Raül Romeva publicarà aquest setembre el seu tercer llibre en el seu tercer any de captiveri. Un llibre que porta la seva empremta, del principi fins al final amb un segell distintiu: fam de justícia i set de llibertat. Romeva avalua el present, mira el futur i defuig la rancúnia i els personalismes. Si hi ha res de sobrer —l’autoimposició de medalles cotitza a l’alça— ja no és tant viure en el passat i voler patrimonialitzar una gesta col·lectiva, com viure'l mesquinament, reinterpretant el passat com un heroi isolat. Romeva, per contra, ni acapara èxits ni centrifuga responsabilitats.

Fa exactament el contrari. El seu Esperança i llibertat ja era tota una declaració d’intencions, evitant sempre conjugar la primera persona. Però com que ell no ho diu, i com que la humilitat cotitza a la baixa, és just que altres li reconeguin els mèrits en temps de vanitats apostòliques. Romeva ha excel·lit quan més capteniment i determinació calia, en conjuntures clau. Quan el vent bufava de cara. Navegar amb el vent a favor sempre és més fàcil. O al grat del vent. Així va ser després de la declaració d'independència, quan les hores i els dies que van seguir aquell 27 d’octubre, sense rumb, van semblar més una estampida que una reculada endreçada. Ni tan sols cap bandera va ser arriada.

Primer, acompanyant el gruix de persones que es van instal·lar a prop de Perpinyà. I enmig del desori (i algun histerisme), Romeva va mantenir el to, amb una actitud digna d’elogi. Quan va ser l’hora de pactar la represa de la iniciativa política a l’Empordà, Romeva ho va rebre i entomar amb coratge. Quan es disposava a entrar per la porta de Palau, aquell 30 d’octubre, i va saber que el president havia tocat el dos la nit anterior, també va mantenir la serenitat i es va estalviar qualsevol retret.    

Romeva exemplifica com ningú la síntesi del valor, la força i el seny. Mai no parla més del compte, ni perd la força per la boca, ni recorre a consignes buides o estèrils

Quan els consellers que s’havien quedat a Catalunya van pactar reprendre el rumb actuant com a Govern, amb l’estat major intentant reprendre la unitat estratègica, Romeva va verbalitzar serenament que si el preu era la presó, ell l’assumia. I endavant les atxes.

Quan es va plantejar la investidura de Jordi Turull, els advocats van advertir que aquella decisió precipitaria una nova ordre de presó. Romeva, en llibertat condicional, no va vacil·lar ni un moment i va assumir que amb seguretat aniria a la presó per fer Turull president.

A les presons, s’ha distingit per la capacitat d’adaptació i de teixir complicitats amb els interns, amb els presos comuns. I com Forcadell o Bassa, ha estat exemplar adaptant-se a les circumstàncies i el nou entorn, ajudant els altres presos.

Romeva exemplifica com ningú la síntesi del valor, la força i el seny. Mai no parla més del compte, ni perd la força per la boca, ni recorre a consignes buides o estèrils, ni ha fet mai cap retret a un company de viatge. No ha confós mai l’adversari i ha aguantat estoicament les envestides de l’enemic i les recurrents astracanades de les files més abrandades.

Ara ha guanyat un premi d’assaig per Ubuntu, que és un magisteri sobre com afrontar el futur polític del país, sobre com relacionar-se amb propis i estranys. Potser no és un llibre fàcil i òbviament ofereix respostes complexes. Però sempre didàctiques i clares, sense vendre motos, mentre fa un exercici de realisme sobre la diversitat de país i de com transformar-la en positiu davant el repte immens de sumar una majoria social i política. Sempre precís, acadèmic, optimista i rigorós. Una combinació poc habitual. En el seu dia ja va advertir que els reconeixements internacionals estaven verds, però que si, tot i això, la decisió era tirar endavant, ell hi seria.

I hi segueix sent, amb l’esperança intacta i un compromís contagiós.