Separar-se o no

La majoria de matrimonis que se separen no és per infidelitats, com ens vol fer creure Ashley Madison. El documental de Netflix és pitjor que qualsevol sermó purità. Us diré una veritat com un temple: la immensa majoria dels divorcis són per manca de corresponsabilitat a la parella. Tinc amigues que s’han separat per voler, almenys, un cap de setmana lliure al mes. I ho va confirmar Laura Baena a Malasmadres on tour. Per qui encara no conegui aquest col·lectiu, us diré que és tan revolucionari que aconsegueix canvis reals i en l'àmbit polític. Un 87% de les mares han de canviar la seva feina perquè no poden arribar a tot. La conciliació surt gratis al govern, a les empreses i a tota la societat a costa de les mares d’una generació de progenitores esgotades que no podem dir que estem cansades sense que ens diguin això de “doncs no haver estat mare”. Com les nostres mares i les nostres besàvies van renunciar a treballar pels fills i filles, ens sentim malament tant per fer-ho com per no fer-ho. I amb el cor a la mà, em sap greu desvelar que la conciliació no existeix: són els avis. Una cosa és la baixa de maternitat i l’altra són els esdeveniments, les reunions i les trucades a deshora. Igualment, són importants missatges com el de Ricard Ustrell a Instagram, que s’ha agafat la baixa paternal per segon cop en un dels moments àlgids de la seva carrera.

El pare que ajuda no és la solució. “He anat a buscar els nens i he fet el sopar”, això sí que es pot enumerar. Però qui és al grup de Whatsapp sinó les mares? Qui té la llista de la compra al cap? Tot el que no és quantificable és invisible. Només un 19% de les mares tenen flexibilitat horària. 6 de cada 10 dones treballen en empreses on no s’ofereix cap facilitat per a la conciliació. Sabeu quants cops m’han trucat de l’escola aquesta setmana? Només un 8% dels pares deixa la feina per quedar-se amb el fill malalt.

Reconec que tinc un trastorn. És el de Tourette. Em passa quan veig els ciclistes madurets per Vallvidrera. No puc evitar baixar la finestra i preguntar si han tingut temps de parar taula. Perdoneu per la meva generalització, homes amb prou intel·ligència emocional que també feu esport. Però penso en aquest prototipus de pare que no té temps per anar a buscar els fills o força per posar una rentadora i està quatre hores paladejant amb els seus amics per posar-se fibrat. I pensar que a vegades he anat al gimnàs només per recordar la sensació del que era dutxar-me sola sense els meus fills!

Separar-se o no, aquesta és la qüestió. Casa’t amb qui vulguis, mentre no et separis de tu mateix o mateixa

He anat a veure C’è ancora domani i crec que ha de ser de visió obligatòria a les escoles i, sobretot, pels adults. Sobretot, per a les filles, les més cruels, sovint, amb les mares. La imatge més brutal: no tant estalviar per un vestit i més per l’educació, perquè, si no, repetirem la mateixa història d'impotència i ràbia generació rere generació. Soc la primera que poso per un i mig de velocitat els missatges de la meva mare perquè són com un pòdcast i em sento una cabrona. Els mateixos que diem “un moment, que acabo de fer una coseta” abans de seure’ns a taula, som els primers que hauríem de beneir la mare que ens va parir. Però sovint només són parole, parole, com cantava la Mina. I és que creiem que les mares han d’estimar per sobre de tot i a pesar de tot.

El psicòleg Xavier Guix reflexiona en el seu últim llibre que ser massa bo no fa que t’estimin més, sinó que t’utilitzin i et condemnin al ressentiment perpetu. La franja horària que més estressa una mare és el matí. Quan el mateix nen que ahir a la nit no va poder acabar-se la truita perquè va trobar una resta diminuta de ceba, no troba els seus mitjons. El que més desinflama una mare no és l’omega-3, és quan, en un avió, els del costat et diuen que no et preocupis, que ells també tenen fills o nets. Als meus fills tinc clar el regal que els faré quan es casin: un parell de cops a l’any els vull pagar un hotel perquè vagin alimentant la flama o posant temps de qualitat a la parella. Sé que són molts diners, però quan manca temps o ganes, és quan comencen els badalls, que són molt més perillosos que les baralles.

Volveréis de Jonás Trueba agafa una idea que sempre he tingut. En comptes de dir "sempre ens estimarem", és millor fer una festa per celebrar cada any que ens hem estimat. Sempre ens quedarà el que vam construir ahir. Però no totes les copes són com les que esmenten els Rodríguez a la seva cançó Sin documentos, “vamos a beber de esa copa, que no está tan rota”. N'hi ha d'altres que tallen i fereixen malgrat que cap dels dos volgués aquest final. La solució hauria estat posar una bici estàtica a casa? Ser més mala mare si això volia dir cuidar-se d’una mateixa? Abraçar la nena interior de les àvies castrades? Amb la corresponsabilitat n'hi havia prou i ens hauríem estalviat moltíssimes coses. No sempre hi ha un demà per rectificar. Separar-se o no, aquesta és la qüestió. Casa’t amb qui vulguis, mentre no et separis de tu mateix o mateixa, m’agrada repetir. Com diu Alessandro Baricco a la dedicatòria d’Oceà: "És millor haver-nos deixat que no ens haguéssim conegut mai". I aquesta frase ajuda a començar a recordar el fracàs d’una manera que no faci tant mal.