Mentre em mirava la conferència "Barcelona" que va fer l’alcalde Collboni a Foment del Treball (dins del seu think tank "Rethink BCN"), que més que una conferència finalment va tenir forma de diàleg amb una periodista, em preguntava si l’alcalde sabia res. De fons, vull dir. Collboni era capaç de dir que la nova col·lecció Thyssen ens aportarà un "període de la història de l’art que no està representat a la ciutat" (alcalde: el MNAC destaca, entre altres coses, per la seva col·lecció de pintura modernista) o que "el metro ha d’arribar a Mataró i a Castelldefels" per a fer "metròpoli de veritat" (mentre defensava, alhora, el suposat "dret a quedar-se" dels barcelonins). Com que confon l’ampliació del Museu Nacional amb conèixer-ne el contingut, i l’allargament de les línies de metro amb la solució al drama de l’habitatge, només li surten projectes funcionarials i tecnocràtics (la Sagrera, l’Hospital Clínic, el Tour de França, l’ampliació de l’aeroport) o bé tasques de manteniment (neteja, seguretat, les mínimes constants vitals). Ni una sola idea transformadora. El més il·lusionant que va apuntar va ser la culminació de la torre de Jesús de la Sagrada Família, que ni és d’ell ni hauria estat mai possible en mans d’un socialista. Si fos la monotonia de Cerdà, encara.

Collboni deia que vol que el barceloní es quedi a l’Eixample, però durant la campanya anterior no va parlar ni un segon d’habitatge: tot es va centrar, si vostès recorden, en el debat entre "Superilla sí / Superilla no" a Consell de Cent, o en si calia protegir els ànecs de la Ricarda. Ara, pel que sembla, el batlle s’agafa al concepte (a l’excusa) de "Barcelona metropolitana": el "canvi de paradigma" consistiria a "superar els límits administratius" de la ciutat, la qual cosa es dona severes bufetades amb l’invocat "dret a quedar-se", sorprenentment. Però és que, a més a més, el prometedor "canvi de paradigma" que apunta a la rodalia resulta materialment impossible amb la xarxa actual de Rodalies (gestionada precisament pels seus col·legues de Madrid). Un atzucac, en definitiva. De fet, no es pot garantir el "dret a quedar-se" sense rectificar del tot la política feta fins ara pel PSC: és a dir, alliberar sòl per a habitatge en comptes de regalar-lo com s’ha fet. Hi ajudaria també no ofegar el mercat amb regulacions, fins al punt d’haver arribat a desemparar tant el llogater com el propietari (tots dos en doble atzucac, ara mateix). La resta d’eines (procurar un mercat laboral qualificat, disposar d’una fiscalitat que incentivi o flexibilitzar el 30% per a habitatge protegit) no mereixen l’excusa de "és que estic en minoria", no per part de qui es va fer votar pel PP. Per tant, no m’estranya que, com a èxits propis, el batlle s’abraci a la Sagrada Família, al futur Teatre Principal o a la futura Thyssen; però això no és col·laboració publicoprivada, alcalde. Això és manca d’idees i de capacitat. 

La sensibilitat és mínima, la creativitat nul·la, el coneixement escàs i l’única ambició és l’estabilitat dels cementiris

Val a dir que, ni al govern ni a l’oposició, ara mateix brillen les idees ni els lideratges. A la recerca de la preuada "estabilitat" (una paraula que sí que il·luminava els ulls de Collboni quan la pronunciava), hem aconseguit una atmosfera soporífera i tecnocràtica que ni tan sols permet a les autoritats del país (batlle o president) dir a Aena que, posats a fer, podria convocar també un premi literari en català. La sensibilitat és mínima, la creativitat nul·la, el coneixement escàs i l’única ambició és l’estabilitat dels cementiris. Sort de Trump, que permet com a mínim fer-se el valent. Barcelona ni la pensa ningú, ni la "rethink" ningú, ni sembla conèixer-la gaire ningú. El problema no és que això difumini els partits, o els líders o els candidats (quan n’hi ha): és que acaba difuminant la mateixa ciutat, la fa intercanviable i provinciana, de manera que les temptacions per a "cocapitalitzar-la" amb Madrid acaben esdevenint pura inèrcia.  

Algun dia sortirà algú a parlar de la ciutat genuïna. La capital d’un país ocupat pot tenir poques competències, però pot tenir criteri, i tradició, i caràcter, i una manera pròpia de fer. No cal ser independentista per preferir que les coses d’aquí es decideixin sota els criteris d’aquí: això ho subscriu tothom. L’ampliació del MNAC, més que executar-se, s’ha d’entendre (no hem sentit l’alcalde amb l’afer de Sixena, per exemple). El mateix per la Fira, per la Sagrada Família, pel Clínic, per la Sagrera i per la Rambla: no són obres, no són grues ni dissenys. Són marques de capitalitat, com podria haver-ho estat el nom de l’aeroport. Aquesta ciutat només s’entén amb sentit de la imaginació i de la gosadia, i no amb l’anar tirant burocràtic i infèrtil. Ni Barcelona ni Catalunya no han estat mai un tema de pura gestió o de pur desarrollismo desbocat, impersonal, governatiu. Potser és això el que busquen, i potser això és el que ens mereixem: la gent, quan se sent manipulada i no veu idees alternatives promogudes per cap banda, acaba que no creu en res. Per això la Copa Amèrica va embarrancar. Per això un sopar de celebració al Park Güell que s’anuncia com a "popular" acaba tenint el poble en contra. Per això no pensar, i no actuar, té un preu tan car.