públiques. Doncs bé, d'aquests 5.000 milions, 4.650 es recaptaran via impost de societats, és a dir, de les empreses. Els 350 restants s'obtindran mitjançant un increment dels gravàmens dels impostos especials sobre l'alcohol i el tabac i l'afegit d'una figura tributària de nou encuny, un impost sobre els refrescos que és igual, igual, al dels pressupostos de la Generalitat presentats pel Govern 72 hores abans.

Aquí, el ministre Montoro s'ha passat una miqueta: no només s'ha colat a la festa de les coca-coles de Junqueras sinó que li ha pispat la barra sencera de begudes ensucrades: la norma catalana no podrà aplicar-se en existir l'estatal com ja va passar en el 2012 amb aquell impost sobre els dipòsits bancaris que Junqueras va imposar a Artur Mas. Amb tot, la jugada de Montoro hauria de ser interpretada pel Govern, i la CUP, que, en principi sembla que aquesta vegada sí que donarà suport als pressupostos, com una mostra del bon criteri amb què s'estan preparant els pròxims comptes de l'Estat, que a més són clarament d'esquerres. Per primera vegada en anys, els costos del no-rescat europeu de l'economia espanyola (no entenc la dèria de complir amb Merkel si no hi va haver rescat) no els pagaran les "classes treballadores" sinó les altres, incloses les que creen llocs de treball. Per tot això tampoc no els estranyi que el post-PSOE de Susana Díaz (i a l'esquena d'Albert Rivera i els seus Garicanos, que no s'assabenten de res) acabi aprovant els pressupostos del PP sense despentinar-se per molt que encara prometi el contrari. També hi va haver un "OTAN, d'entrada no" i un "no és no" (Mariano) que ja sabem com va acabar.

Aquest divendres, a diferència de tants d'altres, no hi ha hagut anunci de recurs davant del Tribunal Constitucional malgrat que els pressupostos catalans inclouen el referèndum

D'acord. Ja sé que és prou difícil que Anna Gabriel –i fins i tot Oriol Junqueras i Carles Puigdemont– acabin fent-se del PP, però no tant com que un Consell de Ministres miri cap a un altre costat quan el Govern, el Parlament o els ajuntaments catalans aproven acords o disposicions relacionats amb el procés, i, com a tals, al marge de "la" llei. Semblava que era així, i, tanmateix, això és el que ha fet, per primera vegada en molts mesos, el Consell de Ministres d'aquest divendres: mirar cap a un altre costat davant del fet que els pressupostos de la Generalitat per al 2017 incloguin (disposició addicional 31) una referència al "procés referendari sobre el futur de Catalunya" i el compromís d'"habilitar les partides [pressupostàries]" per fer front a la seva organització. Aquest divendres, a diferència de tants altres divendres, no hi ha hagut anunci de recurs davant del Tribunal Constitucional malgrat que els pressupostos catalans inclouen el referèndum. D'haver-n'hi hagut, i atès que haurien quedat suspesos automàticament tan bon punt el TC acceptés el recurs, el Govern hauria tornat a quedar-se sense pressupostos, ara amb el "Gobierno" i el TC fent el paper de la CUP en els no nats comptes precedents. Es tracta del primer fruit, tangible, de l'Operació Diàleg? La prova, que, com va anunciar la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría la vigília, a la comissió constitucional del Congrés, el Govern espanyol reduirà el nivell de "litigiositat" amb les comunitats autònomes –i, per tant, de judicialització del procés–?

A Soraya se li posa cara de Zapatero cada vegada que convida Puigdemont a la conferència de presidents, el fòrum amb què l'home del "apoyaré" a l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya va voler donar cos al seu dia a l'"Espanya plural". Entre el 2004 i el 2012 van assistir a aquesta cimera, apoteosi del cafè per a tothom, a la que Puigdemont es nega a acudir, els presidents Maragall, Montilla i Mas, ja en ple procés sobiranista i en l'única ocasió que ha estat convocada per Rajoy. Acabarà anant Puigdemont a la conferència de presidents com Junqueras va acudir dijous a la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera per anunciar el referèndum que, de moment, Madrid no impugna? Podria ser que la campanya del referèndum ja hagi començat i que aquesta vegada l'unionisme armat (amb perdó) hi participi d'una altra manera: amb el seu millor somriure, el del delegat Millo, que aquest divendres es va reunir amb Puigdemont en la Generalitat, i, per descomptat, la de Soraya, que fa dies que parla amb Junqueras.

A Soraya se li posa cara de Zapatero cada vegada que convida Puigdemont a la conferència de presidents, el fòrum amb què l'home del "apoyaré" a l'Estatut que sortís del Parlament va voler donar cos al seu dia a l'"Espanya plural"

Hi ha moltes maneres de participar en un referèndum, fins i tot, com és el cas que ens ocupa, encara que ni tan sols s'accepti que es faci. Aquesta vegada, l'actitud del Govern espanyol davant de la convocatòria d'una votació independentista per part de la Generalitat podria ser molt diferent del 9-N i del 27-S. Fins i tot pel que es refereix a l'acció davant dels tribunals? Fa tres mesos, pocs haurien pensat que un PSOE autoescapçat estaria en condicions d'aprovar els pressupostos al PP i molt menys que el PP elaboraria uns comptes que inclouen impostos calcats dels d'ERC i la CUP. No descartin res, però tinguin sempre present que l'impossible és el que passa (Derrida) i més encara en temps de postveritats.