La diferència entre ser o estar és fàcilment comprensible en la nostra llengua. No ho és tant en d'altres, i per això quan un prova d'explicar aquestes subtils diferències als qui parlen altres idiomes sol fer-se un embolic. Ens falten verbs. Encara que, en definitiva, acabes fent-te entendre, que és del que es tracta.

En la meva experiència catalana he après allò del : "Jo no soc indepe, estic indepe", que és el que t'expliquen aquells que mai no han estat independentistes, que no ho són de soca-rel, però que davant de les circumstàncies que es donen, han entès que, ara sí, consideren que l'única sortida és la independència de Catalunya.

Suposo que, al cap i a la fi, ser indepe o estar indepe ve a ser el mateix si posem el focus i fem una foto del present. Però alguns d'alguna manera proven de justificar la seva militància en aquesta manera d'expressar-ho. És com si volguessin marcar distàncies amb aquells que denfensen l'independentisme des de fa anys. Els que ara se sumen a la causa han vist com ha canviat la seva manera de veure-ho, com d'alguna forma han passat de mirar amb certa distància als independentistes de tota la vida, per ser ara un més en la seva causa. I d'alguna manera se senten rars. Com si diguessin alguna cosa semblant a: "jo no tinc res a veure amb ells, o almenys no ho he tingut mai, fins ara, que la situació m'hi empeny perquè és inevitable".

L'independentisme és un món ple de sensibilitats, no és uniforme

Sigui com sigui, l'augment del suport de l'independentisme és una realitat. Les dades hi són, encara que de vegades costi entendre les enquestes o les diagnosis interessades que poden publicar-se. L'independentisme cada vegada es defensa per més gent perquè cada vegada més persones s'interessen per conèixer les raons que porten a altres a defensar-lo. I clar, n'hi ha que són més radicals i consideren que viure a Espanya és insostenible; n'hi ha que pensen que hi ha punts intermitjos; n'hi ha que s'acontentarien amb algun tipus d'acord que reverteixi les qüestions més injustes. L'independentisme és un món ple de sensibilitats, no és uniforme. I a la vista està que resulta desconegut des de fora en la major part dels casos.

Es confon, normalment, el nacionalisme amb l'independentisme; la sobirania amb l'independentisme; el republicanisme amb l'esquerra. I clar, així és complicat poder entendre's. Perquè els conceptes, que són necessaris per poder saber el que s'és i on s'és, es difuminen.

Aquests dies alguns posen el crit al cel en escoltar alguns dirigents polítics catalans dir que no són independentistes, però que estan independentistes. És normal que no s'entengui. I a més, es distancien de nacionalismes. Potser seria interessant que algú amb certa responsabilitat institucional, amb altaveu i amb influència expliqui al comú dels mortals què és ser nacionalista; quina diferència hi ha amb l'independentisme; que es pot ser sobiranista i no independentista; que es pot ser nacionalista i no independentista; que es pot ser independentista i no nacionalista; que es pot ser, fins i tot, independentista i no sobiranista (sí, ho ha llegit bé, perquè aquí entraria un vessant més egoista que democràtic i també n'hi ha). En fi, que caldria saber quines sensibilitats existeixen per així poder establir línies d'actuació i compromisos conjunts. I sobretot perquè de vegades alguns estan molt acostumats al fet que no se'ls entengui, i potser d'això en treguin algun benefici.

El que passa, al meu entendre, és que en aquest moment fa falta parlar molt clar i posar sobre la taula què defensa cada un i fins on estaria disposat a arribar segons les circumstàncies. Perquè ningú no s'emporti disgustos. Encara que em temo que ja és tard.