Les eleccions al Parlament de Galícia que se celebren avui han adquirit major transcendència que les anteriors perquè hi ha un bri d’esperança —només un bri— que consolidi l’evolució de la societat gallega dels darrers temps cap a posicions més obertes, contràries al caciquisme, més compromeses amb la modernitat i amb la referència nacional pròpia. I òbviament això tindria conseqüències que van més enllà de la política gallega en sentit estricte.
Tant és així que els debats de la campanya electoral han estat dominats en bona part per la politiqueria espanyola de vol gallinaci, una mena d’apropiació indeguda que relega com a irrellevants els desafiaments del país celta. Els comentaristes de Madrid de qualsevol tendència sempre miren les eleccions que en diuen perifèriques mesurant exclusivament com poden afectar a la batalla política espanyola. I en aquest cas centren tot l’interès en el repte de qui no és candidat, però és gallec i expresident de la Xunta, el líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo.
Gairebé tothom dona per fet que després del fracàs del 23-J, si el PP perdés avui diumenge la majoria al parlament gallec esclataria una nova crisi, de lideratge, i potser fins i tot de projecte, en el principal partit de la dreta espanyola. És possible, però tampoc és el més important. No es parla gaire, en canvi, que els socialistes, segons les enquestes, estan abocats al pitjor resultat de la seva història, folgadament superats pel Bloc Nacionalista Gallec (BNG) i aquest fenomen combinat amb altres d’altres territoris formen part del canvi subtil, però profund que s’està produint en la política espanyola.
Que hi hagi canvi a Galícia depèn de com es mobilitzi el sector jacobí de l’electorat socialista que abans preferia a Fraga Iribarne que al BNG i ara el PSOE el necessita
Durant molt de temps el PSdeG-PSOE ha estat liderat per dirigents radicalment jacobins que fins i tot feien aparèixer el PP com a representant d’un cert regionalisme moderat. El referent d’això va ser Francisco Vázquez, durant molts anys secretari general del partit i alcalde de la Corunya. Significativament, va ser dels primers que es van donar de baixa del partit quan el liderava José Luis Rodríguez Zapatero pel suport del president espanyol a l’Estatut de Catalunya i altres iniciatives que suposaven a parer seu una deriva del PSOE a l’esquerra radical que trencava el consens constitucional del 78. Santa Llúcia li conservi la vista.
En aquells temps, el PSdeG aspirava a governar Galícia sempre que el BNG li donés suport però mai al revés. En privat reconeixien que abans de cedir la presidència al BNG deixarien que governés l’exministre franquista Fraga Iribarne. I això és el que ha canviat. Ara el PSOE només pot aspirar a fer presidenta a la candidata del BNG, Ana Ponton, i conformar-se participant en un govern de coalició. Ara, però, això li convé a Pedro Sánchez
L’ascens del BNG forma part de canvi sociopolític que s’està produint a Galícia. Tal com ha documentat el periodista Anxo Lugilde, analista de referència de la sociologia electoral gallega, Galícia ha deixat de ser un feu electoral del PP. Des de 2014, el bloc de centreesquerra ha superat en vots al PP en les eleccions municipals i en les generals tret de les de 2016. El 23J, malgrat l’ascens fulgurant del PP a tota Espanya, a Galícia el bloc progressista va sumar el 50,6% dels vots. L’excepció sempre són les eleccions autonòmiques perquè tradicionalment hi ha més abstenció a l’esquerra i perquè la sobrerrepresentació de Lugo i Ourense afavoreix al PP. És a dir, que el resultat d’avui depèn de la capacitat de mobilització del bloc progressista que en altres conteses han sumat majoria, però, sobretot, de la resposta de la clientela socialista més refractària respecte al nacionalisme gallec.
L’ascens del BNG forma part del canvi sociopolític que s’està produint a Galícia i participa en el nou disseny del mapa polític espanyol
De totes maneres, el canvi en el mapa polític espanyol ja s’ha produït, precisament perquè les forces nacionalistes i les que se situen més a l’esquerra —recordem la irrupció fulgurant de Podemos i les Marees— li han arrabassat espai al PSOE i no sembla que això sigui gaire reversible si més no a mitjà termini. De la mateixa manera que el PP només pot governar amb el suport de Vox i amb Vox de soci no trobarà mai cap altre suport, l'única manera que el PSOE podrà governar Espanya serà amb el concurs imprescindible dels anomenats nacionalismes perifèrics, però ja no com abans, quan CiU i PNB, exercien d’apèndix indistintament de PSOE o de PP, sinó com un factor determinant de la governança espanyola. I, malgrat que entre ells tenen i tindran estratègies i prioritats diferents, el reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat forma el mínim comú denominador de tots ells. Això és el que té tan alarmats als poders de l’Estat i a l’establishment del règim que s’expressa en to desesperat amb portaveus d’altres temps com Felipe González i Juan Luis Cebrián.
No cal dir que una presidència nacionalista a Galícia tornaria a dibuixar un mapa polític espanyol amb les tres nacionalitats històriques políticament ben marcades amb governs nacionalistes o sobiranistes i com a socis cogovernants de l’Estat. Tradicionalment, les forces reaccionàries de l’espanyolisme han cridat “Santiago y cierra España”, però els temps es van apropant més a les valleinclanesques Luces de Bohèmia, on Dorio de Gádex ho transformava en “Santiago y abre España, a la libertad y al progresso”.