No hi ha dret que no es confiï en la justícia espanyola, que hom no cregui en la seva imparcialitat, diuen les instàncies judicials i els jutges espanyols. Uns jutges ofesos de forma extrema, tot fent públiques declaracions explicant que el gruix de la societat catalana, la que no depèn de les instàncies de Madrid, els considera instrument del PPSOE i de l’espanyolisme furiós que viu de manera impotent el frenar de forma legal i justa la reivindicació de Catalunya per la seva independència.

Realment és un fet greu. Quan una societat posa en qüestió l'honestedat i independència de la justícia és que té un veritable i greu problema. Una afirmació de tal calibre cal analitzar-la. Seguim breument el que apareix publicat als mitjans, el que arriba a l’opinió pública. Hom detalla fets que ningú discuteix, així es pot llegir que la justícia és lenta, que els processos s’eternitzen, que no hi ha de debò separació de poders, que la judicatura està al servei dels partits espanyols, que els jutges i fiscals són escollits per raons partidistes, que abasten causes en què no tenen jurisdicció, que hi ha jutges i fiscals militants i exmilitants al servei de la política de partit, que no actuen de forma equitativa, que els canvis de destí són el pa de cada dia o en el cas de l'1-O arriben a determinar no avaluar la violència policial que afectà a més d’un miler de persones.  

Tot això és indiscutible, per tant, escandalós. A tall d’un mínim cultural caldria afegir un fet gens innocent, moltes instàncies judicials ignoren amb nocturnitat i traïdoria la llengua catalana, quan no la menyspreen.

Déu-n’hi-do!

Espanya altre cop lligada al concepte de violència repressiva, persecució d’idees i privació de llibertat

Només que fos certa una petita part de l’explicat, la crítica seria més que adequada. Potser seria bo per als qui formen les instàncies de Justícia i per millorar la seva autoestima cercar l’estima de la societat catalana. Res més natural que ser apreciat i respectat pels qui han de confiar en tu. Hi ajudaria, i molt, que fos a partir d’una autocrítica que frenés les raons de tal distanciament.

És notori que la pactada transició democràtica va ser un acord de febleses entre franquistes i antifranquistes, cap dels dos podia vèncer l’altre en el conjunt de l’Estat, no es podia imposar, per això pactaren. El  trencament, la ruptura democràtica, només era  possible a Catalunya, on el pes democràtic era majoritari i present a tot arreu. Només cal recordar els resultats  de les primeres eleccions a totes les circumscripcions catalanes amb el triomf de l’oposició antifranquista, d’esquerres i catalanista, i el sonat fracàs de la UCD; un partit nounat demòcrata provinent del règim extingit dirigit per un ex-camisa blava, Adolfo Suárez.

Aquella força catalana, ja de la gent, els imposà el retorn de la Generalitat i Tarradellas abans d’haver-hi la Constitució. Ens  pactat per UCD i PSOE el 1978. Molt més difícil, com reconeixien els mateixos Suárez i Carrillo, va ser la decisió política de reconèixer la Generalitat que no la legalització del Partit Comunista. Cal recordar allò tan violent, i tristament tan actual, “Antes roja que rota“.

La transició pactada va encarar de forma desconfiada la reforma territorial de l’Estat, amb penes i treballs, i una generositat econòmica notòria va ser possible la reforma de l’exèrcit franquista; la separació de l’Església i l’Estat va quedar mig en mans d’una dòcil alta clerecia; el pacte constitucional va ser una veritable alternança  electoral —com els conservadors i liberals de la Restauració—. El relleu d'UCD va ser el PSOE i després apareixeria fins avui el joc de cartes, avui per tu, demà per mi. Del PSOE al PP, qui havia destruït UCD, amb l’ajut total del PSOE, que no s’ha d’oblidar, i així fins al present.

L’Espanya de la llegenda negra que mai mor

Després arribaria la llei del divorci, pagar impostos, etc. i tot el que conforma una societat democràtica occidental, però se’ls va quedar pel camí un punt clau. No fer front a una veritable i honesta reforma del món judicial provinent del franquisme. Un oblit que provoca que la consideració de la justícia espanyola sigui de les més baixes de tots els països de la UE i el món occidental.

Les informacions de l’actuació dels tribunals de justícia són motiu permanent de crítica. Filtracions de tota mena, detencions forassenyades, llibertats inexplicables, resolucions insòlites, i ara, com a colofó de tant i tant desori, l’aparició de presos polítics. Els dos Jordis a la presó de Soto del Real. Espanya altre cop lligada al concepte de violència repressiva, persecució d’idees i privació de llibertat. L’Espanya de la llegenda negra que mai mor. Que sempre reapareix davant qualsevol problema. 

Amnistia Internacional denuncia l’empresonament, també els sindicats, el món de la cultura, la Universitat i la societat en general. Tot demòcrata a Catalunya està irritat i sorprès. Però res, cap reacció del món judicial oficial. Ni tan sols de les associacions dites progressistes.

La idea de manca de justícia és el pitjor que es pot dir en una societat democràtica. Espanya, però, continua tota ella entotsolada en un patriotisme sord i cec que espera veure com s’aplicarà un article, el 155, per intervenir l’autonomia de Catalunya, la forjadora de totes les autonomies de l’Estat. Fins i tot veurem l’esperpent de veure votar contra l’autonomia catalana un, ara senador, que en va ser president. José Montilla fuig dels focus tot el que pot, tant com hi anava darrere quan presidia. Reprimiran la institució dels catalans que varen presidir, col·laboraran amb no deixar-la actuar. Un esperpent rere un altre.

Sense la Generalitat no hi hauria hagut mai cap autonomia a Espanya, ara, els poders judicials, desacreditats al màxim per posar-se al servei dels partits polítics unionistes, donaran un cop de mall a la intel·ligència per cobrir-se encara més d’un descrèdit pitjor.