Estem d’enhorabona. Ja pot explotar la taxa de contagis, ja es poden col·lapsar els centres d’atenció primària, ja tornem a estressar les UCI, que ara tot és responsabilitat del comú dels mortals.
Els malastrucs de l’Apocalipsi, amb bata o sense, tenen ara una actitud tan serena que contrasta vivament amb la que tenien fa només uns mesos. On abans tot era un desori, ara tot són flors i violes. Els mateixos que exigien tancar les escoles, que es prodigaven davant de tots els micros, que demanaven caps a tort i a dret, que exigien responsabilitats, ara mantenen una actitud tan mansa que semblen gats panxa amunt.
La instrumentalització partidista de la pandèmia va prendre carta de naturalesa per boca d’alguns personatges àvids de protagonisme. Els nostres mediàtics experts no dubtaven a pontificar des de totes les talaies mentre piulaven compulsivament i convertien la lluita contra la pandèmia en una arma política llancívola que tenia com a principal destinatària la consellera de Salut, Alba Vergés, i tota l’ala esquerra del Govern. Només cal observar que l’única conselleria amb què es va especular i posar noms durant la campanya electoral va ser precisament la de Salut. És un fet insòlit, perquè no ha passat en els comicis madrilenys malgrat el soroll. Bé, allí s’especulava amb el nom de Toni Cantó, que al final ha acabat al capdavant d’una oficina de protecció de l’espanyol a Madrid.
Menys genets de biaix vergonyosament interessat i més rigor i professionalitat amb la gestió i l’esforç de tots els que es deixen la pell cada dia per fer front a la pandèmia
L’esperpent va arribar a tal extrem que els mateixos que exigien tancar escoles celebraven els que protestaven pel tancament de la restauració. Amb la mà esquerra exigien protegir els infants i amb la dreta animaven el legítim cabreig de la restauració. Tot alhora, sense contradicció de cap mena.
L’ús dels morts, de la pandèmia i del desconcert econòmic i social amb finalitats electorals ha tingut com a protagonistes un selecte grup de professionals de la política i de la medicina, un ús lamentable combinat amb un afany de protagonisme patològic.
Ni abans es feia tan malament ―quan la mortalitat feia estralls― ni ara tot es fa tan bé ―quan Catalunya lidera la xifra de contagis a tot el continent―. Ni a l’inrevés. La diferència és que abans se’n va fer política i ara no. Una bona notícia, tot sigui dit de pas, i per a vergonya dels que van protagonitzar la faceta més reprovable de totes. L’ocàs dels genets de l’Apocalipsi és proporcional al canvi de papers i responsabilitats.
Menys genets de biaix vergonyosament interessat i més rigor i professionalitat amb la gestió i l’esforç de tots els que es deixen la pell cada dia per fer front a la pandèmia. El silenci dels que ara callen (o tornen a desviar el focus cap a la part que els interessa) davant la preocupant situació epidemiològica que viu el país és proporcional a la indecència dels seus comentaris d’ara fa només uns mesos.