Tant se val que Pedro Sánchez proclami als quatre vents que l’independentisme català no va recórrer al terrorisme durant el procés. A Catalunya ni els editors de La Vanguardia creuen ja en la justícia espanyola. N’hi ha prou de llegir l’Enric Juliana o l’Antoni Puigverd per veure-ho. Juliana t’ho diu amb un cinisme florentí, i Puigverd amb aquell intel·lectualisme llepat de moralina que fan servir els catalans amb la personalitat estovada per l’estigma. L'estat de dret ha esdevingut una camisa de força per a la democràcia, diu l’articulista de Girona, amagat sota les faldilles d’un jurista jubilat francès.
La situació no té res a veure amb el pacte que va portar Jordi Pujol a dir-li a Felipe González que guardava en un calaix les restes de la trencadissa que havia fet el cas Banca Catalana. Aquí no s’ha trencat un mirall que es pugui embolicar amb un mocador perquè ningú no es talli. Aquí s’ha trencat la mateixa realitat que el mirall reflectia, és a dir, l’Espanya pactada sota la pressió dels militars el 1978. Per dir-ho amb unes paraules que li vaig sentir a Juliana en una conversa amb José María Lassalle: “Aquí han pasado cosas”. Era el 2014 i Lasalle deia que els catalans acabaríem com els jueus de Masada, per indignació de Puigverd i d’altres socialistes que hi havia entre el públic.
Ara ja és igual si Pujol es feia el màrtir amb la deixa, mentre González es venia, a la família reial de l’Aràbia Saudita, els terrenys de la mansió que es volia construir a Tànger. Tant se val que Aznar també hagi fet servir la política per enriquir-se i per posar mig Madrid a favor de la seva justícia patriòtica. Les restriccions d’aigua són el primer agent socialitzador de l’estatus de colònia que Catalunya va recuperar amb l’aplicació del 155 i la intervenció dels jutges. Així com tothom sap que faria anys que seríem independents si el règim de Franco no hagués col·locat dos milions de castellans pobres al país, tothom sap que les restriccions d’aigua tenen més a veure amb les polítiques extractives que no pas amb la sequera.
A Catalunya tothom té claríssim què passa; tothom sap que els partits no representen el país, i que la demografia i l’economia s’han convertit en una rèplica del franquisme, sense pantans
Catalunya va ser, fins a l’esclat de la Guerra Civil, un exemple europeu d’aprofitament dels recursos naturals a favor de l’economia. El país no ha sigut mai ric en recursos naturals, ni ha tingut mai rius cabalosos. Catalunya va fer la Revolució Industrial amb dos riuets i tres salts d’aigua. Ho pot llegir qualsevol periodista en els llibres de Pierre Villar i Vicenç Vives, aquests historiadors que grapegen, des de fa molts anys, tots els diaris que tracten de racistes els catalans que intenten defensar la llibertat del seu país sense violència. Tant se val que Sánchez digui ara que els polítics i els activistes del procés no van recórrer al terrorisme.
A Catalunya totes les cartes estan sobre la taula i ara només és qüestió de veure quants anys triguen les polítiques colonials a igualar tothom per baix. El procés va desafiar la unitat d’Espanya des de l’esperança. El motor que el va posar en marxa va ser el desig de fer un món millor. En el proper conflicte no hi haurà tantes mentides, però tampoc hi haurà tants bons sentiments i tantes ganes d’entendre’s. Si els catalans del procés són terroristes o no, és un debat que els espanyols han de tenir entre ells per resoldre els seus problemes. A Catalunya tothom té claríssim què passa; tothom sap que els partits no representen el país, i que la demografia i l’economia s’han convertit en una rèplica del franquisme, sense pantans.
Després hi ha els interessos personals de cadascú, les necessitats que fan que uns catalans callin, i d’altres naveguin o diguin directament mentides, o se’n vagin a treballar a l’estranger. Com passa a totes les colònies (i només cal mirar la història de Sud-amèrica), només podem esperar que aquests interessos es vagin tornant cada cop més desesperats i més difícils de sostenir. Per més sermons conciliadors que escrigui l’Iván Redondo, i per més articles de pinxo que publiqui Salvador Sostres, la línia divisòria cada cop serà més clara. A Catalunya ja només es pot creure de debò en l’explotació colonial i descarnada del país o bé en la independència.
No és casualitat, ara que tots els pobles europeus es defensen dels polítics i la premsa, i fins i tot les esquerres alemanyes es van tornant nacionalistes.