Iniciem aquesta nova dècada amb bones voluntats i els millors desitjos: felicitat, pau, amor i, sobretot, justícia social i llibertat. Comencem aquest 2020 demanant respecte per a tothom, humilitat i rigor. Aparcar la inflamació, compartir anàlisis, deixar de tergiversar, més diàleg i raonament. Asseure’s, mirar de convèncer, trobar la solució. Analitzar, escoltar, compartir, aprendre i reconèixer els avenços sense escarafalls, amb pas ferm, però sense deixar-nos ensabonar. Continuar descobrint nous espais que puguin contribuir a augmentar, a créixer, a enfortir-nos. La permeabilitat del moviment com la clau de la lluita dels que la van començar. Saber seduir i encisar a aquells que encara no ho veuen. L’incomprensible dicotomia d’apartar el “Sit&Talk" en pro dels psoedollars de la Diputació de Barcelona. Més pragmatisme, més cohesió, més sinceritat i sense més trampes al solitari. Mirada llarga i mà estesa. En som molts, en serem molts més. El repte és majúscul. La voluntat, la força, la il·lusió i l’esperança de la gent, encara més.
Si per alguna cosa recordarem el 2019 és per la injusta sentència contra el moviment independentista. L’alineació dels aparells de l’Estat i la intoxicació per terra, mar i aire per intentar decapitar la voluntat de la majoria del poble de Catalunya: escapçar de soca-rel, lapidar, enterrar —tal com van fer amb els nostres avis i besavis que van lluitar per la legitimitat republicana— i acabar amb el moviment d’emancipació nacional. Ves per on, un dels principals promotors d’aquesta farsa ara és a l’atur, víctima de les seves pròpies mentides i esforços per mostrar una falsa societat dividida i plena d’odi, el filofeixista Albert Rivera.
A la retina encara cueja la imatge dels autèntics gàngsters amb toga i maça que, com el sastre que cus pedaç a pedaç, van cosir amb fil gruixut una sentència que és una veritable venjança, un escarni, l’avís per a navegants a tot aquell que goses qüestionar els pilars de la sacrosanta democràcia espanyola. El Tribunal Suprem com el teatre dels esperpents jurídics amb aberracions processals i judicials tan bèsties com veure polítics que, de sobte, s’havien tornat amnèsics, mentiders confessos, mercenaris coleòpters de les forces de seguretat espanyoles mentint per defensar la pàtria o fiscals vehements extrets del passat més pretèrit disposats a defensar amb sang i fetge la indissoluble unitat d’Espanya. El resultat, més de 100 anys de condemna i els líders independentistes entre reixes i amb la impunitat com a plat principal del dia.
El 2019 acaba amb dos fets rellevants: el “pacte” per donar —o no— estabilitat a una nova legislatura a l’Estat i el posicionament del Tribunal de Luxemburg i l’Advocacia de l’Estat.
La Doctrina Junqueras ha demostrat que l’estratègia de la defensa d’Oriol Junqueras no anava pas mal encaminada. Amb això no vull dir que les altres tampoc, senzillament que l’advocat Andreu Van den Eynde la va encertar combinant política i justícia, la discreció i l’eficiència com la base per aconseguir la primera gran victòria per avançar cap a la nul·litat de la sentència contra el procés. El posicionament de la justícia europea donava la raó a qui va posar tot el ferro en preparar la defensa esperant les resolucions de la justícia europea. El Tribunal de Luxemburg ha reclamant la immunitat immediata per Junqueras i, de retruc, ens ha donat una imatge molt esperada, Carles Puigdemont i Toni Comín recollint les credencials d’eurodiputats.
A falta del posicionament del Tribunal Suprem —ja saben, allò que encara no han tingut prou temps— és incomprensible —o no— que l’Advocacia de l’Estat no hagi demanat la nul·litat de la condemna en el marc d’un suposat Estat democràtic i de dret. Es reconeix que Junqueras és eurodiputat des del passat 13 de juny, fet que suposa la primera gran victòria dels drets i llibertats a Europa, un precedent històric que hauria de suposar la seva llibertat sense cap restricció i l’exercici de les seves funcions com a eurodiputat en plena llibertat.
El Tribunal Suprem hauria de decretar la sentència contra el procés nul·la de ple dret per dictar sentència contra qui no podia dictar-la. El Tribunal Suprem no podia actuar sense haver comunicat la sol·licitud del suplicatori davant el Parlament Europeu i, com que va fer-ho sense cap mirament, tots els actes que se’n deriven són de plena nul·litat. Per tant, Oriol Junqueras està detingut il·legalment amb la vulneració de la seva llibertat personal i el dret de sufragi passiu.
El Tribunal Suprem ha perdut la condició de jutge imparcial, s’ha inhabilitat ell mateix per prendre decisions que no es podien prendre i ha vulnerant drets fonamentals. L’esquerda que ha generat la Doctrina Junqueras a l’Estat és èpica, no només perquè se’n podrà beneficiar tothom sinó perquè valida la combinació “presó/exili” tan qüestionada.
I per acabar el camí del diàleg i la negociació. Acabem l’any, podem dir com el vam començar, amb disparitat, amb les discrepàncies en el si de l’independentisme per dissenyar el camí que cal seguir fruit de la manca de la diagnosi compartida.
Crec que a ningú se li oblida que tot passa pel reconeixement de Catalunya com a subjecte polític i pel dret d’autodeterminació. Ho dic perquè a vegades el soroll enterboleix la causa. La dicotomia per trobar una solució política al conflicte polític entre Catalunya i l’Estat mentre es gestiona el dia a dia. Activar la política per trobar una solució democràtica semblava lluny fa uns mesos en el permanent escalament de la judicialització i la vulneració de drets. És evident que la cosa continua, que encara queda camí per recórrer i que som lluny de l’objectiu. Els republicans han mostrat les cartes. Al damunt la taula una “mesa de negociació entre governs en un espai de negociació que representi el país”. Una mesa de país que representi els grans consensos de país, on poder debatre la voluntat de la majoria de ciutadans i on els acords seran sotmesos a la validació de la ciutadania de Catalunya. Fins fa quatre dies aquells que ho qualificaven com una heretgia s’ho feien seu.
No sabem com acabarà la cosa i la incògnita està servida. Hi haurà investidura o anem a eleccions? En el cas que tot tiri endavant, serà capaç el PSOE de moure’s un mil·límetre del marc constitucional? Definitivament, l’entrada de Podemos al nou govern garantirà que forci el PSOE a avançar cap al reconeixement del dret d’autodeterminació de Catalunya? Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín podran ser al Parlament Europeu el 13 de gener?
Temps de reflexió i de llegir què vol i cap on vol anar el conjunt de la societat. La realitat del país ens aboca a continuar construint una majoria social que represent la seva diversitat i transversalitat. No reconèixer això és anar a les palpentes. Construir una majoria social amb igualtat de drets i deures, combatre les desigualtats, les discriminacions i implementar la justícia i la cohesió social.
Bon any a tothom!