Al nord d’Irlanda, els murs segueixen separant els barris, les comunitats. Durant anys, durant la llarga guerra, membres d’ambdues comunitats es mataven a trets pel carrer. Als barris republicans, altrament dit nacionalistes, hi manava l’IRA. Era molt fàcil saber on eres a cada moment. Als barris republicans la bandera d’Irlanda era omnipresent. Als barris unionistes per tot arreu s’hi veia la bandera britànica. Aquests, a més, comptaven amb l’adhesió, almenys sobre el paper, de l’exèrcit britànic d’ocupació, que patrullava els carrers de Derry, Belfast o tants altres, armats fins a les dents. També hi havia una presència aclaparadora del RUC (Royal Ulster Constabulary), la policia nord-irlandesa, aclapadorament protestant. Perquè aquest era l’altre tret distintiu, els republicans eren majoritàriament catòlics. I els unionistes, protestants. El reverend Ian Paisley, presbiterià, va ser un dels grans líders protestants, ferotgement contrari a tot diàleg amb els republicans. Durant anys va ser conegut com el Doctor No, contrari als acords de pau, fundador i promotor de grups terroristes com el lleialista Ulster Resistance.

Doncs el més curiós de tot, la lliçó històrica, és que al final va presidir el primer govern d’unitat nacional, amb el Sinn Féin, amb Martin McGuinness de segon, històric cap militar de l’IRA. Perquè fins i tot un fanàtic ultrareligiós i sectari com ell es va veure empès a sortir de la ratera en què l’odi sectari i la violència havien confinat en guetos amplis sectors de la població. No només els republicans, sobretot els pobres, també a molts unionistes, sobretot els pobres, que no vivien pas gaire millor que els seus homòlegs republicans. A Irlanda, a l’Ulster, la misèria feia basarda. Caminar a banda i banda del mur que separava les dues comunitats no distava gens de les imatges que ens arribaven de zones en guerra de l’Orient Mitjà. Terra cremada, cultura de bar i subsidi.

Sempre ha estat sorprenent que a Catalunya hagi tingut tan predicament, en els darrers anys, la terminologia emprada a Irlanda, independentistes versus unionistes, utilitzada des de les mateixes files de l’independentisme, amb entusiasme des d’algunes posicions. Molt simptomàtic i xocant perquè inconscientment s’estava apel·lant a una situació afortunadament molt llunyana a Catalunya, tant per l’absència de violència als carrers, més enllà de les agressions protagonitzades per l’extrema dreta, com perquè aquí sempre s’ha entès la unitat civil com un valor.

Els blocs són la derrota del projecte republicà. L’ús i abús de la simbologia identitària ajuda a consolidar els blocs perquè situa el conflicte en un terreny emocional

A Catalunya ni se segrega ni es discrimina la gent per barris. Propaganda barroera a part, sobretot la que versa sobre discriminacions lingüístiques, és una campanya promoguda per influents sectors mediàtics i que va originar el naixement de Ciutadans. Afortunadament no és així, a Catalunya es viu i es conviu. A Catalunya no hi ha cap problema de discriminació lingüística sinó que hi ha un problema de sobirania que s’ha accentuat els darrers anys. Aquest és el veritable problema, el problema amb majúscules. I aquest problema de sobirania afecta tothom, visqui on visqui i vingui d’on vingui, especialment els sectors més desafavorits —com sempre, d’altra banda— però també, entre d’altres, amenaça amb empobrir el vigor de l’economia catalana, en provincianitzar Barcelona i la resta del país i en perpetuar el dèficit d’infraestructures o en fer insostenibles serveis bàsics de qualitat com la sanitat universal.

Per això és un error majúscul apostar per les polítiques de blocs, independentistes versus espanyolistes, o com se’n vulgui dir. Primer, perquè ens porta a fracturar el país en dos, que era el que teoritzava Aznar. De fet, era la seva praxis política i objectiu. I, en segon lloc, perquè en el millor dels casos, des del punt de vista del projecte republicà, ens porta a l’empat infinit. I l'empat infinit, per a la part feble, la que no compta amb el recolzament de cap estat sinó que en pateix un ferotgement hostil, ens situa en una clara posició d’inferioritat, de subalternitat.

Els blocs són la derrota del projecte republicà. L’ús i abús de la simbologia identitària ajuda a consolidar els blocs perquè situa el conflicte en un terreny emocional, perquè situa l’embat prioritàriament en el terreny del nacionalisme i no permet visualitzar amb nitidesa un conflicte de la societat catalana amb l’estat sinó entre dues societats que viuen a Catalunya. Aquesta nova fase, més que mai, demana intel.ligència estratègica, demana una correlació de forces manifestament guanyadora, per això cal defugir la controvèrsia identitària i apostar pel republicanisme civil front el règim monàrquic restaurat el 1978.

I per això, també, cal adonar-se que a la vida, sempre, com pitjor, pitjor. I com millor, millor. Els extrems no ens portaran a cap sortida dialogada i encara menys a cap victòria. La República serà de drets i llibertats o no serà; apel·larà tothom o no serà; abraçarà tothom, deixant en segon terme banderes, o no serà; amb el català com a llengua oficial i vehicular a l’ensenyament però amb el castellà també oficial o no serà. Anem a guanyar drets i a blindar les llibertats i una República que es projecta sense reconèixer drets lingüístics de tots no sedueix ni abraça tothom.

La unitat estratègica de l’independentisme també passa necessàriament per aquí, per construir ponts en lloc de dinamitar-los, per amarar tot el moviment d’una creixent consciència republicana front la tradició nacionalista que no suma sinó que afavoreix els blocs. I els blocs no portaran la República sinó que en seran un tap.