L’única bona notícia de l’estiu és l’arribada de setembre. Abans d’escriure aquest article, per certificar que avui tocava omplir la pàgina, he girat el full setmanal de l’agenda (de paper) i, en albirar la imatge del dissabte (dia 1), se m’han humitejat els ulls. La major part del veïnat celebrarà l’aparició d’aquesta novena mesada únicament degut a la seva promesa de bonança climàtica: no és poca cosa, després d’aquesta nova canícula existencialment bessona a una barbacoa. La gent odia tornar de nou a la rutina del curro. A mi, contràriament, em salva la vida. Pencar és una forma d’addicció, en efecte, però resulta la més sana de totes. Fent el possible per tal d’omplir el plat d’arròs, aconseguim dissimular la nostra al·lèrgia al lleure, expressada —durant l’agost— en fotos de destinacions aparentment inconegudes i d’activitats pretesament lúdiques que només impostem per omplir el tedi.
Tot plegat resulta una comèdia horripilant. Assumir l’avorriment no és una cosa fàcil. A mi, concretament, em representa una angoixa de proporcions bèl·liques. A finals de juliol, quan els focus s’apaguen i els assignments minven, el dolor de la vida sense gaires limitacions se’m fa insuportable. Primer m’aveso a patir mareig i desmai, i ho excuso tot en l’estrella solar. Després vaig notant com la podridura del cervell se m’apodera de l’ànima fins a noquejar-me. Això de l’angoixa és altament dolorós: comença amb una lleu suor de mans i peus, després transmuta en un tremolor corporal patètic i tot acaba derivant en una ficció de paràlisi al braç esquerre. Per fortuna, els comunistes encara no ens han prohibit el pastillam, i els tranquil·litzants ajuden a arribar a la vesprada, tot just quan la felicitat barcelonina es dirimeix en si demanem pizza o mexicà al nostre amic Glovo per sopar.
Pencar és una forma d’addicció, en efecte, però resulta la més sana de totes
A casa hem normalitzat aquestes crisis de nervis amb un noucentisme admirable, i resulta notori com hom pot estar tremolant com una castanyola al sofà mentre l’altre es pregunta si potser, entre tants de mobles de caoba, no ens aniria bé tenir algun prestatge un pèl més colorista. Tot això pot semblar-vos horrible, però resulta molt més feliç que torturar-nos planejant un viatge a Roma per visitar tota quanta pinacoteca. Però arriba setembre, sortosament, i el simple pas de l’anar fent ens podrà salvar del buit existencial. Després d’un any amb molta feina, he demanat als meus respectius amos que me’n regalin més. Tant li fot que els textos siguin mediocres i que la ràdio l’escupi cada dia pitjor: l’existència em demana fer botifarres com un autèntic pagerol encegat. A manca de posteritat literària, aquí el que cal és omplir quanta més pàgina i allargassar subordinades com un foll.
S’acaba l’angoixa de l’estiu i comença el dolor del setembre, que és una consuetud molt més civilitzada. El millor d’aquest mes és que em permetrà tornar a simular totes les il·lusions possibles. Com l’any passat, acumularé una altíssima dosi de projectes d’obres mestres literàries i pensamentals que acabaran en poc més que quatre esbossos. Per a cadascuna, no caldria sinó, compraré la corresponent Moleskine. Per fortuna, això d’haver superat fa temps la quarantena ja t’evita desigs impossibles, com ara conèixer fil per randa les declinacions alemanyes o tornar a esprémer la ditada de la mà esquerra com quan em cascava la ciaccona de Bach amb la punta de la fava. Ara el setembre arriba sota uns paràmetres molt més accessibles: n’hi haurà prou amb assistir regularment al gimnàs, cruspir-me els perfils més llargs del New Yorker i rellegir les obres més difícils de Heidegger.
Només queden vuit dies, vuit, per abandonar l’angoixa inabastable i tornar a mesurar la tristesa feliç. Des d’un ateisme militant, prego al cel perquè passin molt ràpid i a Netflix perquè ens augmenti la dosi de documentals absurds sobre assassins en sèrie i esportistes prometedors amb una carrera fatalment truncada. D’aquí a pocs dies, tot serà una mica menys terrible. Posats a l’etern retorn, fins i tot tornaran les notícies i els helicòpters més perspicaços cercaran agrupacions d’independentistes reunits en una cantonada de Barcelona en ocasió d’una nova manifa. També podrem tornar al metge, que amb tanta il·lusió pel futur no podrem permetre’ns anar curts de pastilles. No t’aturis, temps. Avança ràpid.