L'única possibilitat, encara que remota, que té Pedro Sánchez que es repeteixi al Congrés la majoria que li ha permès governar és que els partits a la seva esquerra es presentin units a les pròximes eleccions, a poder ser en totes les circumscripcions. La rancúnia generada entre Sumar i Podemos, que en part va ser provocada pel mateix Sánchez, ho fa francament difícil, però encara hi ha temps i el que calia era forçar el debat de la unió de les esquerres davant l’amenaça de l’extrema dreta. Atès que Yolanda Díaz ha quedat desacreditada per liderar res, calia cercar una veu aliena al conflicte fratricida de les esquerres que pogués fer la convocatòria d’unitat des d’una posició imparcial. I el PSOE no ha trobat millor encarregat per aquesta feina que Gabriel Rufián. I cal dir que, amb l’ajuda de l’aparell mediàtic progovernamental, el portaveu d’Esquerra Republicana se n'està sortint prou bé.
Alguns ja han donat l’operació per fracassada pel fet que ERC i Bildu ja s’han desmarcat de la proposta de sumar forces amb les esquerres espanyoles i espanyolistes, quan del que es tracta és d'assegurar una única segona opció d’esquerres, no pas a Euskadi, Galícia o Catalunya, on el problema està pràcticament resolt, sinó a la resta de comunitats. Que la irrupció de Rufián ha estat un èxit no només mediàtic ho demostra que immediatament els quatre partits que participen de la coalició amb el PSOE —Esquerra Unida, Más Madrid, Comuns i Sumar— s’han afanyat a anunciar la seva coalició, no fos cas que sorgís alguna iniciativa nova que els fes la competència. En la competició mediàtico-publicitària en què s’ha convertit la democràcia, ja hem comprovat com de sobte sorgeixen personatges amb més ambició que talent que, convenientment promocionats, obtenen èxits electorals espatarrants seguits de fracassos clamorosos. Pablo Iglesias i Albert Rivera són exemples d’aquesta democràcia publicitària.
De totes maneres, la coalició d’esquerres presenta alguns problemes. El principal, la manca d’un projecte clar, diferent del PSOE. També la manca de lideratges sòlids, i aquí és on Rufián podria jugar-hi algun paper. I el tercer problema és Podemos. El partit fundat per Pablo Iglesias Turrión, que ara dirigeixen Ione Belarra i Irene Montero, sembla decidit a morir matant —com s’ha vist a les eleccions aragoneses— a força d'atacar sistemàticament no pas a la dreta, com fa Rufián, sinó els companys de Sumar que els van expulsar del govern.
La irrupció de Rufián respon a la necessitat aritmètica de Sánchez de repetir l’actual majoria al Congrés i a la necessitat estratègica de Junqueras de guanyar suports a costa dels Comuns
Sorprèn a alguns la irrupció de Rufián en el debat polític espanyol quan és el portaveu d’un partit que es declara independentista. Alguns dirigents d’Esquerra Republicana sospiten que Rufián treballa per ell i no pel parit. Sent el portaveu d’ERC al Congrés, és el diputat que més vegades trenca la disciplina de partit, sigui votant diferent o defensant els ministres del PSOE quan el seu partit en demana la dimissió.
Efectivament, aquell Rufián que tractava de traïdor a Carles Puigdemont (“155 monedes de plata”) es mostra ara crític amb l’independentisme quan fa declaracions als mitjans espanyols i aprofita la manca de lideratge de les esquerres espanyoles per assumir la funció del diputat senglar contra la dreta. Evita parlar de Catalunya i se centra en el combat esquerra-dreta, i ho fa sempre en castellà com una declaració d’intencions. Això que pot semblar una traïció al seu electorat, respon també a la necessitat estratègica d’ERC “d’eixamplar la base”.
Aquell Rufián que va tractar de traïdor Carles Puigdemont es mostra ara crític amb l’independentisme, evita parlar de Catalunya, exerceix com el “diputat senglar” de l’esquerra espanyola contra la dreta i ho fa sempre en castellà, també com una declaració d’intencions
El partit d’Oriol Junqueras difícilment augmentarà suports per la banda de l’independentisme. Bona part dels seus antics votants independentistes ja els ha perdut. Esquerra només pot créixer per l’esquerra, valgui la redundància, i l’aposta de Rufián intenta seduir el sector de les esquerres que rebutgen el nacionalisme català. Dit d’una altra manera, l’aposta de Rufián és una autèntica OPA als Comuns, també faltats de lideratges sòlids. Observi’s la preocupació que mostra a les xarxes Joan Coscubiela amb l’èxit mediàtic de Rufián.
La iniciativa de Rufián ha recordat l’Operació Reformista de Miquel Roca, que va treure zero diputats a Espanya, però s’oblida que a Catalunya va ser un èxit rotund per Convergència i Unió perquè va aglutinar pràcticament tot l’espai del centredreta català. UCD, AP, CDS... pràcticament van desaparèixer perquè els seus vots van convergir durant dècades en la coalició nacionalista de Jordi Pujol.
Ara Junqueras pretén fer el mateix per l’esquerra, perquè seria la manera de disputar al PSC el lloc de primera força al Parlament de Catalunya. Oriol Junqueras no va poder ser president de la Generalitat perquè els tribunals el van inhabilitar i no va tenir més remei que cedir el pas a Pere Aragonès. Ara creu que la història li deu una oportunitat i farà el que calgui per aprofitar-la... amb la valuosa ajuda de Gabriel Rufián.