Joan Ignasi Elena, el flamant nou titular d’Interior, s’ha hagut d’apressar a apagar incendis tot just estrenat el càrrec. La sequera ja feia preveure que aquest estiu el bosc seria un polvorí. I així és, el titular d’Interior també és el responsable del Cos de Bombers i dels Agents Rurals, que aquests dies s’estan multiplicant davant la proliferació d’incendis que assolen els boscos mediterranis del país.

Elena —literalment, 'torxa brillant' o 'llum que brilla' en grec antic— estava cridat a apagar incendis des del primer dia que va trepitjar la conselleria. Incendis que cremaven de fa temps i que ningú havia gosat ni tan sols apaivagar. La seva àrea era un permanent ferro roent i l’evidència més notable de les incongruències i contradiccions exasperants —i sovint inadmissibles— que llastaven la credibilitat del Govern els darrers anys.

Perquè cridar a protestar "apreteu" i simultàniament perseguir penalment els que protesten semblaria incompatible. I no. Els fets ho desmenteixen. L'acusació exercida pels serveis jurídics d'Interior ha estat implacable els darrers anys. Des d'aquí s'ha exercit amb tant zel l'acusació popular —presumptament en defensa dels treballadors públics— que les peticions de presó que s'han acumulat tenen poc a envejar al centenar d'anys del Suprem contra l'1 d'Octubre.

Durant els darrers tres anys ha estat així, fos qui fos el major dels Mossos o el titular d'Interior. Ningú hi sabia trobar l'antídot. Ni tan sols un pal·liatiu.

Almenys fins ara. El cas de Marcel Vivet va ser el primer. Fent bo el val més tard que mai. Elena ha trobat una via per corregir l’acarnissament. No semblava tan difícil, vista la celeritat d'Elena. El gir és significatiu. El perquè no s’havia produït durant els darrers anys és un misteri insondable.

Protegir i defensar els servidors públics hauria de ser compatible amb el respecte escrupolós a l'exercici dels drets fonamentals

L’arribada de Joan Ignasi Elena a Interior ha estat determinant des del primer moment. Elena s'ha posat de seguida la granota de feina, sense perdre un instant. Era urgent, imprescindible. Els resultats ja són visibles. Els canvis, com la intenció, ja es palpen més enllà de les mesures estrictament cosmètiques, com l'anunciat canvi de nom de la Brimo.

Conscient que agafava una de les àrees més sensibles i qüestionades del Govern (un autèntic crematori), els canvis no s'han fet esperar. També fruit del compromís de legislatura adquirit amb la CUP. No només per les recurrents imatges de la Brimo colpejant manifestants amb un ús de la força que sorprenia propis i estranys i que no afavoria ni el Govern ni la mateixa Policia de Catalunya, un cos de 17.000 persones responsables de l’ordre públic i la seguretat ciutadana a Catalunya.

També —i sobretot— perquè Elena aspira i ja promou un canvi en profunditat del Cos que exigeix tant un sotmetiment i lleialtat al Govern com a legítim representant de la ciutadania, com per corregir un corporativisme que allunya la policia de la societat a la qual ha de servir.

Una policia democràtica no només s'ajusta a la legalitat, sinó a l'autoritat civil, al Govern i a l'escrutini de la bona feina.

Els Serveis Jurídics que defensaran ara els Mossos seran els de Presidència, com la resta de servidors públics. Ni més, ni menys. I l'eficàcia d'aquesta mesura no només incideix en la igualtat sinó que ha de beneficiar la imatge i bon govern de la Policia de Catalunya.

El que de cap manera podia seguir és aquesta manera de fer que semblava acarnissar-se contra el dret democràtic a la protesta i que malmetia la imatge de Mossos a ulls del gruix de la nostra societat.

Fa quatre dies jutjaven un xaval de 21 anys, el Pol Serena, que havia participat en la vaga general convocada per la Intersindical. El ministeri fiscal li demanava 8 anys de presó. Serveis Jurídics d'Interior, d'acord amb els precedents anteriors, hauria competit amb la Fiscalia en un exercici sagnant de pretesa exemplaritat.

Criminalitzar la protesta semblava guiar l'actuació d'uns Serveis Jurídics que en el fons feien més mal que bé al Cos. Protegir i defensar els servidors públics hauria de ser compatible amb el respecte escrupolós a l'exercici dels drets fonamentals.

De moment, rutlla. Hi ha moviment. S'aprecien les novetats i els gestos són evidents. Però els canvis de fons demanen temps i perseverança. No es faran de la nit al dia i apareixeran dificultats i resistències. Elena està davant una cursa de fons sotmesa a les urgències i les vicissituds conjunturals. Des de la feminització del Cos i en especial dels seus comandaments fins a la revisió de la gestió i desplegament de l’ordre públic. I que, alhora, ha de ser compatible amb una defensa vehement de la Policia de Catalunya i de l'exercici vehement i integral de totes les seves competències.