La història escriu la biografia dels líders segons el resultat final de les seves accions. En general els perdedors no són considerats líders, amb l'excepció d'aquells la bogeria megalòmana dels quals ha encimbellat, per bé o per mal (Hitler o Napoleó, salvades les distàncies, en serien exemples coneguts), o aquells altres la derrota final dels quals estava implícita en la seva glòria, a tall d'èpic colofó, com pot ser el cas del mític Aquil·les, de l'històric César, dels britànics Churchill o Thatcher. Pot fins i tot passar que la mort tenyeixi d'heroïcitat i lideratge una vida menys exemplar (Companys?), o que l'ostracisme i l'aniquilació d'un subjecte revaloritzin les seves accions amb el pas del temps, com va passar amb Adolfo Suárez. El que en qualsevol cas no és possible és saber el pes que la història futura atorgarà a personatges de l'actualitat, les biografies dels quals seran per tant reescrites en funcióa del valor que llavors se'ls atorgui. En paraules de Marsé, una cosa és literatura i una altra una vida literària.

Pedro Sánchez pot servir d'exemple d'aquesta lectura mutant que es pot fer dels actes humans en funció del resultat final. Anomenem ara "resultat final" el que es derivi de la lluita ferotge que manté contra alguns dels seus companys de partit, ja que d'alguna manera aquest resultat influirà sobre les decisions que el PSOE hagi d'adoptar en un futur immediat i, en conseqüència, sobre el futur del mateix partit, i d'Espanya.

Per començar, la fugida cap endavant que sens dubte suposa convocar un comitè federal per veure si els que parlen d'amagat s'atreveixen a fer-ho amb llum i taquígrafs ha descol·locat uns quants crítics i abocat a tothom a l'hora de la veritat, i encara que ve aquest gest després del moment desastrós que per al PSOE han suposat les eleccions gallegues i basques, cal reconèixer-li la valentia de qui sap que en els moments desesperats no moure's pot significar morir. Així ja no podran, al més pur estil Iglesias-Errejón, llançar-li els plats al cap via xarxes socials els que van veure com el nen que van posar a la secretaria general aconseguia també la candidatura a la presidència del govern en unes primàries que, com totes, es potinegen perquè no acabin com el rosari de l'aurora i només aplaudeixen els que les guanyen. Potser perquè Sánchez va entrar en un joc que té un regust poc democràtic és capaç de dir ara que, passi el que passi en aquest comitè federal, no pensa dimitir; al cap i a la fi, sempre hi ha una altra instància democràtica a la qual referir-se per legitimar els mateixos actes.

El que li convé a Espanya li convé al PSOE? O el que és pitjor, sense el PSOE podrà existir en el futur una Espanya governable?

Els més crítics sens dubte poden dir que potser el gest allargui la vida de Sánchez en la mateixa mesura en què escurci la del PSOE, però coincideixo amb aquell en la dificultat d'explicar a l'electorat socialista per què ha de ser ell, per primera vegada en la història del PSOE, qui faciliti un govern de l'etern enemic ideològic pel sol fet que la major part dels seus dirigents ja pertanyen a l'establishment. És evident que a l'Espanya que vol viure a Europa li convé la governabilitat pausada molt més que no pas el deliri extremista; però el que li convé a Espanya li convé al PSOE? O el que és pitjor, sense el PSOE podrà existir en el futur una Espanya governable? I, en conseqüència, la pregunta és: hi té lloc un PSOE després de l'abstenció o després de l'acceptació de participar en un govern de coalició amb el PP? Hi tindrà lloc després d'unes eventuals terceres eleccions?

En definitiva, la qüestió és si Sánchez és el líder que salvarà el PSOE i un futur articulat sobre la moderació per a Espanya, o és partícip de l'enterrament del partit que va fundar Pablo Iglesias perquè el substitueixi un altre partit el màxim referent del qual té el mateix nom. Si els dos Pablo Iglesias són iguals, Pedro no serà necessari, desapareixerà esborrat pels embats del temps. Si el que arriba amb Podemos és el mateix populisme que sacseja Europa, només queda esperar que Sánchez tingui raó en el seu obstinat "no" per mantenir el PSOE al paper d'oposició d'esquerres, o que encertin els qui el liquidin perquè el PSOE es refaci mentre contribueix a l'estabilitat política. Qui al final (quin final?) quedi dempeus, l'opinió pública l'anomenarà "líder". O lideressa.