Avui fa una setmana de l’inici de l’incendi que marcarà per sempre més la meva vida. També la de les futures generacions, les que hauran de contemplar com es recupera un entorn, un paisatge, una terra que ha passat de pares a fills, de generació en generació i que, ara, ha quedat merament reduïda a un Pantone negre carbó, gris lunar, amb l’esquelet d’antics marges ressorgits del passat i desenes de milers de soques esberlades d’arbres i pins que no serviran ni per a fer llenya.

Vull compartir amb vostès ―si m’ho permeten― el viscut els últims dies a casa, a la Torre de l’Espanyol. Eren les tres de la tarda de dimecres 26 de juny quan el telèfon va sonar, era la mare: “Fill, se’ns ha cremat el mas, s’ha cremat tot!”. Paraules ploroses resultat de veure que perds el que has treballat durant tota la vida. El foc rostia allà per on passava, amb flames que corrien com la pólvora atiades per les altes temperatures, el fort vent i la sequera d’una terra òrfena de pluja des del passat mes de novembre.

Plors, desesperació... la impotència de no poder fer res. L’accés a la finca familiar, prohibit pels Bombers pel perill del foc. Des de la distància, els meus pares observaven com les flames avançaven 400 metres per minut, sense poder fer res. “Però, mare, a veure, on sou? Què veieu des del camí? Fins on arriba el foc?”. Incertesa i mitges paraules que no m’aclarien res. M’aixeco de la cadira del despatx. Claus, motxilla i cop de porta del pis de Barcelona. Nerviós, Catalunya Informació, benzina i volant; un parell d’hores em separaven del poble. Segurament, pocs de vostès ―i sense voler ofendre― sabien posicionar la Torre de l’Espanyol fins ara. Generalment, era englobada amb l’afirmació “ah sí, cap allí baix, al Delta”. Mai he trobat resposta de per què la gent tendeix a generalitzar el sud de Catalunya.

Enfilant la carretera N-420 des del coll de la Teixeta, direcció la població de Falset (Priorat), observo les muntanyes del fons on es dibuixa una gran columna de fum tenyida per un gris-vermell borrós. Enfilo la carretera C-12 i just passar el creuament de Móra la Nova i direcció Garcia ―tots dos pobles de la Ribera d’Ebre―, la columna de fum s’engeganteix i rebenta l’espectre frontal. Quina barbaritat! I en arribar a l’entrada del meu poble, no m’aturo, passo de llarg; enfilo el trencall que porta al camí del Mas del Ros, la finca familiar. Tot just en aquest punt observo gent del poble que amb una improvisada taula reparteixen entrepans, fruita i ampolles d’aigua a tots els bombers que passen. Baixo del cotxe i al primer que trobo és a Pere Jornet, un ramader i pagès que entre llàgrimes em diu: “Roger, ho hem perdut tot, tot cremat, puja al cotxe que ho anirem a veure”. A la furgoneta carreguem un equip de TV3 i enfilem el camí cap al Mas de l’Animé. De camí topem amb la finca familiar i comprovo les afectacions. La zona de bosc ha quedat totalment calcinada; desenes d’arbres rostits i alguns cremats, però la gran majoria són verds ―la mare respirarà més tranquil·la―. Bona part de l’explotació d’oliveres i ametllers s’ha salvat. Altres veïns de finca no han tingut tanta sort. Tot fumeja. Però comencem a pujar, camí amunt, i el paisatge canvia; valls arrasades que encara fumegen, helicòpters per tot arreu, avions bombarders, flames i més fum. Arribem a la “vall dels Gorraptes”, fa temor, està completament arrasada, és colpidor. Al fons de la vall, les siluetes del que eren paques de palla encara cremen de manera descontrolada. Al corral els corders encara cremen, quatre o cinc encara són vius, de peu, arraconats a la paret, amb la llana cremada. Dos cavalls immòbils al terra, ofegats pel fum. Tot crema i el fum no ens deixa respirar. Ho han perdut tot, només han tingut temps de treure la maquinària cap al camí de la Palma d’Ebre. No hi ha hagut temps per a més. Ens abracem, plorem i tornem cap al poble mentre observem el bosc crepitar de dolor. Impactats, sense paraules, llàgrimes, ràbia i la impotència de no poder fer res.

Ens cal un canvi d’actitud, un canvi de concepció de la terra. Cal valorar el sector primari. Cal valorar el sud de Catalunya

De tornada, en passar per davant la finca familiar, ens hi aturem, baixo del cotxe i truco als pares: “Les soques de l’entrada del mas cremen, porteu el tractor i la bota amb aigua”. Hores de remullar les soques d’oliveres centenàries que cremen com una torxa. Ho aconseguim a mitges, es fa fosc, i el continu trànsit aeri s’atura. Arribem al poble, la llum del dia s’apaga, la de les flames continua i tenyeixen el cel negre de carabassa intens. Olor a fum, llums de sirenes. L’infern continua.

El dijous 27 de juny passo pel centre de control de Vinebre. No puc estar a casa sense fer res. La veritat és que tampoc faig massa a Vinebre. Els alcaldes i alcaldesses, al peu del canó per a defensar el territori. Ells són l’orgull de casa nostra, com també els centenars de voluntaris. El camp de futbol s’ha convertit en l’heliport improvisat i els voltants són plens de bombers, de serveis d’emergència, de Mossos. Les escoles velles són l’espai escollit com a centre de comandament, on es fa l'anàlisi, on es prenen les decisions.

El dia passa entre reunions, rodes de premsa i actualitzacions de com evoluciona el foc. És desolador, la temperatura és altíssima, la humitat baixa i el vent no afluixa. Desenes de voluntaris preparen entrepans, aigua i tot el que fa falta. Porten així des del primer dia. Persones evacuades cap al centre d’acollida a les escoles de Flix. Carreteres tallades i milers de persones a l’espera de saber si ho han perdut tot, o no. A la nit és quan es fa valer l’estratègia dels bombers per atacar el flanc principal i aturar l’altre mitjançant el tallafocs de la C-12. La nit serà llarga.

Divendres 28, he de tornar a Barcelona per feina i dissabte és el primer dia que hi ha bones expectatives, d’esperança. Al migdia la calor és terrible. Els voluntaris continuen preparant les caixes amb el menjar que els voluntaris portaran als bombers que resten als punts calents del flanc més actiu: “Aquesta per al 22, aquesta per al 22 bis...”. Carreguem el cotxe de menjar i aigua i dos cotxes de bombers ens guien per camins estrets on la pols s’aixeca. El paisatge és desolador, terrorífic, però moltes masies s’han salvat. Enfilem la cresta d’una serra entre els termes de Flix i Maials i després d’una hora de camí apareix un camió de bombers. Els donem l’avituallament. El termòmetre del cotxe marca quasi 50 graus mentre les peces de plàstic del camió es desfan. Una columna de fum apareix de nou al fons de la serra. Continuem repartint i a l’últim punt hi arribem a les 17 hores. Mitja hora més tard, arribem al centre de control impactats pel que hem vist. La nit serà clau per a donar per controlat l’incendi. Finalment, es confirma diumenge.

Avui, desenes de dotacions continuen remullant el perímetre, sine die. Al centre de comanament ja no hi queda quasi ningú. L’activitat frenètica viscuda durant els primers dies desapareix. El silenci s’imposa i la calor no frena.

Ara toca aixecar-nos de nou, com hem fet sempre en aquesta terra. Aquesta terra té un valor actiu que es diu “la gent”. Acostumats a patir per a tirar endavant, per a subsistir del que la terra dona i sense oblidar moments en què és més rentable deixar el fruit a l’arbre que recollir-lo per a mal vendre’l. Però amb això no hi ha suficient, ens cal un canvi d’actitud, un canvi de concepció de la terra. Cal valorar el sector primari. Cal valorar el sud de Catalunya. Només demanem dues coses. Una, polítiques que permetin viure al poble, en aquest fantàstic entorn i viure de la terra; viure del sector primari amb dignitat, posant en valor la qualitat del producte. I dos, quan vagin al súper, al mercat o a la botiga de proximitat, comprin productes de la terra, de la Ribera d’Ebre, del Segrià i de les Garrigues, així sí que poden ajudar. Ara és hora d’ajudar aquells que ho han perdut tot o que estaran anys sense collir el fruit. Rebrotem.cat és la plataforma que neix per canalitzar la solidaritat d’aquest país davant un dels incendis més importants de les últimes dècades. Necessitem de tots, dels nostres germans de tota Catalunya. Res més. Fem que torni el que el foc ens ha pres.

Bernat Dedéu
Opinió El contracte natural Bernat Dedéu
Montse Castellà
Opinió Ara que el foc s’ha apagat Montse Castellà